Una casa amb ales per viure amb autonomia i sense estigma

Palma“El respecte comença per un mateix. Si no el tens, no saps respectar. No pots estar tot el dia damunt els altres, cadascú ha de poder anar al seu aire. Ningú no és més que l’altre”. Així parla Manuel (56 anys) del que considera important per a la convivència. Fa pocs mesos que comparteix pis a Inca amb Luis (40 anys) –hi resideix una tercera persona que no ha participat en el reportatge. L’accés a aquest habitatge ha estat possible gràcies a la feina de Fundació Es Garrover, una de les entitats que forma part de 3 Salut Mental –juntament amb Estel de Llevant i l’Associació Gira-Sol. Els trastorns de salut mental no són cap impediment per a aquests dos amics, que asseguren que mai no s’han enfadat, i això que varen compartir habitació durant un any en un habitatge supervisat abans de viure en aquest pis.

Els pisos compartits són una modalitat nova d’habitatge per a les persones amb trastorns de salut mental, i l’objectiu és que assoleixin el màxim possible d’autonomia. “Hi ha dos eixos de treball, a més de l’habitatge: l’economia i l’àmbit comunitari”, explica la tècnica de suport del Garrover, Antonella Silva. És a dir, gestionar els propis recursos i connectar amb l’entorn d’on es viu. Manuel i Luis paguen una quantitat diària que oscil·la entre 3 i 13 euros i que es calcula en funció dels ingressos de cada persona.

Les històries dels dos són molt diferents. Abans d’accedir a un pis, Manuel va passar 12 anys al carrer, tres dels quals, amb la pensió embargada. Quan va tornar a tenir ingressos, el seu principal objectiu va ser estalviar, fins que va poder viure en un habitatge supervisat. “Allà vaig conèixer Luis. Amb ell hi ha respecte i ordre”, diu, i reconeix que prefereix l’opció de compartir pis amb certa autonomia. “Des que visc aquí no ronc els vespres”, diu, i riu quan Luis corrobora que roncava ben fort.

En canvi, Luis va viure uns anys amb el seu padrí –els seus problemes varen començar quan tenia uns 20 anys. Malgrat el suport familiar, assegura que se sentia “molt sol”, perquè se li feia costa amunt parlar amb el seu entorn de què passava. En la Unitat Comunitària de Rehabilitació (UCR) de Salut Mental el varen derivar a un habitatge. “Estava molt bé, podia explicar-hi les meves coses, m’escoltaven”, diu. Però aquest pis va tancar. “Va ser dur, perquè havia fet amics amb qui compartia experiències”. La sort és que després es va trobar amb Manuel.

Ambdós varen superar una valoració dels tècnics i se’ls va donar l’oportunitat de compartir aquest habitatge a Inca. “Et tornes més responsable. Feim neteja setmanal i cuinam nosaltres. Distribuïm les tasques i rotam”, assenyala Manuel. “Aquí s’està molt bé perquè no hi ha tantes molèsties com a un habitatge supervisat. Hi ha més silenci i tranquil·litat, i menys gent. També ets més autònom”, subratlla Luis.

Ambdós van a un taller ocupacional. “El treball dignifica”, assegura Manuel, i també poden fer coses com apuntar-se a un gimnàs.“Els animam que estiguin connectats amb la comunitat”, diu la tècnica. I Manuel conta que, quan estava bé de la cama –l’han operat fa poc–, anava a aiguagim. Una de les coses que els amics comparteixen és el plaer d’escoltar música. A Manuel li agrada “el house melòdic” i Luis tria “en funció del sentiment del moment”. Menciona cantants com India Martínez i Pablo Alborán, i critica que artistes com Ricky Martin i Shakira hagin deixat de banda els temes que parlen d’amor. Manuel mira més la televisió que Luis –s’estima més els videojocs. “M’agrada estar informat, encara que la política és una porqueria, darrerament. També veig pel·lícules”, comenta. Ell s’adapta a tot. Quan estava al carrer i no tenia televisor, es dedicava “a pensar”. “També llegia un llibre de Borges i escrivia”.

A l’hora de fer la compra, a Manuel no li agrada gastar gaire. De fet, assegura que no compra ous perquè són molt cars i que el varen haver de convèncer per dur un pastís el dia del seu aniversari. Per ell és molt important estalviar.

L’important d’aquesta història és que aquest pis d’Inca que comparteixen ha deixat de ser una casa, un immoble, i s’ha convertit en una llar. “Aquí no tenim por de res”, diu Luis. “M’ha costat molt acostar-me a la gent perquè tenia por quan estava sol i no sabia com cercar-me la vida. Havia de tenir coratge per no enfonsar-me. La meva prioritat era el menjar”, comenta Manuel. D’altra banda, Luis remarca la importància de compartir la vida amb altres persones que tenen un trastorn. “Quan vivia al carrer, tenia depressions, però ara estic amb gent meravellosa”, afegeix el seu company.

Una característica important dels habitatges compartits és que l’estada no és indefinida. La seva finalitat és que les persones puguin acabar fent la seva vida. “Depèn de com s’encamini cada persona”, apunta Silva. Quan acabi aquesta etapa, Manuel vol comprar una furgoneta i adaptar-la per viure-hi, i Luis espera anar “amb algun familiar”. “Les persones com ells tenen capacitat de preocupar-se pel seu futur, lògicament amb suport”, afegeix la tècnica de suport.

Tots dos afirmen ser feliços en aquests moments. “Estar bé és ser feliç”, afirma Manuel. “Després de tants anys al carrer, s’agraeix tenir una llar, la teva roba, menjar i un llit”, afegeix. Per part seva, Luis assegura que és feliç perquè va tenir “una bona infància”. “El que he passat no és tan dur com el cas de Manuel. Però he passat de compartir pis amb gent desconeguda a estar amb gent que també té un trastorn, i és més bo de dur”, continua, i Antonella aprofita per recordar que “tots passam per problemes de salut mental, encara que se’n parli poc”.

L’habitatge i l’estigma

L’emergència habitacional afecta doblement les persones que conviuen amb un trastorn de salut mental. Moltes sobreviuen gràcies a pensions irrisòries, i no poden afrontar un lloguer. A més, carreguen amb l’estigma i els prejudicis dels propietaris. “‘La propietat prefereix llogar el pis a una família’. Aquesta és la resposta que ens han donat moltíssimes vegades, perquè enviava un escrit als anuncis explicant quina mena d’entitat som”, lamenta el gerent de la Fundació Es Garrover, Gori Molina, a més de destacar que les entitats són “solvents” i tenen “recursos per donar suport” a les persones que viuen en habitatges supervisats o compartits, i que els llogaters han demostrat en tot moment la seva responsabilitat. “Els propietaris que ens l’han llogat s’han sorprès. Fins i tot en tenim un de recurrent que, després de llogar-nos un pis, ens n’ha llogat un altre”, diu.

Una de les maneres d’aconseguir habitatges de lloguer ha estat ensenyar als arrendadors la feina de l’entitat. “Els mostram qui som, què feim, com estarà ca seva”, apunta, i assegura que l’experiència amb els pisos també ha servit per “rompre algun estigma”. “Això és un lloguer normal i corrent amb persones normals i corrents. De vegades, es pressuposa que el comportament serà diferent del de qualsevol lloguer i al final és el mateix”, reivindica.

Molina recorda que la finalitat del projecte “no és la casa, sinó que la persona tingui la vida més autònoma possible”. “És difícil assolir aquesta autonomia si no tens un lloc on anar a dormir i dutxar-te. Després es tracta de prendre les teves decisions”, continua. Sentir-se capaç de fer-ho dona l’oportunitat de “viure com vols, sense estar condicionat”.

Per això, Molina assenyala que aquesta mena de recursos “no han de ser permanents”. “Han de ser temporals, perquè la intenció és que es transiti cap a una autonomia més gran. No creim en recursos finalistes per a aquest col·lectiu. El cas d’una persona gran, per exemple, és molt diferent, perquè el recurs és seu fins que acaba la vida”, explica, i subratlla que és important que les persones amb problemes de salut mental “no siguin espectadores de la seva vida” sinó “les protagonistes”.

Ara bé, Molina és conscient del gran obstacle perquè, no només les persones amb problemes de salut mental, sinó moltes altres, puguin ser independents. “L’habitatge ja és inaccessible per a un sou mitjà. Imagina una persona amb el salari mínim o una pensió ridícula. I nosaltres volem que la gent pugui viure en lloc de sobreviure”, sentencia.