Societat 05/12/2022

El català a l’escola: una història de resistència

David Pujol recull les llums i ombres de l’ensenyament de la llengua, del 1714 a José Ignacio Wert

5 min
Escola de Santa Maria d'Oló, dirigida per Miquel Vigatà, que treballava seguint la metodologia Célestin Freinet, el curs 1934-35.

BarcelonaEl professor empordanès Antoni Balmanya (1846-1915) és conegut per haver estat un renovador pedagògic pioner. Va ser mestre d’Espolla durant 40 anys i autor d’obres de referència a l’època com el Primer libro de lectura manuscrita. Balmanya vivia i feia classes en català però tot el que llegia i escrivia a l'aula era en castellà. Per això és considerat com un exemple evident de la diglòssia que s'imposaria a l’escola catalana amb la Llei Moyano de 1857, la primera llei general d’educació que establia l’escolarització obligatòria en castellà.

No era la primera llei que eliminava el català de l’educació ni tampoc seria l’última. “Tot el que ha aconseguit el català a l’escola s’ha mirat de combatre”, resumeix David Pujol i Fabrelles, professor especialista en història de l’educació que acaba de publicar La repressió del català a l’escola a l’editorial Gavarres, en coedició amb l'Institut d'Estudis Catalans. Els recents embats judicials contra la immersió lingüística i aquella famosa afirmació del ministre d’Educació José Ignacio Wert que volia “espanyolitzar els nens catalans” són dos dels exemples més recents d’aquests tres-cents anys de lluita i resistència que assenyala el subtítol del llibre. 

La primera derrota

Tot va començar el 1714. Només dos anys després de la desfeta, a les escoles de Gramàtica que hi havia per tot Catalunya el castellà va esdevenir obligatori per ordre de la monarquia borbònica. El 1717 ja hi havia una “instrucción secreta” per “introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuydado”. Al segle XVIII, però, no hem d’imaginar encara una xarxa escolar eficient i estesa com la que es va construir a mitjans del segle següent. Eren escoles parroquials i municipals, precàries, i de fet l’escolarització era minoritària i, en part, en llatí. “Potser l’activitat docent era en castellà però segur que la relació amb el mestre era en català perquè el castellà no es coneixia”, diu Pujol, recordant la figura de Baldiri Reixac i el seu volum d’Instruccions per la ensenyansa de minyons (1749), on defensava l’ensenyament primari en la llengua pròpia dels alumnes, és a dir, el català, en comptes d’una llengua culta com el llatí o el castellà, que considerava la llengua estrangera més útil d’aprendre. El 1768 es dicta una Reial Cèdula de Carles III que fa efectiva la uniformització de la llengua en “primeras letras, latinidad y retórica” (també va prohibir “el uso de las lenguas indígenas americanas”). El 1902 fins i tot es prohibeix el català a la catequesi.

Al llarg del segle XIX és quan s’universalitza l’escolarització i es desplega l’ensenyament en castellà. Les classes benestants comencen a assumir el castellà com a llengua pròpia (ja fa un segle que és oficial) però, en la vida cultural catalana, és l’època de la Renaixença. Fins a principis del XX, “la supervivència del català va disposar d’una inèrcia sòlida”, escriu Pujol. I cita Joan Fuster: “El poble català només sortia [de l'escola] semialfabetitzat en la llengua forastera, si a tant arribava, i, per tant, escassament permeable a ella a través de la lectura, que era el segon conducte important per a la destrucció de l’idioma”. 

Classe de català al Casino Menestral de Figueres, amb el professor Carles Varela, durant la Segona República. El mapa de la paret va ser editat per la Protectora.
Nens de l’escola La Salle de Cassà de la Selva l’any 1971.

Quan entra el català a l’escola?

“El fet que es desperti el catalanisme, primer social i després polític, ajuda a fer una transformació”, apunta Pujol. Malgrat que oficialment el català era prohibit o tolerat només si servia per aprendre castellà, Francisco Flors i Calcat funda el 1898 la primera escola catalana moderna a Barcelona, el Col·legi Sant Jordi, que era privat i minoritari. És l’època també en què neix l’entitat educativa més important del primer terç del XX, l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, que va impulsar tota mena de projectes de catalanització i renovació escolar. Des d’aquella època que aquests dos valors van lligats. Després vindrien les escoles de la Mancomunitat i projectes pioners com l’Escola de Bosc i l’Escola del Mar.

Una de les novetats de la tesi de Pujol és justament tota la feina de la Protectora, que subvencionava escoles catalanes, colònies escolars, feia una tasca de divulgació dins i fora de Catalunya, i va fundar l’Editorial Pedagògica, des d’on treien “publicacions escolars d’altíssim nivell amb els millors investigadors del moment”: la Gramàtica catalana de Pompeu Fabra, Les ciències en la vida de la llar de Rosa Sensat, la Història de Catalunya de Ferran Soldevila i Ferran Valls i Taberner, etcètera. Pujol ha estudiat com l’editorial va seguir viva fins i tot amb el franquisme (quan va castellanitzar els seus títols) i a partir dels anys 60 va començar la reedició d’aquelles obres en català en altres editorials. L’última que ha localitzat és la Història de Catalunya de Soldevila i Valls i Taberner reeditada el 2015 per l’Abadia de Montserrat. El cartell de la Protectora, dibuixat per Josep Obiols, avui encara corre.    

El primer Decret de Bilingüisme va arribar amb la Segona República (1931-1939). “És la primera vegada que un ministre espanyol fa un decret perquè el català entri a l’escola. Però el castellà ja hi era molt present i va ser una etapa curta. Hi havia pocs manuals, els mestres no estaven preparats, hi havia escoles que s’hi oposaven... S’ha mitificat molt aquella època. No hi va haver una catalanització real de l’escola”, explica Pujol.

El cartell del català a l'escola de la Protectora
David Pujol

El pes de la societat civil

Com s'ha estudiat a bastament, després la dictadura franquista aniquilaria tot rastre de català “de manera ferotge”, diu el professor: les ordres eren “limpiar de mucha telaraña los corazones” dels catalans i els bascos, que tenien “lenguas sin sentido y corazones ofuscados”.

La catalanització de l’escola no va arribar oficialment fins al 1980, amb les competències plenes en matèria d’ensenyament per a la Generalitat, però dues dècades abans ja s’havia aplanat el camí des de la societat civil, amb personalitats com Joan Triadú des d’Òmnium Cultural i des d’escoles renovadores com Talitha, Ton i Guida, Betània, Nausica, Costa i Llobera, entre altres que “tímidament feien el que podien en català”, diu Pujol. També cita la creació dels premis Baldiri Reixac com a continuadors de la tasca de la Protectora, que vinculava renovació i catalanitat. “Des del Servei d’Ensenyament del Català, Joaquim Arenas, Margarida Muset, Sara Blasi i Pere Mayans van treballar per fer formació en immersió, convèncer les famílies i escoles, fer el famós reciclatge de mestres. Enric Larreula explica que anaven escola per escola a fer conscienciació en positiu, per no imposar el català, sinó aplicar de mica en mica les lleis de normalització”, recorda Pujol. Va ser un procés ràpid i exitós.

El gir que faria dècades després el català a l’escola poc se’l podien imaginar. Pujol, que ha exercit de mestre els últims 30 anys, ha observat que ha passat just el contrari del que ocorria els dos segles precedents: "Ara l’escola està catalanitzada però l’ús social és cada vegada més castellanitzat", lamenta.

stats