D'Eugeni d'Ors a Boadella

Una de les dificultats per fer un diagnòstic acurat de l'estat de salut de la llengua com el que vam voler fer ahir és que els éssers humans no som unívocs ni unidimensionals. Una persona evoluciona, i al llarg de la seua vida pot canviar de llengua habitual o pot modificar les conviccions més profundes. Un adolescent que avui es mou en un entorn concret i usa habitualment el castellà el podem veure d'aquí uns anys a la universitat encapçalant una mobilització independentista. Tots coneixem casos semblants. Un espanyolista d'avui pot ser un catalanista de demà, però i a l'inrevés?

Històricament sabem que sí. Hi ha casos perfectament coneguts i documentats, però des del camp catalanista es tendeix a pensar que són excepcions, conseqüència de situacions biogràfiques especialíssimes (Eugeni d'Ors) o producte de personalitats excèntriques (Albert Boadella, Xavier Horcajo). Però és realment així? Aquesta reflexió m'ha vingut al cap llegint una entrevista a la revista Buris-ana a un capellà de Xàtiva, Pasqual Lluch, que als anys 70 era un defensor del valencià i que ara fa les misses en castellà. Lluch confessa: "L'any 1985 em van enviar a Múrcia i allí se'm van refredar les idees valencianistes". L'exili forçós és una eficaç eina de desnacionalització, com bé sabia Stalin, que la va practicar a bastament.

Entre els catalans que viuen a Madrid o a l'estranger sovint també trobes quadres clínics de regressió nacional. I tinc la hipòtesi que a mesura que ens acostem a l'hora de la veritat veurem casos a Catalunya mateix de marxa enrere de gent que ara agita l'estelada i crida més que ningú. Això, no patiu, formarà part de la normalitat del procés.