“Els clients del bar varen dur el fèretre de ma mare fins al cementeri”

PalmaLa història de Mateu Martorell (Palma, 1939) és la d’un home que ha quedat sempre al mateix lloc mentre tot canviava o desapareixia al seu voltant. Quan parla d’ell, en realitat ho fa del barri on ha viscut 87 anys, de la seva família, dels seus veïns i, per descomptat, de Can Vinagre. De la barra del bar del carrer dels Oms des de la qual ha contemplat la transformació d’aquest espai urbà. Ell desapareix del relat com si la seva identitat fos més a fora que a dins, com a part d’una generació que s’explica parlant dels altres. No es lamenta de les renúncies ni reconeix aquesta idea –tan contemporània– del sacrifici, d’una vida sencera fent feina. “Fa només un any encara atenia darrere la barra, però ara les cames ja no em responen”, revela, tranquil.

Són les 11 d’un matí de calor sufocant i Mateu seu a una taula al fons de Can Vinagre, davall un retrat seu que el mostra distingit, amb una dignitat serena. Aparta el caminador i el deixa devora una cadira, al mateix temps que saluda un client. “Avui ens acubarem”, li diu sobre la temperatura alta un home de mitjana edat, mentre li fa un copet a l’espatlla. “Fa feina a la Seguretat Social”, aclareix. “I aquell d’allà va ser torero”, assenyala un altre dels parroquians. Durant dècades, els fidels eren veïns del barri; ara són majoria els administratius, funcionaris, advocats i dependentes que fan feina a la zona.

Però Can Vinagre conserva l’alè del passat en els detalls envellits, en racons on conviuen un siurell i un sant Pancraç i unes taules amb dècades d’història. Per a les altres coses hi ha la memòria de Martorell: “El meu primer record és el billar que hi havia aquí –assenyala al mig del bar– i aquella marca a la columna era del pal quan pegaven a les bolles. El billar i el fum. Aquí tot era fum. Homes fumant tot el dia. Record que algú va deixar un cap de toro que vàrem penjar i mai no vaig saber de qui era”.

És el petit de set germans. Quan va néixer, només uns mesos després del final de la Guerra Civil, son pare ja regentava Can Vinagre. Vivien damunt el bar. “El negoci no donava per menjar. No vaig passar fam, però de vegades anava a dinar a ca un veí o em donaven un poc de pa amb xocolata”. Aquella era una vida de “fum i renou, molt de renou”.

Els fanals del barri

Si un germà tancava a les dues de la matinada, el patriarca ja era darrere la barra abans que sortís el sol. “Quan passava el primer tramvia, mon pare ja aixecava la persiana”, rememora. Sense aturar. Servint copes i cafès cada dia de l’any a homes que bevien i fumaven mentre jugaven a cartes, al parxís i al dòmino. “Quan arribaven les festes del barri, un senyor ens havia fet una maqueta i la seguíem fil per randa per fer els fanals que penjaven als carrers. Els fèiem entre tots els veïns. Fins i tot duien bombetes. D’això ja fa 80 anys”, els mateixos que va veure Franco quan va passar pel carrer dels Oms.

Al bar no hi havia jornal per a tothom i Mateu va començar a repartir gel a 13 anys. “Anava a les cases de la gent de bé que tenia gelera: sobretot metges i advocats. Després vaig ajudar un viatjant a vendre roba i més endavant ja duia safates de tallats als treballadors del Montepío Laboral. Treia la llibreta i ho apuntava. Alguns em pagaven a final de mes, quan cobraven”, relata.

Els germans s’havien cercat la vida en una perfumeria, preparant menjars i arreglant sabates. Ell quedaria al carrer dels Oms, darrere la barra del bar. “Al carrer tot eren habitatges. Comparat amb ara, hi havia menys negocis. Davant teníem una lleteria. Un poc més enllà, un lloc on feien matalassos. Anaven a les finques a cercar la llana, preparaven la tela i després els confeccionaven. Ara ja gairebé no conec la gent que viu al barri. El carrer del General Riera sempre havia tingut més senyoriu perquè, quan existia la caserna del Carme, molts militars hi vivien. A la resta de la zona, la gent era més humil”. Precisament, els humils es reunien a Can Vinagre davant el primer televisor del carrer, comprat a terminis poc després que Televisió Espanyola començàs a emetre el 1956: “Això semblava un cinema. Una nit hi va haver una batuda en què simplement demanaven la documentació i aquell dia ningú no va poder veure la pel·lícula en pau”.

Dels seus pares va aprendre “el respecte i la importància de la feina”. Va perdre la mare quan tot just tenia 20 anys i era a punt de partir a fer el servei militar a Melilla. “Quan va morir ja teníem cotxes i carruatges preparats, però els clients en varen voler dur el fèretre a les espatlles fins al cementeri. Em va commoure. No ho oblidaré mai. Mon pare va viure fins a 84 anys”.

Mateu Martorell va acabar fent feina a Can Vinagre com a part d’un procés natural. “M’agradava molt l’ambient, els clients i em trobava molt bé entre la gent que coneixia”. Son pare li’n va cedir el relleu l’any 1973. Aleshores, els primers turistes ja havien arribat al centre de la ciutat. “Jo no havia sortit de Palma i no sabia gaire bé d’on venien. N’hi havia pertot. Un senyor tenia una fonda i, com que no tenia prou habitacions, molts s’allotjaven en cases particulars. Per mi veure’ls arribar amb autocars era una novetat”, rememora.

La vida associativa

El dia a dia de Mateu no es limitava a la barra de Can Vinagre, sinó que també vertebrava la vida associativa del barri. D’una banda, havia impulsat l’Espanya Hoquei Club, amb seu a la pista de l’anomenada plaça dels Patins, fet que el duria a viatjar per Europa en campionats que projectarien els èxits de l’entitat. De l’altra, presidia l’Associació de Comerciants del carrer dels Oms i en va promoure la conversió en zona de vianants a final dels anys 80, convençut que un carrer sense cotxes seria millor per al comerç. Els partidaris es varen imposar per la mínima. “Encara conserv el paper amb els vots de tothom”, assegura.

És l’època en què el barri va patir la transformació més gran: “Els negocis canviaren de mans. Avui tothom vol viure al centre, però aleshores la gent se’n volia anar. Les cases eren molt antigues, no tenien dutxes ni comoditats. Cercaven habitatges més moderns, nous, a l’extraradi i abandonaven el barri”.

Mateu va continuar darrere la barra. No es va casar mai ni va tenir fills. “Jo era al bar”, justifica com si parlàs amb una lògica aclaparadora. “Aquí sempre hi havia feina. Hi estava fins que me n’anava a dormir”. Encara viu al pis de dalt. L’han operat dues vegades d’una ferida al peu, que el va jubilar de la barra. Abans s’aixecava a les 7 h, s’arreglava i a les 8 h ja servia cafès. Ara baixa les escales i passa el dia d’una taula a una altra. Els seus nebots regenten el bar. Sense rastre del billar: “Jo no hi vaig jugar mai. Mon pare el va vendre a un metge de Mònaco”.

No tem la mort. “Si hi pensàs, deixaria de fer moltes de les coses que faig. A mi m’agrada ser aquí, xerrant amb la gent i viure el present. Però la vida ha canviat molt”. Com li agradaria que el recordassin? “Com una bona persona que va atendre la gent”.

Llegeix més peces de la secció 'A la seva'