La Casa Amatller com si no hagués passat un segle

BarcelonaEscultures, esgrafiats, mosaics a la romana, paviments de marbre i rajoles hidràuliques. Parets recobertes de teles i papers pintats, enteixinats, estucs, elements de forja i ceràmica, vitralls... No és d’estranyar que el crític d’art Alexandre Cirici Pellicer afirmés el 1951 que la Casa Amatller, obra de Josep Puig i Cadafalch, representa “l’apoteosi de les arts decoratives”. El rebut final de l’empresa que va netejar l’obra data del 15 d’octubre del 1900, i la restauració del pis principal -obert al públic a partir d’avui- l’ha retornat al seu estat original després de prop de dos anys d’obres. “El nostre objectiu és que el visitant tingui la sensació que entra en una casa neta i arreglada, on no ha passat res, o gairebé res, en els últims cent anys”, va explicar l’arquitecte José Ignacio Casar, l’encarregat de la restauració. Pràcticament tots els elements que s’hi exposen són originals. S’ha reconstruït, a partir de fotografies, un arc lobulat que hi havia a l’antiga habitació de convidats. També s’han fet rèpliques -que semblen massa noves- de diversos vitralls i làmpares, d’una vitrina i d’algunes teles que recobrien les parets del dormitori d’Antoni Amatller, el propietari de l’edifici, i el de la seva filla Teresa.

Antoni Amatller era membre de la tercera generació dels industrials de la xocolata més importants del país. A més, era col·leccionista d’art -també s’exposa la seva exquisida col·lecció de vidres, ampliada per la seva filla-, fotògraf aficionat i viatger. Va encarregar a Josep Puig i Cadafalch la transformació radical d’un edifici que havia adquirit al passeig de Gràcia. La reforma, que va incorporar elements medievals, barrocs i de l’art nassarita, es va prolongar entre el 1898 i el 1900.

Les al·lusions al propietari comencen a trobar-se a la façana, amb una sèrie d’animals de pedra que fan tasques relacionades amb la indústria, la fotografia i el col·leccionisme. La referència directa al cognom Amatller és un vers de la poeta Dolors Monserdà, la sogra de Puig i Cadafalch, esculpit en pedra a la tribuna: “L’ametller és florit, l’bon temps s’acosta, ab sos nius d’ausells y sos poms de roses ”. El cost de l’edifici va ser de 490.000 pessetes i Amatller en va invertir més d’un milió en la reforma, que també incloïa un estudi fotogràfic al terrat. Va comprar personalment revestiments ceràmics a Sevilla i papers pintats a Alemanya “de la mà de Puig i Cadafalch”, va subratllar Casar.

Una iniciativa público-privada

El cost de la restauració de la façana i del pis principal de la Casa Amatller ha sigut de 4.998.550 euros. La Fundació Montemadrid hi ha aportat 2.360.0000 euros. Aquesta entitat, l’antiga Fundación Caja Madrid, ja va col·laborar econòmicament en la restauració de l’església de Sant Pau del Camp i del monestir de Sant Pere de Rodes, entre els centenars d’edificis històrics d’arreu de l’Estat que han patrocinat. L’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat hi han posat 1.104.000 euros cadascun i la Fundació Amatller d’Art Hispànic 430.000.

A l’interior de la casa, els detalls relacionats amb el propietari i la seva filla -Amatller s’havia separat de la dona el 1877- se succeeixen amb la mateixa lògica que a la façana: damunt la llar de foc, monumental, hi ha l’escultura d’un indígena, evocador dels països d’on provenia el cacau. Al llindar de la porta del dormitori d’Antoni Amatller hi ha al·legories de l’estalvi i la intel·ligència per parlar del seu afany col·leccionista, i al de Teresa Amatller n’hi ha de la feminitat, la fidelitat i la laboriositat. “Els mobles originals havien anat a parar a altres mans i la família que els custodiava els ha retornat”, va explicar Santiago Alcolea, el director de l’Institut Amatller.

La vida intensa d’un edifici

Antoni Amatller va poder gaudir pocs anys de la seva nova residència, ja que va morir el 1910. Teresa Amatller la va rebre en herència amb la condició que si moria sense fills la deixés a la ciutat de Barcelona perquè s’hi creés un museu. L’hereva va continuar la tasca com a col·leccionista del pare amb l’assessorament del mossèn Josep Gudiol i Cunill, que aleshores era el conservador del Museu Episcopal de Vic. Va adquirir una trentena de peces de vidre a la subhasta de la col·lecció del vicecònsul de França a Sidó, Joseph-Ange Durighello. La història del vidre constitueix un discurs paral·lel al de la casa, però les dues taules de Bartolomé Bermejo -el MNAC en conserva dues més del mateix retaule dedicat a Crist-, entre altres obres, estan poc il·luminades, encara que la Casa Amatller no sigui una pinacoteca.

Les primeres modificacions de l’obra de Puig i Cadafalch les va fer Teresa Amatller. El 1934 Josep Gudiol, el nebot de mossèn Gudiol, va rebre l’encàrrec de reformar el dormitori, el vestidor i la cambra de bany de Teresa Amatller. Quan ella va morir, el 1960, Gudiol va fer diverses intervencions al pis, de manera respectuosa -i ara eliminades- per instal·lar-hi l’Institut Amatller d’Art Hispànic, creat el 1942 arran de la clàusula del testament d’Antoni Amatller.

Les visites a la Casa Museu Amatller (passeig de Gràcia, 41) es faran en grups reduïts de fins a 12 persones i l’entrada general costa 15 euros. Els visitants descobriran els detalls de l’interior amb tauletes digitals i audioguies i també a través de les explicacions d’un guia que els acompanyarà. La Casa Amatller va ser la primera de la Mansana de la Discòrdia, anomenada així per la presència de la Casa Lleó Morera, de Lluís Domènech i Montaner, i la Casa Batlló, d’Antoni Gaudí. Alcolea va afirmar que es podria crear un tiquet “de la concòrdia”, per visitar-les totes tres conjuntament.