... Arriba a la ciutat

Palma —Eh, gordo!

El crit ressona encara dins el hall’ del centre comercial mentre una llauna mig plena d’un refresc energètic colpeja l’home que ha començat a llevar-se la disfressa de Pare Noel. Els que l’insulten i el mig agredeixen són uns al·lots que no pot fer massa temps que s’hagin assabentat que els Reis són els pares i que el Pare Noel són individus com ell mateix. Sol fer feina de vigilant a l’economat d’un hotel de la segona línia de la Platja de Palma (fa uns anys el van reformar i li van posar quatre estrelles, tot i que ja estava prou atrotinat). Individus com ell mateix: ara, els mesos de temporada baixa, o fora de temporada, o com se n’hagi de dir, cobra l’atur i cerca feinetes. Com aquesta, que ja fa tres o quatre anys que li donen, i que troba que no està mal pagada: són trenta euros en metàl·lic per cada horabaixa que passa assegut a una cadira que figura que és un tron, decorat amb detalls daurats i llumets i capses de regals buides. Els infants i els adolescents de seguida l’envolten, i ell es puja els més menuts damunt els genolls i diu quatre dois als que ja són més grandets (però encara creuen, o volen creure, en el Pare Noel). Als que definitivament ja no creuen en històries de fantasia els diu alguna barrabassada a cau d’orella i després comenta, a qui el vulgui escoltar, que als joves que han perdut la innocència els ho veus als ulls. Per altra banda, li agrada pensar que aquesta feina no la hi prendrà cap migrant: en coneix un que va fer de rei Baltasar a uns grans magatzems, però el van llevar per posar-hi un senegalès. Al final tindrà raó un conegut que té, que sempre es queixa que els migrants tenen avantatges sobre nosaltres, els espanyols: els donen pisos, una bona paga per cada fill que tenen (a posta en tenen tants) i els fan passar davant a les consultes mèdiques. Ell no diu ni que sí ni que no, però a les properes eleccions anirà a votar per primera vegada en cinquanta-sis anys que té, i votarà els que li deixin més clar que aturaran aquesta invasió de negres, i de grocs, i de moros, i de tots colors i religions.

L’única cosa desagradable de fer de Pare Noel és haver d’aguantar coses com aquestes, perquè no és agradable que t’insultin ni que et tirin llaunes, i sobretot perquè ara li han embrutat la disfressa amb el refresc energètic. Ara haurà d’anar directe a la bugaderia exprés que han obert al barri, al carrer paral·lel del seu, on, per una moneda, pot fer una rentadora. És urgent, perquè només té una disfressa i demà la tornarà a menester. I, si la duu bruta o en mal estat, i els del centre comercial l’apleguen d’aquesta manera, li llevaran la feina i alerta que no li facin pagar una disfressa nova. L’encarregat de personal amb qui va tancar el tracte, un jovenet amb ganes de pujar dins l’empresa, té males puces i li ho fa saber cada vegada que xerren.

Els horabaixes al bar

Haver d’anar a la bugaderia el fot, perquè es perdrà l’hora més bona al bar. A aquesta hora, abans de sopar, és quan sol estar reunida la penya, tots tios d’unes edats que van dels trenta-i-pocs fins als quasi vuitanta, tot i que la majoria es mouen per la cinquantena: alguns la freguen, d’altres hi han arribat, d’altres la superen de llarg com ell, o de més llarg encara. Beuen canyes de cervesa i alguns destil·lats, fumen (no tots, n’hi ha que ho han deixat) i conten una vegada i una altra les mateixes històries. Hi són fins a hora de sopar, quan en Lluís comença a recollir les cadires en senyal que és hora de partir. Alguns són casats o viuen amb parella –dones, com se suposa; no fotem– i se’n van a un lloc que anomenen ca seva, on els tindran preparat el sopar perquè ells no han sabut mai fer-se un pa amb oli. D’altres també van a ca seva, però hi són tots sols, com ell mateix, i soparan algun precuinat comprat al súper que només han d’escalfar dins el microones, o galletes, o fum de tabac i un parell o tres de cerveses, o res. Els dies extraordinaris, una pizza comanada a Glovo. Dos de la colla se’n van de vegades al brut; ells els hi acompanyaria, però no té mai doblers i aquells no conviden. Però li agraden les reunions de la penya (es refereixen a ells mateixos amb aquesta paraula, que els fa gràcia), sobretot en aquests mesos de tardor i hivern; quan al carrer fa fosca i humitat, a dins el bar s’hi està calent i hi fa bon estar. Avui s’ho perdrà per culpa d’aquells quatre penjats que li han embrutat el vestit de Pare Noel, i això és el que més greu li sap del fet que li hagin tirat aquella llauna.

Dret dins la bugaderia amb la mirada aferrada al tambor de la rentadora dins la qual ha posat a rentar el vestit, pagant la meitat de la rentadorada a un jove que li ha deixat afegir-lo a la seva bugada, es pregunta de sobte si aquest tipus de roba (la de Pare Noel) es pot rentar dins la rentadora o si s’ha de fer mà. No en té ni idea, i encara menys de quin és el programa que li convé més. Ara està en mans de l’atzar: si en treure la roba de la màquina està en estat de ser usada l’endemà, podrà anar a posar un ciri a la Sang (de vegades ho fa, perquè és una mica devot). Si es troba que el vestit ha encongit, adeu feina de pare Noel. Pel fil musical de la bugaderia sonen nadales, inclosa una que canta Frank Sinatra i que diu que Santa Claus (Santa Claus és el Pare Noel amb un altre nom, que això ell ho sap de les pel·lícules) ha arribat a la ciutat. Mentre l’escolta, entra al local un senegalès jove i alt amb un bolic de roba. El desplega amb meticulositat abans de ficar-lo dins la rentadora i dedica un minut llarg a repassar un vestit especial, un que es fa mirar perquè és una disfressa de Rei d’Orient.