PalmaAls anys 90 podríem dir que comença una nova època per a Ciutat. Una època en què el projecte àmpliament ratificat d’una ciutat moderna i acomodada s’havia acabat. La burgesia i els sindicats de finals del segle XX, i els seus fills, de totes professions i condicions, havien fet un gran esforç per millorar l’educació i la sanitat, sanejar els barris i rehabilitar la ciutat antiga amb l’objectiu de tenir una ciutat amiga i pròspera per als qui l’habitaven.
La nova burgesia econòmica i una part de la nova classe política apareguda amb el desenvolupament turístic tindran un altre projecte, que consisteix a convertir la ciutat en un negoci nacional i internacional. Una ciutat en mans d’alguns polítics conservadors amb ganes d’enriquir-se ràpidament, en la qual els veïns i els seus drets passaran a un segon lloc. Això deixarà un riu de corrupció a l’Ajuntament de Palma, al Consell Insular i al Govern de les Illes Balears. La majoria de vegades amb casos relacionats amb espais urbans als quals es vol treure una plusvàlua desmesurada.
El turisme de sol i platja ja estava consolidat a Mallorca i els mateixos hotelers posaran fre al creixement de places durant el primer Govern de Gabriel Canyelles. L’excedent econòmic anirà destinat al sector de la construcció i rehabilitació d’habitatges privats, així com a obra pública amb doblers procedents de fons europeus. El creixement va ser tan desmesurat que va acabar, el 2008, amb un crac econòmic semblant al del 1929.
Des de finals dels 90 fins a la crisi del 2008, es varen invertir a Palma una mitjana de 310 milions d’euros en el sector de la construcció i es realitzaren a les Balears 108.916 habitatges, només un 1% dels quals eren públics. Aquesta gran inversió privada anava acompanyada d’una política hipotecària molt aventurera, en què es deixaven doblers a persones i grups empresarials amb clar risc de fallida. Aquesta política financera d’alt risc estava impulsada sobretot per les caixes d’estalvis regionals, participades pels grups polítics. Com a palanca de tot plegat, operava la Llei del sòl de 1998, impulsada pel govern de José María Aznar.
Per sortir de la crisi del 2008 es farà una rebaixa salarial a través d’una reforma laboral que deixarà els treballadors en una situació de precarietat. També se sortí de la crisi venent moltes propietats a estrangers. S’incentivarà, com sigui, qualsevol negoci turístic, com el de creuers i l’oferta complementària, molta d’ella en espais públics. Es rebaixaran els drets socials i la cultura pròpia quedarà en un segon pla.
Aquesta gran inversió en habitatge privat i la nul·la inversió en habitatge públic marcarà el futur de la ciutat i apareixerà el fenomen de la gentrificació als barris tradicionals de Palma, tan comú a les ciutats neoliberals europees. Aquest fenomen tindrà l’altra cara de la moneda en una constant immigració de persones i famílies de classe alta i mitjana nord-europea que aniran invertint en habitatges rehabilitats.
El gran volum d’habitatges rehabilitats servirà per a la irrupció d’un nou tipus de turisme massiu: el lloguer vacacional, impulsat per plataformes digitals com Airbnb. Ja no seran els hotels els únics protagonistes de la nova onada de turisme, sinó els habitatges turístics.
La nostra ciutat i altres similars a Europa agafaran fama internacional i seran encara més atractives per als inversors, que destinaran molts diners a la creació dels ‘hotels boutique’ al centre de Palma. La invasió turística es complementarà amb el turisme de creuers, que creixerà d’una manera desorbitada.
Per tant, després d’aquests anys, ens trobam ja amb una nova ciutat, molt diferent de la que va somniar Miquel dels Sants Oliver. No una ciutat amb turisme, sinó una ciutat totalment turística que es combina amb un sector immobiliari internacional. Una ciutat que destina, amb les diferents fórmules i combinacions, més espai privat en aquesta nova economia cobrint totalment la badia de Palma, expulsant els residents tradicionals i volent fer de la ciutat antiga un lloc exclusiu per al turisme.
En tota aquesta ‘història d’èxit’, amb algunes crisis passatgeres, l’any 2020 una nova crisi internacional sanitària ha aturat en sec tot aquest moviment. La crisi econòmica que ha provocat haurà estat tan gran que possiblement superarà la del 2008. En els pròxims capítols de la nostra Biografia de Palma contarem la història dels darrers 30 anys de Ciutat i acabarem amb la pandèmia de la covid-19, una situació excepcional plena d’incerteses, en la qual els balcons varen ser protagonistes.
