El cos, nexe entre persones i coses

BarcelonaÉs el mateix la persona que l’ésser humà? Si bé no hi ha ésser humà sense cos, ¿la persona com a entitat jurídica, moral i filosòfica, necessita el cos? O, en altres paraules, ¿tots aquells que tenen cos són persones? I quin paper hi tenen les coses en tot això? ¿Les persones i les coses són una realitat totalment oposada i, per tant, irreconciliable? La reflexió sobre aquestes qüestions pot semblar irrisòria, però quan hi aprofundim veiem que molts dels nostres condicionants quotidians estan marcats per aquesta relació i diferenciació entre les persones i les coses. Perquè si mirem el món des d’aquesta òptica binària, entre la persona com a concepte abstracte i la cosa com a objecte, on és la vida?

El filòsof italià Roberto Esposito (Nàpols, 1950), autor de diversos llibres, publica ara en castellà 'Personas, cosas, cuerpos' (Trotta), precisament per endinsar-se en aquesta suposada oposició entre les persones i les coses i trobar-hi un element que les uneix. Un element que no sempre està present en el discurs filosòfic o jurídic, però que en canvi és essencial: el cos. Perquè el cos humà no coincideix amb la persona o amb la cosa, com diu Esposito, “sinó que obre una perspectiva externa a la fractura que l’una projecta sobre l’altra”. En aquest sentit, “l’única forma de desenredar el nus metafísic entre la cosa i la persona és aproximar-nos-hi des del punt de vista del cos”, aquest lloc únic on “s’uneixen la nostra experiència individual i col·lectiva”.

L’exclusió del cos

Encara que sembli paradoxal, el cos, sempre present, no és al centre de les reflexions que han fonamentat la cultura occidental, fortament construïda pel pensament filosòfic grec, el dret romà i la teologia cristiana. “La dimensió corporal va ser exclosa, en especial en el pensament jurídic i filosòfic, l’objectiu del qual ha sigut l’eliminació de l’especificitat del cos”, afirma el filòsof italià, que puntualitza: “Ja que no es troba ni sota la categoria de persona ni de la de cosa, el cos ha oscil·lat durant molt de temps entre elles sense trobar un lloc estable. En la concepció jurídica romana, així com en la concepció teològica cristiana, la persona mai va ser coextensiva del cos vivent que l’encarnava. De manera similar, en les tradicions filosòfiques occidentals clàssica i moderna, la cosa ha estat en certa manera descorporeïtzada, en ser dissolta en la idea o la paraula. En els dos casos, la divisió establerta en principi entre la persona i la cosa és reproduïda de nou en cadascuna d’elles, separant-les del seu contingut corporal”.

Per tornar al centre, al paper imprescindible del cos i entendre com funciona de nexe entre les persones i les coses, cal primer veure com funciona aquesta dimensió corporal en relació a les coses, i també per què la noció de persona no s’ajusta al cos. En aquest últim punt, com explica el filòsof, el terme grec clàssic en el qual troba l’origen la paraula persona “explica l’espai que la separa del cos vivent: igual que una màscara no s’adhereix completament a la cara que cobreix, tampoc la persona jurídica coincideix amb el cos de l’ésser humà al qual es refereix”. Pel que fa a la doctrina jurídica romana, més que a l’ésser humà com a tal, persona “es refereix al rol social de l’individu”. Per a Esposito, el dret romà clàssic va ser el primer a crear aquesta ruptura en l’espècie humana, “seccionant la humanitat amb llindars de personalitat decreixent que anaven de l’estatus de pater al d’esclau”.

“Si parlem des del punt de vista històric, la categoria de persona s’ha utilitzat sempre per excloure una certa tipologia d’homes i de dones de l’àmbit de les persones que ho són de plena condició”. I no es tracta només d’una perspectiva ancorada en el temps, ja caducada, tot el contrari, ja que, com recorda aquest pensador, i salvant les distàncies, “no pot dir-se que de veritat hàgim superat la lògica jurídica romana” en aquesta exclusió de certs éssers humans de la categoria de persones –només cal veure la infusió de morts en què s’ha convertit el nostre estimat Mediterrani (“éssers humans llançats al regne de les coses”)–. També per a la doctrina cristiana, com assenyala Esposito, la persona resideix en el nucli espiritual irreductible a la dimensió corporal. “La mateixa fractura va ser creada per la doctrina cristiana en la seva distinció entre cos i ànima, així com en la filosofia moderna en la seva diferenciació entre substància pensant i substància extensa. En tots aquests casos el bios és segmentat”.

La vida de les coses

Pel que fa a la relació entre el cos i les coses, quan les coses estan en contacte amb el cos, “és com si adquirissin un cor propi, que les porta de tornada al centre de les nostres vides”. “Quan les rescatem d’un destí en sèrie i les reintroduïm de tornada en un marc simbòlic, ens adonem que formen part de nosaltres en la mateixa mida en què nosaltres formem part d’elles”. Per al filòsof, el cos és el lloc sensible on les coses semblen interaccionar amb la gent fins al punt de convertir-se en una espècie d’extensió simbòlica i material d’aquesta: “Per fer-nos-en una idea, pensem en el que determinades obres d’art o determinats objectes tecnològics signifiquen per a nosaltres avui dia. Semblen dotats d’una vida pròpia que, d’alguna manera, es comunica amb la nostra”.

Aquest vincle ens porta a societats arcaiques on el valor de les coses anava més enllà de l’utilitarisme indiferent, un punt que sembla que tornem a recuperar en l’actualitat. Per al filòsof, aquest paral·lelisme entre les societats arcaiques i l’experiència contemporània és una prova de com res desapareix de la història sense deixar rastre, encara que acabin reproduint-se de formes que sovint no admeten comparació entre si. “Com més incorporen els objectes tecnològics, juntament amb el coneixement pràctic que els ha fet útils, una espècie de vida subjectiva, menys podem reduir-los a una funció exclusivament servil. El cos humà s’ha convertit en el canal de flux i l’operador –certament delicat– d’una relació cada vegada menys reductible a una lògica binària”, conclou Esposito.