Carta als meus alumnes

Professora de FilosofiaDes de setembre, hem compartit hores de metafísica i d’incertesa, de diàlegs impossibles amb els autors més famosos de la nostra tradició. Hem entès que voler comprendre-ho tot és un somni perillós, estam teixits de finitud. Em dirigesc a vosaltres perquè sou una urgència. Amb els ulls plens d’inquietuds, a les mans hi dueu desànims i alguna pregària. Sou una urgència perquè la vida us batega dins, intensa, i això fa por i fa ganes. Sou urgents perquè estau plens de potències alegres i voldria que les experimentàssiu més enllà de l’estupidesa i de les convencions avorrides que sabran venir a cercar-vos.

Vivim un temps que ens demana càlculs, burocràcies, rendiment. Un temps que ens roba les apostes íntimes i ens fa passejar pels cercles de l’obediència, pel consumisme ferotge. El valor que obtindreu d’aquesta assignatura en termes utilitaristes és zero. En canvi, la capacitat de la filosofia per desfermar-vos, per incendiar les certeses i tornar a construir-vos quan la vida us hagi romput, és inesgotable. Aprendre filosofia enmig d’un present trastornat per la rapidesa i la utilitat és no cedir a l’imperi del benefici, somiar que el fetitxisme del saber substituirà un dia el fetitxisme de la mercaderia.

A les classes d’història de la filosofia, amb els vidres entelats de les vuit del matí o sota el bat del sol del migdia, hem après que un amor platònic no és un crush. Ens hem desesperat amb el vocabulari aristotèlic, amb els dubtes al·lucinògens dels cartesians. Hem decidit que l’imperatiu categòric no el practicarem, els nostres amics ho són de tot cor, més enllà del bé i del mal, però Kant, que tenia la constància de les postes de sol i la serenitat dels bons professors, per ventura ens sabria perdonar. Sense ser marxistes, hem entès que la filosofia és l’intent per transformar el món, per fer-lo menys miserable, més just. És heroic posar la vida al servei d’aquesta transformació, un poc com feu Arendt. Llegir-la ens obliga a tenir els ulls i les mans obertes, a punt per contrariar els gestos totalitaris que habiten la quotidianitat, ara que sabem que fer mal no és cosa dels monstres sinó de la gent com nosaltres.

Sospitau del món

Com els presocràtics, sospitau del món i encalçau els perquès que resten a l’ombra del sentit comú. Siau sofistes, amants de la llibertat i de les paraules, però, com Sòcrates, no deixeu mai de fer preguntes incòmodes. Apostau la vida milions de vegades per defensar els afectes que valen la pena. Anau a llegir una estona David Hume si la vida es posa dogmàtica. Siau superhumans, infants que ho volen tot i tot ho inventen, estimau la vida amb la força dels ingenus.

Més d’un dia m’ha tremolat la veu, m’han esperonejat els ulls en veure que podia compartir aquesta passió rara amb vosaltres. El vincle de l’aprenentatge és així de genuí, omple les mans de guix i l’ànima de noms propis. Ens permet tenir cura del fracàs dels altres. Als antípodes de les expectatives hi ha la comprensió que provoca els parts difícils i la commoció és immensa, en contemplar com creixen les flors enmig d’una carretera asfaltada.

Segons el filòsof Santiago Alba Rico, la filosofia ens regala l’estranyesa, la capacitat de meravellar-nos del color verd de l’herba, de l’amor que crema, del dolor dels desconeguts, de les estrelles, del planeta Terra. L’estranyesa és una escletxa que trenca, fràgil, les costures del capitalisme, durant un instant breu. Voldria dir-vos encara moltes coses, però el curs acaba i només demanaré un desig: que no s’extingeixi la filosofia del sistema educatiu, ara que li queden tan poques escletxes al nostre crepuscle.