Desigualtats policials en l’atenció a la violència masclista

PalmaVirginia Woolf deia que “una dona ha de tenir diners i una habitació pròpia per poder escriure novel·les”. En el cas de les víctimes de violència masclista, el que volen és més aviat reescriure la seva història i, per a això, també necessiten una sala pròpia. Concretament, de denúncies. Així ho creu la direcció general de la Guàrdia Civil a Madrid, que va encarregar la creació de sales amables per atendre aquests delictes a comandàncies de tot Espanya. La primera que s’ha obert a les Balears és a Palma, al quarter del carrer Manuel Azaña.

Segons la guàrdia civil Verònica Domingo, aquest espai “és pioner”, perquè a la resta de casernes es fan servir oficines corrents. Tot i que la Guàrdia Civil té la competència d’actuació a la Part Forana pel que fa a la violència masclista, Domingo explica que també poden atendre víctimes de Palma. La unitat que gestiona aquests delictes i que treballa dins la sala amable és l’Emume (Equipos Mujer-Menor), centrada a atendre dones i menors, que s’encarrega tant de recollir la primera denúncia com dels processos posteriors.

“D’ençà que utilitzam aquesta sala, s’ha notat un canvi cap a millor en la sensació de les víctimes”, assegura Domingo. L’habitació, a més d’estar decorada com la sala d’estar d’una casa, conté una càmera de vigilància en un cantó, que permet als agents no haver de prendre notes de les declaracions, i un mirall al darrere del qual una altra persona pot treballar amb l’ordinador. La guàrdia assenyala que “poder-te asseure a parlar tranquil·lament no és el mateix que ficar algú dins una oficina amb gent que entra i surt”.

Desequilibri entre cossos

No tothom ha celebrat la inauguració d’aquest espai. Per Sonia Vivas, la regidora de Justícia Social, Feminisme i LGTBI de Palma, “el fet que sigui notícia que la Guàrdia Civil obri al segle XXI una sala amable per a víctimes de violència de gènere sembla donar la volta a la qüestió”. Vivas reclama “dotacions econòmiques perquè les comissaries tinguin espais reservats a les denúncies d’aquest tipus”. Diu que les oficines amb unitats de violència de gènere solen destinar les sales específiques a processos d’investigació.

Aquest és el cas de les dependències de la Policia Local a Palma, on la Unitat d’Atenció a la Família i a la Dona (UFAM) no recull denúncies, sinó que es limita a la protecció i al seguiment dels casos de violència de gènere. Segons l’inspector Jaume Pla Fortesa, quan qualsevol víctima d’aquest tipus vol avisar d’una agressió, passa pel mateix procés que qualsevol altra: espera a la sala comuna i presta declaració amb un policia expert en denúncies. Tot i això, “se’ls dona prioritat, perquè la seva espera no ha de superar els 20 minuts, i l’agent les atén de manera individual en una oficina tancada”, una habitació que, malgrat tot, no és una sala amable.

Encara que la Policia Local no ha permès que l’ARA Balears accedeixi a les instal·lacions de la UFAM, aquest diari ha pogut saber a través del mateix cos de seguretat que actualment una de les dues sales que té està ocupada per altres usos, a causa de les obres de l’Oficina d’Atenció al Ciutadà.

A la Policia Nacional, en canvi, la seva pròpia UFAM ofereix un servei de 8 a 21 hores, de dilluns a divendres, d’atenció a les víctimes de violència masclista que acudeixen a les dependències a denunciar. Els 22 efectius de la unitat estan especialitzats en aquests delictes i són els que atenen en primera instància. Per això protegeixen moltes més dones que la Policia Local de Palma: unes 840 respecte d’unes 320.

La inspectora Janka Jurkiewizc González, cap d’aquest servei, reconeix que s’han reunit amb autoritats judicials per demanar més col·laboració de la policia municipal, ja que en alguns ajuntaments aquesta feina es reparteix al 50% entre ambdós cossos. La Policia Nacional tampoc ha facilitat a aquest diari l’accés als despatxos destinats a aquests usos; el cos ho ha justificat dient que s’hi està instal·lant una nova il·luminació.

El servei 24 hores de l’Institut Balear de la Dona explica, en part, per què el volum de feina de la UFAM d’aquests dos cossos està tan descompensat. Aquesta entitat agraeix que la Policia Nacional els deixi un espai exclusiu per a les víctimes i que el personal estigui especialitzat. És precisament per aquest motiu que sempre recomanen a les víctimes que acudeixin allà en primer lloc. “És molt important el tracte que es dona a les víctimes quan han decidit fer una passa tan important”, assegura una de les tècniques de l’IB-Dona.

Violència institucional

L’experiència de Marta (nom fictici) avala la importància de l’atenció que reben les dones en aquestes circumstàncies. Quan ella va anar a denunciar, ara fa sis anys, recorda que la varen atendre a la comissaria de la Policia Nacional del carrer de Valldemossa, a Palma, “de males maneres i sense donar-me gaire credibilitat”. Però la pitjor experiència va arribar amb l’espera de cinc hores als jutjats de Palma, quan encara no hi havia una sala d’espera per a aquests casos. “Durant aquesta estona vaig sentir el meu exmarit clavant cops de puny al calabós i amenaçant de mort els policies, mentre jo estava sola tremolant de por”, assegura.

Actualment, els jutjats de violència masclista de Palma disposen d’una peixera amb els vidres opacs on les víctimes poden esperar el judici, però com que és un espai molt petit, poden continuar sentint els acusats a fora. Fonts del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears reconeixen que les instal·lacions són “precàries” i que fa estona que reclamen més recursos al Ministeri de Justícia.

Que avui en dia aquests espais encara no s’hagin adaptat totalment a les necessitats de les víctimes es pot deure al que Cati Canyelles, antropòloga especialitzada en masclisme i cultura jurídica, considera “una manca de perspectiva feminista o de gènere”. Això, diu, pot provocar “un límit en l’accés a la justícia per a les dones”, perquè afecta la manera de treballar dels operaris. “Pot passar com en la violació múltiple de Pamplona, en què el delicte va estar mal tipificat”, exemplifica. Com a mesura pal·liativa, Canyelles proposa més formació i dedicar més temps a cada cas, element clau per evitar caure “en estereotips que acaben reduint la categoria de víctima a quelcom molt tancat”.