El darrer carboner de Mallorca

Des del corral de la seva casa d’Esporles, Toni Bosch Mas, de can Foc, de 93 anys, contempla amb nostàlgia la serra de Tramuntana que antany trescà. “Jo dec ser –diu– dels darrers carboners que queden a Mallorca. Vaig aprendre l’ofici de mon pare. En tenc molt bons records”. Nascut el 1932, Bosch tenia set anys quan acabà la Guerra Civil. “A casa érem dues germanes i jo. Durant la postguerra, en els coneguts anys de la fam, no ho vàrem passar tan malament. Per ser carboner, l’Ajuntament oferia a mon pare productes com arròs i patates. Era una feina que estava una mica més ben pagada que la que es feia a les fàbriques tèxtils d’Esporles, Sóller i Bunyola. Els doblers que rebíem per cada quintar de carbó [uns 42 kg] eren pactats amb l’amo de la possessió”.

El carbó vegetal era molt menys calorífic que el que s’extreia de les mines. Servia per encendre les cuines i les calefaccions de les cases. La seva producció s’iniciava a l’abril i finalitzava al setembre, quan la proximitat de les plogudes de tardor feia perillar el procés de cocció. L’arbre que millor anava per a aquest ús era l’alzina, tan abundant a la Serra (també hi podien anar bé l’ullastre, el pi i l’arbocera). El carboner convenia de paraula amb l’amo l’explotació d’una porció de terreny d’unes tres quarterades, coneguda com a ranxo. La prioritat era aixecar-hi una barraca per passar-hi els prop de cinc mesos que durava la temporada. Es tractava d’una construcció molt simple, de planta generalment circular, amb parets de pedra seca d’alçada reduïda, sense finestres, i amb una coberta cònica de càrritx.

Sitja

Un cop resolt el problema de l’habitatge, el carboner es disposava a talar les alzines que prèviament havia marcat el garriguer. Es prioritzaven sobretot les velles o les que anaven primes, i també les que estaven massa juntes o espesses. Era una tasca que permetia mantenir net el sotabosc i, per tant, actuava com a mesura de prevenció davant de possibles incendis al llarg de l’any. Per mantenir l’equilibri del bosc, per cada any d’explotació del ranxo n’havien de passar sis de regeneració. Dels troncs es llevava l’escorxa, que servia per adobar i tenyir cuiro. Tot seguit, just davant la barraca, s’eixermava un redol per crear-hi el rotlo, una esplanada circular que s’empedrava i es cobria de terra. Era la plataforma on es bastiria la sitja, un munt de trossos de llenya en forma cònica de prop d’un metre d’altura. D’aquí que el carboner també s’anomenàs sitger.

Travessant tot el caramull de llenya, hi havia un forat a tall de xemeneia, l’anomenat ull de sitja, al qual s’accedia per una escala de fusta. Després d’haver-li calat foc, aquesta obertura era tapada amb una planxa de ferro. La cocció solia durar prop de vuit dies, moment en què es destapava la sitja. Mentrestant, el carboner no només la vigilava i la bessonava (alimentava), sinó que anava tallant la llenya per muntar la següent. La combustió lenta permetia que uns 2.500 kg de llenya es convertissin en 500 kg de carbó. El preuat combustible s’havia de deixar refredar amb terra porgada. A continuació, un traginer el dipositava dins unes bosses d’espart anomenades sàrries i se l’enduia en carros o ases per repartir-lo pels pobles.

Vida austera

“A Esporles –indica Bosch–, mon pare era dels pocs carboners que hi havia. A partir de setembre es dedicava a altres feines del camp, ja fos de picapedrer o de marger. Devers els vuit anys jo el vaig començar a acompanyar a la sitja, que podia estar a una hora caminant des d’Esporles. Sovint venien ma mare i les meves dues germanes a donar-nos un cop de mà”. Aquella era una vida del tot austera. “A la barraca, dormíem en llits fets amb troncs d’alzina i càrritx. Era el que hi havia i t’hi havies d’adaptar. Ens cuinàvem plats bons de fer com arròs brut, sopes, trempó i, sobretot, bacallà fregit, que aleshores era molt barat. També coíem el nostre propi pa en un forn de pedra construït per nosaltres”. Amb l’aigua s’havia d’anar amb molta de cura. “L’anàvem a cercar en alguna font propera. Ho fèiem amb gerres que carregàvem a l’esquena. En transportar-les, havíem d’anar ben alerta de no caure”. La rutina només s’interrompia de tant en tant per assistir a les festes del poble o per arreglar algun assumpte pendent.

Sent encara un nin, la solitud de la Serra no va ser mala de dur per a Bosch: “No em vaig avorrir mai i mira que aleshores no teníem cap mòbil. Vèiem passar el temps. Sovint amb mon pare cantàvem, sobretot quan érem dins la barraca. Al vespre ens podíem ajuntar a sopar amb altres carboners de la zona. Havent de fer feina a l’estiu, no tenia necessitat d’anar a la platja. Entre els boscos de la muntanya sempre hi feia ombra. Jo vaig aprendre a nedar ja de gran”.

Calciners i nevaters

Un altre ofici habitual a la muntanya durant l’estiu era el de calciner. “A vegades –recorda l’esporlerí– els ajudava a traginar llenya”. Proveït també d’una barraca, la seva base d’operacions era un clot cavat en forma cilíndrica, de sis metres de diàmetre i dos de fondària. L’interior era folrat de pedres grosses, que eren referides amb fang d’argila per evitar que el foc les cogués. En arribar a la superfície, la construcció s’aixecava tres metres més i era coberta per una fina capa, també de fang d’argila. L’olla formada s’omplia amb llenya i pedres calcàries, extretes de penyals propers.

Amb la calentor contínua durant una quinzena de dies, les pedres es convertien en calç, que, mesclada amb aigua, servia a la construcció com a conglomerat dels materials. També, però, s’emprava com a desinfectant per emblanquinar les parets de les cases. A Mallorca era costum donar una passada de calç tres o quatre vegades a l’any, tot coincidint en dates assenyalades com les de Nadal, Pasqua i les festes locals –també es feia després de la mort d’algun membre de la família. Així, no només es milloraven les condicions higièniques dels habitatges, sinó també les tèrmiques, ja que el blanc de la calç aïlla de la insolació exterior. Igualment era un producte molt útil per combatre nombroses malalties.

A la meitat del segle XX, la calç començà a ser arraconada i substituïda per ciments i pintures, de manera que el món dels calciners s’esvaí dins el silenci del bosc. Poc abans ja s’havia apagat una altra veu de la Serra, la dels nevaters, els encarregats de les cases de neu, les nostres primeres geleres. De dimensions variables, eren pous excavats a terra i folrats també de pedra seca. S’hi abocava i s’hi pitjava la màxima quantitat de neu, que, en arribar l’estiu, servia per fer gelat, però també per a usos medicinals. Els nevaters existiren des del segle XVI i fins a la dècada dels anys trenta del segle XX, quan irrompé amb força la indústria frigorífica.

La competència del butà

El 1952, a 20 anys, Bosch abandonà l’ofici de carboner al costat del seu pare i es posà a fer de picapedrer. La competència del gas butà cada cop era més forta. El 1892, a Sóller, havia entrat en funcionament l’empresa El Gas, mentre que el 1901 Alaró havia inaugurat la primera central elèctrica de Mallorca –des de 1892 Maó tenia la primera de totes les Balears. El 1906 s’havia constituït l’empresa Eléctrica Sollerense, que el 1908 construí una central hidroelèctrica a la font El Verger de Sa Costera. El 1914 Eléctrica Sollerense seria adquirida per El Gas.

El caimarienc Antoni Ordinas, de 63 anys i professor de Geografia de la UIB, també té molt present el món de les sitges. Els seus dos padrins, per part de pare i de mare, formaren part de la darrera generació de carboners d’Escorca. “No faltaren jornalers de la Serra que anaren a fer carbó a garrigues de municipis de l’interior de l’illa com Llucmajor. Igualment foren requerits a Cabrera i a Girona. I, amb la crisi agrícola que hi hagué a principi del segle XX, alguns dugueren la seva tècnica a Cuba i, sobretot, a l’Argentina”.

A Escorca, la darrera sitja és de 1968. “L’aparició de la bombona de butà –apunta el docent– fou una revolució per a les cuines. Després, la qualitat de vida s’incrementà amb les estufes. L’electricitat, en canvi, no estigué tan generalitzada al principi. No hi havia tants d’aparells elèctrics com ara. Llavors s’utilitzava molt la sal per conservar aliments i, de carn, gairebé no se’n menjava. Durant l’any es consumien els embotits fets amb les matances”.

El 2003 Ordinas recollí el vocabulari específic dels carboners i d’altres oficis desapareguts de la Serra en el llibre Parc Etnològic de Caimari. “Jo he conegut el Caimari preturístic, en què tota la població estava dedicada a l’agricultura. Ara, en canvi, impera el negoci del lloguer turístic, l’Airbnb. No es tracta, però, de romantitzar el passat. Fer feina al camp era molt dur”. Bosch, en canvi, creu que hem sortit perdent molt amb tant de progrés: “Quan era jove, a Esporles només hi havia tres cotxes i ara n’està infestat. Tothom té pressa i ho vol tenir tot”.