Diversitat lingüística
Societat05/11/2023

El català que lluita per salvar de l’extinció dues llengües de l’Amazònia

Bernat Bardagil treballa per revitalitzar el panarà i el mỹky, que parlen pocs centenars d'indígenes i estan amenaçades per la substitució lingüística

BarcelonaFa anys que el lingüista Bernat Bardagil (Vic, 1984) viu entre l'encant ennuvolat de Gant, on ha enllaçat dues beques postdoctorals, i l'exhuberància verda dels poblats de l'Amazones. De petit adorava les aventures de Jacques Cousteau i s'ha acabat dedicant a la preservació del medi, no dels oceans però sí de les llengües. Ara està a punt de marxar una altra temporada al Mato Grosso per continuar el seu treball de camp amb dues comunitats indígenes del Brasil, els panarà i els manoki, que el van acceptar com a investigador. Això vol dir que té accés a estudiar a les seves llengües, el panarà i el mỹky, però també que té el compromís de revitalitzar-les, perquè tenen pocs parlants i estan perdent referents culturals bàsics, com les tradicions ancestrals. A la comunitat manoki li queden tres parlants vius de mỹky; en Bernat és el quart.

Què fa un català investigant dues llengües minoritàries de l’Amazones?

— Vaig estudiar traducció i interpretació a la Universitat Pompeu Fabra i vaig fer un màster en lingüística històrica a Mont-real. Estava decidit a fer la tesina sobre el francès medieval, però com més temps passava, més pensava: què fot un català anant a l’estranger a estudiar una de les grans llengües europees? És contradictori que un català vagi amunt en la cadena tròfica de les llengües. Com a mínim havia d’estudiar el català o una llengua més petita, per tenir la sensació que contribuïa en alguna cosa, que tenia sentit. Em van posar en contacte amb en Francesc Queixalós, que era el gran especialista en llengües amazòniques del CNRS [el Centre Nacional de la Recerca Científica francès], i vaig veure que m’agradarien. Quan se't presenta l'oportunitat d'estudiar una llengua indígena de l'Amazònia no pots dir que no, i me'n vaig anar a escriure la tesina a París amb en Francesc. Durant el doctorat a Groningen vaig aprendre panarà i amb el primer postdoctorat, a Berkeley, el mỹky.

Canadà, França, Estats Units, Països Baixos, ara Bèlgica... Per què tota la recerca l'has fet a l’estranger?

— Perquè a l’estat espanyol no hi ha tradició d’estudiar les llengües de les colònies castellanes fent treball de camp. Les llengües quítxues, asteques, maies, s’estudien a tot arreu d’Europa menys aquí.

Per què no podies dir que no a estudiar a l'Amazones?

— Per a un lingüista és increïble. Aquestes llengües no s’han analitzat, no tens ni idea de com funcionen en molts aspectes, i descobrir-ho és molt llaminer i interessant. A més, aquestes llengües o les estudio jo, o no ho fa ningú. No hi ha una cua de gent esperant.

A l'Amazones hi ha 400 llengües. Per què tries el panarà i el mỹky?

— No és que triïs d’un catàleg de llengües. Jo vaig arribar als panarà el 2014 a través d’una lingüista brasilera, la comunitat va ser consultada i s’hi van avenir. I quan el 2019 vaig tenir l’oportunitat de treballar amb una altra comunitat indígena, vaig voler que fos al Mato Grosso perquè m’hi pogués desplaçar per terra. Són relativament properes: els panarà tenen la terra a la conca del riu Xingú, i els manoki són d’una altra conca fluvial de l’Amazones, el Tapajós. Els amazonistes sempre estem anomenant rius! Són dues comunitats que antigament mai haurien tingut contacte, i són dues llengües que no s’assemblen. De fet, el mỹky és una llengua isolada, com el basc, per entendre’ns.

Cargando
No hay anuncios

Quants parlants té la comunitat panarà?

— Avui són sis poblats i 650 persones. Però en realitat són els supervivents d’una comunitat indígena enorme que va plantar cara a la conquesta del Brasil i van quedar reduïts. El govern hi va entrar en contacte tot just el 1973 perquè volia construir una autopista pel seu territori.

I els mỹky?

— Ells vivien en una zona on, a principis del segle XX, hi va haver el boom del cautxú. Moltes iniciatives privades hi van entrar i van massacrar els indígenes. Els mỹky van ser arrasats. A més, van patir malalties i atacs d’altres indígenes perquè, a mesura que la colonització avançava, les comunitats ancestrals es quedaven sense espai i es barallaven entre elles. Els mỹky van buscar refugi a prop de les estacions de la línia telegràfica i quan va obrir una missió jesuïta en aquella zona, en van convèncer alguns d’instal·lar-s’hi. La comunitat manoki ve de les poques desenes de mỹky que van anar a parar en aquesta missió. Els jesuïtes, en aquella època, als anys 50, en un intent de civilitzar els indis, van posar tots els nens de les tribus en un internat on els prohibien parlar la seva llengua. No només els castigaven si la parlaven, també els pegaven si escoltaven els adults parlant-la. Això va fer que hi hagués una tall radical en la transmissió de la llengua d'aquelles generacions, que no la van adquirir, amb poques excepcions. Als anys 60, una nova generació de jesuïtes amb més sensibilitat antropològica i un canvi en la visió del que era evangelitzar la gent, després del segon Concili Vaticà, van tancar la missió i als manoki se’ls va assignar una terra, tot i que massa petita i en una zona no de selva, sinó de sabana, on no havien viscut mai. Avui són 420 persones en vuit poblats. Però la llengua va quedar tocada de mort.

Quanta gent la parla?

— Queden tres manoki que parlin mỹky. Un d’ells té més de 90 anys i és l’únic que queda de la generació prèvia a la missió. Els altres dos parlants estan a la seixantena o setantena, una és la seva filla, i són les excepcions de la generació de l’internat.

I tu ets el quart.

— Sí. La situació dels manoki malauradament és la norma de bastantes llengües indígenes de l’Amazònia. Però en el seu cas va passar una cosa que és gairebé un miracle.

Cargando
No hay anuncios

Un miracle?

— Tinc bastants col·legues que treballen amb llengües indígenes que tenen un grapat de parlants, tots molt vells. I pensen: "Seria una fantasia si sortissin de la selva, de sobte, un grup de gent que parlessin aquesta llengua..." Amb el mỹky va passar això. El 1971, aquells jesuïtes que havien tornat la gent a les seves terres es van assabentar que hi havia un grup d’indis aïllats en una zona, exposats a la violència dels buscadors d’or o de les serradores i, amb indígenes experimentats en anar per la selva, van decidir buscar aquesta comunitat que havien vist amb vols d’avioneta. Quan els van trobar va resultar que eren només 23 persones però tots parlaven un dialecte del mỹky, i els van anomenar així. Vol dir que avui hi ha un centenar de parlants de mỹky, però són dues varietats, dues comunitats diferents amb terres separades per uns 100 quilòmetres, tot i que col·laboren per celebrar rituals i de vegades es casen entre ells, els manoki i els mỹky.

Que treballis per revitalitzar la llengua vol dir que vas allà a ensenyar-los la seva llengua?

— No és qüestió d’ensenyar la llengua sinó de crear parlants. És una diferència molt important. Seure en una classe i estudiar l'estructura d'una llengua i les paraules, això no necessàriament crea parlants nous.

Ho hem vist amb el català, efectivament.

— En canvi, fer activitats pedagògiques enfocades a la conversa, això sí que revitalitza la llengua. L’objectiu és crear espais d’ús de la llengua. Comencem per les festes, les oracions, la pesca, els ensenyem el vocabulari, les expressions, per anar guanyar terreny de mica en mica. Entre els manoki hi ha joves interessats en recuperar el patrimoni tradicional, perquè no només els van reprimir la llengua, també la música, els cultes, els esperits tradicionals, tot això. Amb el mestre indígena organitzem tallers, cursos intensius, els passo materials i faig d’intermediari entre els joves i els vells, perquè són tan pocs que no tenen una presència forta en el dia a dia del poblat. La majoria de manoki no tenen avis que parlin mỹky. Els joves em diuen: "Si no queda ningú que parli la nostra llengua, com parlarem amb els nostres esperits?" Els rituals són un dels àmbits on la llengua mỹky té més presència. L’esperança és aconseguir un grapadet de manokis que tinguin una fluïdesa bastant autònoma, com he aconseguit jo, que puc tenir converses bàsiques, i puguin aprendre’n interactuant amb els mỹky.

Quan mor una llengua?

— Moltes llengües indígenes de les Amèriques han desaparegut perquè s’han carregat tothom que la parlava. Avui en dia, les llengües indígenes moren perquè s’ha perseguit i s’ha imposat la llengua colonial o hegemònica de l’estat, la llengua dels conqueridors. Els panarà avui creixen amb el panarà com a primera llengua. Els manoki farien el mateix amb el mỹky si no fos perquè els jesuïtes els van treure la llengua.

Cargando
No hay anuncios

Una llengua amb 600 parlants pot ser viable?

— Una llengua està en risc quan els contextos i les situacions en què es fa servir es van reduint. És a dir, quan perd espais d’ús. Si parlem de comunitats indígenes tradicionals, poden ser petites i que la llengua tingui un futur sense cap preocupació.

En quina llengua estudien els indígenes?

— Els mestres són indígenes, això ha estat una conquesta. ONGs i organitzacions indigenistes durant les últimes dècades han format índigenes de les comunitats en pedagogia. Normalment la comunitat escull qui serà professor, se’ls forma i es comunica al departament d’educació, que els pot contractar. Però tenen un sistema molt tradicional, i tot el que no siguin nens asseguts en un pupitre escoltant un professor, amb pissarra i llibre, no els agrada. Els collen i els imposen el currículum general.

Qui?

— Les terres indígenes del Brasil estan a dintre de termes municipals enormes. Doncs el regidor de la zona és qui s’ocupa de les relacions amb les escoles indígenes. Des de les comunitats es reclama que hi hagi un servei d’educació indígena a nivell federal, com ja existeix amb la sanitat. Perquè ara depèn de si tenen més o menys sort amb el regidor, i de vegades l'educació és una font de conflicte o negociació. En general, se’ls demana que facin classes en portuguès, però les comunitats ho apliquen de manera més o menys estricta. De vegades m’ho consulten, i és que ni els passava pel cap fer-ho amb la seva llengua. Tampoc no existeixen llibres de text en llengües indígenes, tret que els hagi fet alguna ONG.

Quin interès hi posa l’estat brasiler per protegir la diversitat lingüística?

— Molt poc. Depèn d’iniciatives privades, d’ONGs, de donacions i de gent com jo, investigadors que deriven recursos acadèmics cap a aquesta finalitat. Però es fa amb un esclop i una espardenya.

Cargando
No hay anuncios

A nosaltres ens preocupa l’impacte lingüístic de la globalització, i allà?

— Fins als 2000 els panarà van estar aïllats, sense cap pista forestal que connectés amb la ciutat. Ara, amb la facilitat de comunicació, tenen la sensibilitat que té tothom pel prestigi dels objectes occidentals i aquesta globalització del materialisme. I això és una porta d’entrada a la cultura en llengua colonial, el portuguès.

Creus que les dues llengues sobreviuran?

— Jo vull ser optimista. Penso que podran sobreviure si poden mantenir la vida en comunitat i el seu territori indígena. Si canvia l’estil de vida serà perquè s’importa el paquet sociocultural de la globalització, i són situacions comunicatives que ja venen predeterminades amb el portuguès. Per exemple, l’escola. No n’havia existit mai en llengua indígena i, per tant, els mateixos mestres que parlen mỹky entre ells, quan tenen reunions o parlen de coses de l’escola, ho fan en portuguès.

Una situació de diglòssia.

— Sí, i que seria molt més bèstia si aquestes comunitats no poguessin seguir als seus poblats i haguessin de viure en un poble o ciutat gran. Quedarien diluïdes, no es podrien reunir, fer festes, rituals... l'anonimat del món occidental seria una condemna per a l’ús i la transmissió de la llengua. Ser tan pocs també té avantatges, com ara que és possible reunir tota la comunitat en un esdeveniment cultural per promoure la llengua.

Hi trobes alguns paral·lelismes amb la situació del català? Al capdavall, parlem d’ús de la llengua, substitució lingüística, diglòssia, globalització...

No només hi veig paral·lelismes, sinó que de vegades he de fer l'esforç per no veure'n tants, per no projectar la situació del català a la realitat que veig d'aquestes comunitats. El que expliquen els manoki de com se’ls prohibia la llengua és el que m’explicava el meu avi que ell va viure. És sorprenent com arriben a ser de semblants les situacions de repressió i genocidi lingüístic que s'han donat en diferents èpoques, en diferents llocs.

Cargando
No hay anuncios