La fi dels contractes de lloguer augura una onada de desnonaments
Els experts avisen de l’augment de processos judicials perquè els llogaters no tenen on anar. Els preus són inassumibles després dels acords de cinc anys
PalmaLa Llei d’Arrendaments Urbans (LAU) va decretar al març de 2019 que els contractes de lloguer passarien de tres a cinc anys. Ara que milers caduquen, la situació ha empitjorat respecte de fa un lustre: el preu de l’habitatge com a bé especulatiu continua pujant, encoratjat per una demanda molt superior a l’oferta. Els experts consultats per ARA Balears adverteixen sobre l’augment de processos judicials derivats, no d’impagaments de lloguers, sinó de la finalització d’aquests acords. “Els casos són cada vegada més nombrosos. El propietari vol llogar més car o vendre i el llogater no se’n va perquè no té on anar-se’n. Els desnonaments s’inicien per aquest motiu”, assenyala Natalia Bueno, vicepresidenta del Col·legi d’Agents de la Propietat Immobiliària de les Balears (API). “Hi ha propietaris que fins i tot ofereixen una quantitat econòmica perquè els llogaters deixin el pis, però la resposta sempre és la mateixa. Et diuen que 2.000 o 3.000 euros, per exemple, no els solucionarà res”, explica Bueno sobre una pràctica dissuasiva abans circumscrita als pisos ocupats.
183 llançaments en tres mesos
Les Balears van registrar durant el tercer trimestre de 2024 183 llançaments (execució de desnonaments) derivats del lloguer de la LAUenfront de 31 relatius a execucions hipotecàries, segons dades del poder judicial.
Laura Barrer té 44 anys, una filla de tretze i viu en un pis d’una barriada de Palma amb el contracte caducat des de principis d’any. “Encara no he rebut cap burofax”, assenyala sense saber si engrossirà les llistes dels desnonaments. Però sí que encaixa en el patró més repetit: no se’n va perquè no té on anar. De 850 euros, els propietaris volen passar a cobrar-li’n hi 1.300 o 1.500. “Em van dir que, en qualsevol cas, jo no me’n puc fer càrrec”. Ja li han demanat les claus. “Ells volen el pis i jo, una casa on viure. Estic desesperada cercant alguna cosa, però no podem normalitzar trobar un pis de 1.000 euros i dir que és una ganga. Sempre he complert amb els pagaments, però una pujada del 100% és una animalada. El pitjor és que saben que poden cobrar-ho”, prossegueix sobre una parella de propietaris “amb quatre habitatges més per especular i sense problemes econòmics”. La dona, treballadora autònoma, es troba superada psicològicament per la situació. “Tenc una urticària nerviosa, però sé que he de cercar-me la vida”, afegeix.
Els casos com el de Laura creixen cada dia. Ella ha recorregut a l’assessorament i ajuda de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), més centrats des de fa temps en els problemes del lloguer. Gloria Olmos, advocada a l’entitat, constata la tendència de contractes que no es prorroguen per les condicions “inassumibles” de l’arrendador. “No podem normalitzar lloguers de 1.500 euros perquè la gent no en guanya 3.000. La majoria de famílies cobra el Sou Mínim Interprofessional (SMI) que no arriba a aquests 1.500 euros. Estam parlant d’un problema que afecta periodistes, infermeres, autònoms i els treballadors d’un hotel, entre d’altres”, denuncia sobre la transversalitat de la situació. Creixen, igualment, els casos de vendes d’immobles amb lloguers vigents. “Els nous propietaris insten la fi del contracte al·legant que necessiten l’habitatge per a un fill. No sempre és així ni s’acredita”, adverteix Olmos.
L’advocada recorda que la no-renovació del lloguer ha de notificar-se “de manera fefaent” amb quatre mesos d’antelació. En cas contrari, els propietaris perdran el procediment. Quant als llogaters, recomana que, “en cap cas”, deixin de pagar el lloguer establert. “Si et tanquen el compte bancari, n’hi ha un de consignació específica als jutjats. I, si no tens doblers, comunica-ho oficialment, cerca ajudes públiques, però no generis deute. Per exigir els teus drets, has de complir i estaràs carregat d’una certa raó”, aconsella. “Cal intentar aconseguir un acord, sigui renegociant o per demanar més temps fins a trobar un nou habitatge”, afegeix. Si el cas acaba en els jutjats, no existeix un termini establert per a la seva resolució: “Depèn molt del jutjat. Alguns triguen sis mesos; uns altres, un any. Si es tracta d’un desnonament per impagament, es tramiten més aviat”.
La responsable del programa d’Habitatge i Persones sense Llar de Càritas, Teresa Riera, té l’“esperança” que els llogaters “tinguin consciència” i renovin els contractes pujant l’IPC. “Però sé que no passarà i que és més un desig que una realitat”, reconeix mentre denuncia que la situació colpeja més les famílies monoparentals i vulnerables. “Si tots volem guanyar més, deixam famílies al carrer”, denuncia alhora que reclama fixar un preu màxim del lloguer. “No em serveix l’argument del PP que no ha funcionat on s’ha aplicat. És mentida”, sentencia.
La geògrafa Sònia Vives també defensa la mesura del topall per lluitar contra el preu del lloguer en casos com els de la finalització de contractes. “És un procés que anirà creixent per la bretxa entre l’habitatge i el salari. És insostenible. Clar que hi ha gent cercant pisos perquè els han apujat el lloguer. Són desnonaments invisibles perquè, encara que no es judicialitzin, te n’has d’anar d’on vius”, explica. I creu que “no hi ha negociació possible” perquè “hi ha molt poca gent que no vulgui cobrar el màxim possible”.