Cobren molt més i compren pisos aquí: la classe mitjana europea guanya terreny als illencs

PalmaA Frankfurt es cobra més del doble que a Palma, però comprar un metre quadrat al centre només costa un 24% més. A Amsterdam, els salaris són un 128% superiors als de la capital balear, mentre que l’habitatge és un 61% més car. I a Brussel·les la diferència encara és més cridanera: els salaris superen els de Palma en un 59% tot i que el metre quadrat al centre és un 27% més barat.

La comparació, basada en dades de la base internacional col·laborativa Numbeo, ajuda a entendre que els illencs competeixen per comprar el seu habitatge amb rendes generades a les economies més riques d’Europa. I no és una competència marginal. En el segon trimestre d’enguany, el 32,27% de les compravendes d’habitatge de les Illes varen tenir un comprador estranger, la proporció més elevada de tot l’Estat. El 2025 ja havia estat del 29,86%.

En definitiva, els pisos tenen preus europeus, però les nòmines continuen essent balears. L’INE situa el salari mitjà de les Illes en 29.075 euros bruts anuals. Va augmentar un 5,6% en un any, més que la mitjana estatal. El problema no és que els salaris no avancin, sinó que han de competir amb un mercat immobiliari que fa temps que va deixar de respondre a la capacitat adquisitiva dels residents.

No cal ser ric

Durant dècades, el comprador estranger d’una casa a Mallorca o Eivissa es va identificar amb una gran fortuna que podia pagar preus fora de l’abast dels residents. Però la diferència salarial eixampla enormement el perfil del comprador que s’està apoderant de pisos a zones com Santa Catalina i el nucli antic de Palma: ja no fa falta ser ric al nord d’Europa per arribar a les Balears amb una capacitat adquisitiva molt superior a la local.

Una família de classe mitjana de Frankfurt pot no considerar-se especialment rica a Alemanya. Però les dades de Numbeo situen el salari net mitjà de la ciutat un 105% per damunt del de Palma, mentre que el metre quadrat al centre només és un 24% més car. A Amsterdam, la diferència salarial és del 128% i la immobiliària, del 61%. A Brussel·les la situació és encara més peculiar: es cobra un 59% més i comprar al centre costa un 27% menys que a Palma.

Això no significa que “qualsevol treballador alemany, belga o neerlandès pugui comprar un habitatge a Mallorca”, explica l’assessor immobiliari independent Chris George. “Però no és cap secret que hi ha milions de persones del nord més ben situades davant uns preus tan elevats”, explica.

Numbeo recull dades de manera col·laborativa i permet comparar amb una mateixa metodologia salaris i preus entre diferents ciutats. Mentrestant, el metre quadrat continua escalant. Els registradors situen les Balears en 4.311 euros per metre quadrat de mitjana durant el segon trimestre, la segona comunitat més cara, només per darrere de Madrid. Palma arriba als 4.291 euros.

El mercat de l’habitatge balear s’ha europeïtzat. Els salaris, no. Juan Monserrat té 36 anys, un fill i feina. Cobra 1.800 euros en 14 pagues. Després de separar-se, ha hagut de tornar a viure a casa dels seus pares. La seva exdona continua al pis que havien comprat junts i tots dos en continuen pagant la hipoteca. Ara intenten arribar a un acord per vendre’l i repartir-se el que quedi després de pagar la hipoteca pendent. “Amb el que traguem, podrem tenir un racó. Però, clar, tenim una hipoteca de 260.000 euros”, explica.

No sap què podrà comprar amb la part que finalment li quedi. “Ara mateix ho veig tot negre. I tots dos feim feina”.

Els sindicats fa temps que alerten d’aquesta distància entre les bones dades laborals i la capacitat real de construir un projecte de vida. José Luis García, secretari general de CCOO de les Illes Balears, advertia fa unes setmanes que la bona situació de l’ocupació conviu amb una escalada dels preus, sobretot de l’habitatge, que “impedeix que les pujades salarials es tradueixin en una millora equivalent per als treballadors”.

CCOO ha intentat quantificar aquesta diferència. Un estudi encarregat pel sindicat a la Fundació Intercoopera situa en 2.260,47 euros bruts mensuals en 14 pagues el salari de referència necessari per cobrir les necessitats quotidianes a les Balears. La xifra s’enfila fins als 2.996 euros a Eivissa. De nou, unes xifres molt per damunt de la realitat.

Els sous pugen

Hi ha una realitat que obliga a matisar el diagnòstic: els salaris balears sí que pugen. I alguns dels increments més importants s’han produït precisament en el principal sector de les Illes. El conveni d’hostaleria preveu un augment salarial acumulat del 13,5% en tres anys: un 6% entre abril del 2025 i març del 2026, un 4% durant el segon any i un 3,5% durant el tercer. El salari més baix del sector va superar els 1.946 euros bruts mensuals durant el primer exercici.

José García Relucio, secretari general de la Federació de Serveis d’UGT, va qualificar l’acord d’“històric”. El conveni afecta més de 180.000 treballadors i constitueix una de les pujades salarials més significatives aconseguides els darrers anys a les Illes. CCOO no el va signar. El sindicat considera insuficient el 13,5% davant l’elevat cost de vida de les Balears i critica que l’acord no incorpora una clàusula de garantia salarial i comporta retrocessos en altres drets.

La discrepància entre els dos sindicats posa en evidència la mateixa realitat: la batalla salarial existeix i les nòmines augmenten, però ho fan perseguint uns preus pressionats per una demanda amb molta més capacitat adquisitiva.

El secretari general d’UGT a les Illes, Pedro Homar, ho va resumir aquest agost després d’un nou rècord d’ocupació: “Mai no hi havia hagut tanta gent fent feina i tan poca a l’atur, però mai no havia estat tan difícil accedir a un habitatge i emancipar-se”. Segons el sindicat, llogar un pis de 80 m2 equival al 85% del salari mitjà net balear.

Tres sous i dormir al menjador

La història d’Ana Cristina mostra una altra cara del problema, la dels treballadors migrants que sostenen una part important del sector serveis mentre afronten també l’elevat cost de l’habitatge. Té 26 anys, és de l’Equador i fa sis anys que viu a Mallorca. Fa feina en un restaurant de la zona d’Illetes i comparteix un pis petit amb la seva germana, un cosí i els dos fills de la germana. “Som cinc a un pis petit. Jo dorm al menjador”, explica.

A la casa hi ha tres sous. No basten, però, per plantejar-se una altra manera de viure. “A casa entren tres sous i no sobra ni un euro a final de mes. Ens ajudam molt entre nosaltres”. Per a Ana Cristina, les conseqüències van més enllà de no poder estalviar. “Tenc 26 anys i la veritat és que sona malament, però no puc ni tenir intimitat a casa. És el que hi ha”.

Quan va arribar a l’illa, la situació que imaginava era una altra. “Fa sis anys que som a Mallorca i és cert que m’esperava una altra cosa. Però al meu país ara mateix no tenim oportunitats”. No és una realitat anecdòtica. Carmen Carmona, responsable d’Acció Sindical de la Federació de Serveis de CCOO a les Balears, advertia fa només uns dies que hi ha empreses que arriben a utilitzar l’allotjament per atreure treballadors de temporada. El sindicat ha detectat casos de quatre treballadors compartint habitació o allotjaments sense finestres, mentre les dificultats per trobar casa s’entrellacen amb les condicions laborals. Les Balears necessiten treballadors per sostenir una activitat econòmica rècord, però cada vegada tenen més dificultats perquè aquests mateixos treballadors hi puguin viure.