Héctor Ruiz Martín: "Una classe molt emocionant pot dificultar que l'alumne aprengui"

Neurobiòleg i director de la International Science Teaching Foundation

4 min
El neurobiòleg Héctor Ruiz Martín

BarcelonaHèctor Ruiz Martín és neurobiòleg i director de la International Science Teaching Foundation. Des de fa més de deu anys ha centrat la seva recerca en l'educació. En el seu últim llibre «Edumitos»: Ideas sobre el aprendizaje sin respaldo científico intenta desmentir algunes de les falses creences que envolten el món de l'educació.

El llibre el dedica als qui aposten per una educació informada per l'evidència. El sistema educatiu català es basa en l'evidència?

— Cap sistema educatiu té per costum buscar la recerca científica per fonamentar les seves decisions. Això també va passar amb la medicina. Durant mil·lennis es basava en la tradició i no va ser fins al segle XIX que es comença a veure la importància de la recerca. Amb l'educació encara estem en una fase en què totes les decisions es basen en la tradició, la ideologia i també una part important en la política.

Per què no hem aconseguit connectar la recerca educativa amb les aules?

— La paradoxa és que tenim recerca des de fa dècades que seria molt rellevant per a l'educació i que per algun motiu que desconec s'ha quedat en la bombolla de la comunitat científica. Fins i tot el que ha passat és que el que s'ha acabat transferint són tergiversacions de la recerca que s'han convertit en mites pseudocientífics.

Al llibre desmenteix una quarantena de mites... Estem gaire equivocats?

— La ciència, en el fons, no et diu quina és la veritat, però sí que és el millor mètode que tenim per apropar-nos-hi. Jo al llibre parlo d'idees sobre aprenentatge que no tenen suport científic. No estic dient que siguin incorrectes. Ara, si tu consideres que la ciència és el mètode amb el qual menys ens equivoquem, aleshores has de tenir present que molts mites triomfen perquè són coses que ens agradaria que fossin certes, però no tenen cap base científica.

Un dels mites és aquell que diu que els estudiants saben com i quan aprenen millor.

— Les persones, no només els estudiants, som molt dolentes apreciant si estem aprenent o no, perquè no tenim aquesta capacitat cognitiva. L'única manera per estar segur que saps una cosa és avaluar-te. Hi ha moltíssima recerca que diu que la majoria d'estratègies d'aprenentatge que trien els alumnes com copiar, subratllar o rellegir són còmodes, però no són les més efectives.

També hi parla de la idea que les coses s'aprenen fent-les. No és la millor opció?

— El que passa és que s'ha fet una mala interpretació del concepte d'aprenentatge actiu, deduint que implica moure's i fer coses. Aleshores, tu diries: si porto els alumnes al laboratori a fer una pràctica de ciències, faig aprenentatge actiu. Però l'aprenentatge actiu no és aprendre fent, és aprendre pensant.

Una frase que encara repetim molt en castellà és la de cada maestrillo tiene su librillo, però vostè al llibre la desmenteix.

— Té sentit que hi hagi un mètode amb què cada docent se senti més còmode. Però això no vol dir que sigui el mètode més efectiu per aconseguir que els alumnes aprenguin. Un altre dels mites més estesos són estils d'aprenentatge. La recerca diu que no és cert que cada alumne tingui una manera d'aprendre diferent. Els estudiants confonen la manera en què més els agrada estudiar amb la que realment millors resultats els donaria.

Quina relació hi ha entre les emocions i l'aprenentatge?

— Les emocions són importants per a l'aprenentatge, però vull fer un aclariment: no és cert que una classe emocionant faci que els alumnes recordin millor el que ha passat. De fet, és al revés. Una classe molt emocionant pot dificultar que l'alumne aprengui. Si un dia al laboratori feu un experiment i surten líquids pels aires, els adolescents recordaran l'escena, però la seva memòria semàntica no retindrà el significat del que ha viscut.

L'últim apartat del llibre el dedica a la tecnologia. Ens hem passat de frenada amb les pantalles a l'aula?

— Jo crec que més que passar-nos de frenada la reflexió que hem de fer és veure si, allà on hem introduït la tecnologia, l'estem fent servir amb seny o no. Si estem fent servir la tecnologia en alguna cosa que podríem estar fent sense, no cal ni plantejar-s'ho. Ara, si la introdueixes per aprofitar-te del potencial multimèdia, la interactivitat i, sobretot, per treballar la competència digital que el currículum demana, llavors endavant.

Un dels temes que més preocupen avui dia és els problemes en l'aprenentatge de la lectura. Per què estem fallant en una cosa tan fonamental?

— Els mites educatius més perjudicials són els que tenen a veure amb com aprenem a llegir. Entre el 60 i el 70% dels infants aprenen a llegir facis el que facis, sempre que facis alguna cosa. Però un de cada tres es quedarà enrere si no fas servir bons mètodes amb ells. Un dels problemes que tenim és la creença que aprendre a llegir és espontani com ho és aprendre a parlar. ¿Ens està passant això a les escoles? No ho sé, perquè no hi ha dades sobre quins mètodes es fan servir.

Al llibre diu que és un mite que la neurociència sigui molt útil per l'educació.

— (Riu) Entre la població general hi ha un gran malentès entre què és la neurociència i què és la psicologia. Aquest és el tema. Jo gairebé tot el que escric és psicologia, en realitat, perquè és la disciplina que ens ajuda a respondre el tipus de preguntes que ens fem a l'educació. ¿Què puc fer perquè els alumnes aprenguin millor? ¿Què puc fer perquè estiguin motivats? La neurociència explica què s'activa dintre el cervell quan es fa una cosa o una altra, però no et respon aquestes preguntes.

stats