Ser ‘charca’, el pitjor malson: no tenim personalitat, som unes esnobs

Potser en el temps que tarda a publicar-se aquest text, ja es considera charca dir que alguna cosa és charca. Però aprofundir en aquest tema ha esdevingut una necessitat, una obligació (i per a les meves amigues, una obsessió). En definitiva, una cosa molt més complexa i menys frívola del que hauria desitjat, que en un principi es reduïa a un llistat de les coses que ens feien ser charca (segons la meva interpretació, és clar).

Tot va començar durant una sobretaula, al porxo de la meva amiga Tània. “Què és ser charca?”, em van demanar, més com a acusació que com a pregunta; fent-me empunyar una arma que les apuntava a totes, amb el risc de ferir la meitat de les persones que seien allà. Tot i els equilibris per esbossar una definició acurada i que, alhora, s’allunyàs el màxim possible d’un retrat robot de qualsevol dels presents, va ser impossible aturar l’assetjament de preguntes que va venir després. “Penjar una foto del meu Strava és charca? I un selfi?”, “Ser charca és el mateix que ser boomer?”, “I jo? JO SOM CHARCA?”. No record què vaig contestar, simplement que vaig fer un esforç per no respondre amb una altra pregunta, parafrasejant Bécquer: “Què és charca? I tu m’ho demanes?”.

Encara ara ens debatem per trobar una bona definició, que entengui i acontenti tothom. Cada pic que intentam acotar el concepte –inabastable, com tot el que prové del fascinant món d’internet–, el feim tornar més abstracte, i tot acaba sent susceptible de ser charca. A partir d’una d’aquestes converses, i d’alguns articles publicats respecte d’aquest tema, vàrem resumir el terme en “el fet de basar la teva personalitat en tot allò que la societat de consum ha creat específicament perquè t’agradi (i no ser-ne conscient)”. No és el fet que t’agradi un d’aquests productes –buits, fets només per ser consumits–, sinó que això conformi la base de piràmide de la teva identitat, com si fos una originalitat. En resum, és incorporar, de manera acrítica, els gustos regurgitats que algú ha dissenyat per a tu.

Per al test de personalitat que havia d’incloure aquest article –Descobreix si ets charca o no– vaig reunir alguns requisits, que he decidit mantenir a tall d’exemple. I són els següents: assistir a qualsevol concurs d’hamburgueses; abans, viatjar a Tailàndia i ara, al Japó o a Bali; crear imatges o cartells amb ChatGPT de manera no irònica; demanar matrimoni a un concert de Bruno Mars; publicar una foto de la pissarra del teu entrenament de Hyrox; el ritual d’anar a veure els llums de Nadal; organitzar un gender reveal (cada part d’aquest procés: des de pensar que és una bona idea fins al paperí rosa o el fum blau del tub d’escapament i els cupcakes dels dos colors); fer servir paraules com ‘Wanderlust’ o tatuar-se ‘Ohana’; el llibre de La asistenta; recomanar a tothom La Casa de Papel; la xocolata Dubai i la Tagliatella; tenir la tradició de prendre un Pumpkin Spice Latte a l’Starbucks quan comença la tardor, com si fóssim a Connecticut; tenir a la bio de les xarxes socials un recompte dels països que has visitat.

Ara bé, des de quina mirada classificam aquestes modes? Qui reparteix els carnets de charca? Per sort, tenc unes amigues llestes i sinceres que saben fer les preguntes que calen. No sé si ja més indignades que encuriosides, em varen acorralar, a mi, tota sola amb la meva vergonya i la meva humilitat. Tot, per recordar-me que l’humor sempre ha de ser de baix cap a dalt. Les enfadava ser les perdedores d’un joc en el qual no havien pogut participar. I de tot d’una em vaig sentir el botxí d’una burla que ens enganava a totes, com la frase de ‘Tu no ets com la resta. Tu ets diferent’.

No és personalitat: és esnobisme

Hi ha un sentiment de superioritat en qui assenyala a la resta com a charca, i una felicitat despreocupada en qui és assenyalat. Potser ens fa falta esmolar un poc més la nostra mirada i fer com Martin Parr: contemplar les persones i els seus hàbits com a estralls d’aquesta societat de masses, en lloc de reduir-les a les seves pràctiques de consum. Veure-hi la sàtira i la crítica, en lloc del ridícul i la paròdia. Potser és que se’ns està escapant l’esnobisme per una costura. Com que la nostra economia ja no ens permet establir jerarquies –som totes precàries per igual–, utilitzam l’accés a la cultura com a eina d’ascens social i, si fa falta, com a arma llancívola cap als nostres iguals. Tot per tornar-nos a sentir classe mitjana.

Volem gustos sofisticats. Volem ser de nínxol. L’estatus cultural és l’únic al qual podem aspirar. Construïm la nostra identitat a costa de perifèria, de les parelles que van al centre comercial a passar el dia, de qui escolta Els 40 al cotxe. Ens hem convertit en unes ionquis d’aquesta sensació, de la capacitat d’ensumar –com els porcs les trufes– la genuïnitat de qualsevol producte: la darrera de Joachim Trier, unes ulleres de sol negres de ravera, el nom més petit al cartell del Primavera Sound i el cafè torrefacte d’un bar de tota la vida. I tot per a què? Per complaure aquest anhel de ser diferents que, al cap i a la fi, ens fa iguals a la resta.