La dansa de ses senyories

PalmaEl Parlament balear va iniciar la seva trajectòria a la Llotja de Palma, que s’havia fet servir al segle XIX per a balls de màscares. Uns mesos més tard es va instal·lar a la seu del Cercle Mallorquí, on utilitzà per als plens la sala de les Cariàtides, que també havia estat saló de ball. Ho recordam quan es compleixen 40 anys de vida del Parlament, que es va iniciar amb la primera sessió constitutiva, el 31 de maig del 1983.

Era la primera vegada que les Illes compartien una assemblea comuna. “Elegir un parlament per sufragi universal era una fita històrica transcendental, sense precedents, ni pròxims ni remots”, escrivia el desaparegut Félix Pons, cap de llista dels socialistes. Les eleccions del 8 de maig havien donat un empat insòlit entre Aliança Popular –actual PP– i el PSOE, 21 escons cadascú; 8, Unió Mallorquina i els seus aliats centristes, i 4, el PSM de Mallorca i el de Menorca. En total, 54, dels quals només tres corresponien a dones.

A diferència de la resta de territoris de la Corona d’Aragó, el Regne de Mallorca mai no va tenir corts –l’equivalent, amb tots els matisos, als parlaments actuals. Els respectius consells, com recull l’historiador del Dret Román Piña Homs, “assumiren bona part” de les seves funcions, “unes vegades elevant propostes legislatives al monarca; d’altres, prometent-li subsidis extraordinaris”. Però a Mallorca, Menorca i les Pitiüses, cadascú tenia el seu.

A manca de corts pròpies, els illencs assistiren de manera esporàdica a les catalanes. Se suposa que Pere el Cerimoniós, el 1365, havia establert que aquest era el parlament que els corresponia, que la corona mallorquina era “part de Catalunya” i que els mallorquins havien de ser tinguts “per catalans”. Però aquest document, com assenyala el medievalista Antoni Mas, és fals. Encara al segle XVII –afegeix Piña Homs– es registrà un intent de crear unes corts, que tampoc no va reeixir.

Per a la sessió solemne de constitució del primer parlament de la nostra història s’habilità un marc veritablement espectacular: la Llotja de Palma. Formava part, amb el Consolat de Mar, del Col·legi de la Mercaderia. El Consell General preautonòmic havia restaurat tot dos edificis. Abans, havien estat museus: la Llotja, de Belles Arts, fins al 1961; i el Consolat, Museu Marítim, fins al 1974. Però l’edifici de Sagrera s’havia fet servir per a altres usos. George Sand recollia, el 1838, que “ara només serveix per a festes públiques”. L’editor Lluís Ripoll confirma que “efectivament, en el Carnaval del 1839, hi va haver a la Llotja balls de màscares, encara que avui ens sembli una insensatesa”.

El dit de López Casasnovas

Félix Pons recordava aquella primera sessió del 31 de maig del 1983 com “una calorosa tarda estiuenca”. Parlava d’“una tramoia postissa, de cartó pedra”, amb la qual s’havia habilitat la Llotja per a les seves noves funcions. Les fotografies d’aquella jornada ens mostren persones curioses que guaitaven pels finestrals. A l’altra vorera del carrer de la Mar, una pancarta signada per l’organització ecologista GOB proclamava: “Qui estima Mallorca no la destrueix”, una mena d’advertència per als nous diputats.

Era un dimarts. El diari Baleares titulava en portada: “Els socialistes, ferms candidats a la presidència del Parlament”. La seva proposta era el menorquí Josep Moll. S’especulava amb l’abstenció dels centristes i regionalistes, la qual cosa hauria atorgat el càrrec al PSOE, gràcies a tots dos PSM. Aquests càlculs eren erronis. Amb el suport d’Unió Mallorquina i els seus socis, va ser elegit primer president Antoni Cirerol, d’AP; vicepresidents, el liberal Pedro Pablo Marrero i Josep Moll; i secretaris, Catalina Ensenyat, de la coalició conservadora, i Damià Ponç –‘Ferrà-Ponç’–, aleshores al Partit Socialista de Mallorca. Tots cinc integraren la primera mesa de la cambra.

La següent sessió decisiva que es va viure a la Llotja va ser la investidura del primer president del Govern, que seria Gabriel Cañellas, gràcies a l’acord amb UM. “Fou aleshores”, segons narra el periodista Juan Torres Blasco, que el diputat del Partit Socialista de Menorca Joan López Casasnovas “aconseguí cridar l’atenció de tots els presents mentre alçava el to de veu i apuntava amb l’índex de la mà –que totes les mirades seguiren– el sòtil de l’edifici: “Vet aquí –va dir– una de les nostres arrels que és símbol de la grandesa del país, quan era lliure”. Eren les quatre barres amb què l’arquitecte Sagrera va rematar la construcció. Ja apuntava maneres “el millor orador que ha passat pel Parlament en tota la seva història”, en paraules de la també periodista Nekane Domblás.

“Les nostres experiències parlamentàries eren escasses; jo, per la meva part, no en tenia gairebé cap”, reconeixia Cirerol, qui havia estat regidor de l’ajuntament franquista de Palma. “L’experiència d’alguns companys que havien estat diputats nacionals es demostrà decisiva”, afegia el socialista Josep Alfonso. “Ens mostraren les pautes del nostre treball”. Fou una “escola de permanent aprenentatge polític”, com la defineix Torres Blasco. “La inexistència d’una majoria absoluta”, assenyala la historiadora Catalina Amer, “va afavorir durant aquesta primera legislatura el diàleg i la negociació”.

La Llotja, com se sap, té un únic espai. No hi havia lloc per a sales de comissions ni d’altres dependències necessàries. Tampoc destaca per la seva acústica. Cirerol recordava que ocuparen provisionalment una part del Consolat de Mar, destinat al nou Govern: “Començàvem de zero absolut, sense despatxos, sense oficines, sense personal, sense reglament ni pressupost”. Gabriel Cañellas, elegit poc després primer president de l’Executiu, reconeixia al professor i escriptor Jaume Sastre que “Govern i Parlament cohabitàvem en el mateix edifici fins que vàrem veure que no era bo”.

Els ‘fantasmes’ de Félix Pons

L’oportunitat sorgí de les dificultats econòmiques del Cercle Mallorquí, l’entitat emblemàtica de l’alta societat illenca. Aleshores n’era el president Josep Alcover, qui com a arquitecte havia reformat l’interior del Consolat de Mar i el mateix Cercle. Com a president de la Diputació, el 1972, havia lliurat Marivent al llavors príncep Joan Carles. Cirerol, el vicepresident Josep Moll i la secretària Catalina Ensenyat es reuniren amb Miquel Mulet, Raimundo Clar i Alcover, per part del Cercle, i Carles Blanes i Josep Zaforteza, per l’avui desapareguda Caixa de Balears ‘Sa Nostra’, que ja havia iniciat contactes per a la compra de l’edifici. No eren, però, els únics interessats. Piña afirmava el 2017, a El Mundo, que “estava a punt de vendre’s a una empresa madrilenya de grans magatzems. El seu manteniment era insuportable, atès el deute de més de 17 milions de pessetes d’aleshores”, 102.000 euros, “derivat de la seva deplorable gestió”.

L’1 d’agost del 1983, el Cercle passava a mans del Parlament per 157 milions de pessetes (943.589 euros), segons declaracions de Cirerol a Memòria viva. “Els membres de la Mesa”, narrava Catalina Ensenyat, “ens trobàrem implicats en el trull que suposa una instal·lació d’aquest tipus: mobiliari, teles, pintura, decoració, restauració”, cosa que va propiciar “una gran amistat i complicitat per damunt de les ideologies dels nostres partits”.

Per descomptat, els espais fins llavors destinats a l’oci es van haver d’adaptar a les seves noves funcions, si bé “no alteraren l’estructura de l’edifici”, segons afirmava la historiadora de l’art Catalina Cantarellas. La seva col·lega Dolores Ladaria recull les transformacions més destacades: el ‘saló vermell’, en ‘sala dels passos perduts’; la sala de la tertúlia, en lloc de reunió de la Mesa; i la ‘sala groga’ i la ‘sala verda’ o de joc, en sales de comissions. Es destinaria a sala de conferències l’antiga seu del Cercle de Belles Arts, “l’única part de la casa on podien entrar les senyores”. L’aleshores diputat del PSM Sebastià Serra recordava com es va debatre si la biblioteca, que havia acollit les sessions de lectura de Llorenç Villalonga, “havia d’estar oberta a la societat. Hi havia qui plantejava que no, que havia de ser només d’ús intern”. Finalment, s’optà per obrir-la els matins.

La sala de les Cariàtides, o saló de ball, havia servit per a les ‘posades de llarg’ o presentació en societat de les joves de classe alta, com recollia Diario de Mallorca el 1968. Era una creació de Ricard Anckerman, del 1884, influïda per la moda egípcia de finals de segle, si bé, com ha estudiat el restaurador José Maria Pardo, els seus materials són ben pobres: guix pintat i cartó pedra. En aquell moment es convertia en sala de plens.

“L’aparatosa fàbrica del ja decadent casino”, en paraules de Félix Pons, “va acollir el Parlament”. Un altre pic, s’havia de tirar endavant amb el que hi havia, i, “durant molt de temps, el mobiliari de la sala de sessions s’integrà de les taules i les cadires de fòrmica del bingo que havia funcionat allà fins al darrer dia”. Pons afegia que l’antic saló de ball potser “no ajudava gaire a crear el necessari clima de solemnitat i rigor. Les taules plastificades no eren una font d’inspiració particularment ben triada”. Per si fora poc, “els fantasmes villalonguians (...) es resistien a abandonar l’edifici. No era fàcil acceptar que aquell escenari d’opereta era el marc de la vida parlamentària”.

Quaranta anys més tard, ja ens hem avesat que el vell Cercle sia la seu de la nostra sobirania. I, el que és més important, “han millorat les relacions entre les illes”, afirma el jurista Bartomeu Colom al seu recent estudi Què hem fet amb l’autonomia?, publicat per Documenta Balear: “El Parlament ha fet un bon paper, perquè les discussions que s’hi han produït són ideològiques (...) i no territorials (...). Els diputats han unit el que la mar separava”. I el que ens queda...