Cara a cara entre Carles Margarit i Joan Margarit

C.M.: Quan i per què vas començar a escriure poemes?

J.M.: Hi ha dos impulsos, el de la necessitat d’expressió i el de l’avorriment. M’estic referint a unes navegacions de quan jo tenia 18 o 19 anys, de les Illes Canàries a Barcelona. Aleshores podien ser uns deu dies tancat en una cabina voltat per estibes de plàtans, i allà tenies temps d’experimentar aquestes dues sensacions, que crec que poden portar un ésser humà fins a qualsevol lloc.

Recordes el teu primer poema?

Sí, però no estic disposat a recitar-lo. Tenia la banalitat del poema amorós primigeni i al mateix temps el seu candor, la seva falsedat i la seva mala factura. Però encara me l’estimo.

En quina llengua vas començar a escriure?

En castellà. Jo vivia a les Canàries, l’educació a l’escola era obligatòria en castellà, i tota la meva cultura d’aquella edat era en castellà. Pensava que si volia escriure poesia havia de fer-ho en castellà. Va ser un sil·logisme directe que després va resultar fals. Perquè la poesia només funciona amb la llengua materna. És un misteri però és així.

Quan decideixes canviar al català i per què?

Perquè al darrere tenia 20 anys d’esforços en castellà que no corresponien al que jo pensava que podia dir. Vist ara, va ser una prova de fidelitat i un autoconvenciment del fet que tenia alguna cosa a dir, perquè estar 20 anys lluitant i no donar-te per vençut…

Com és el procés d’escriure un poema?

El poema sempre comença per la inspiració, però això no es podrà ensenyar mai, perquè la inspiració no ve igual per a un poeta que per a un altre, és una característica tan personal que és impossible de regular, reglar i ensenyar. En aquests segons d’inspiració poses en contacte una sèrie de mons, persones, sentiments, etcètera, que per a la reflexió normal no s’hi posarien. Llavors vénen mesos de treballar per poder explicar aquestes relacions en un paper, amb unes paraules.

Quan vas trobar la teva pròpia veu poètica?

Jo diria que va ser cap a l’any 85 amb poemes aïllats com per exemple Mare Rússia, poemes que deuen ser de l’any 80, quan ja portava gairebé 25 anys treballant seriosament la poesia. Ha estat un aprenentatge llarg, però no el canviaria per res.

Quines característiques ha de tenir un bon poema?

Dues de molt senzilles, com totes les obres d’art. Primer, que quan hi entris d’una certa manera, amb un cert desordre o ordre interior, passis per aquell poema i en surtis de l’altra manera, més ordenat. I, després, que puguis dir: “Caram, aquest sóc jo”.

J.M.: Per què la música, en la seva història, sembla a vegades un camí cap a un menor ordre, cap a un major desordre?

C.M.: No penso que la música amb el pas del temps tendeixi al desordre, sinó que senzillament, a l’inici, la seva construcció era més senzilla i ordenada i, en aparença, era més fàcil detectar-ne l’harmonia i la construcció. A mesura que la història de la música va avançant, sobretot en arribar al segle XX, la tendència és a la distorsió, a la tensió, segurament lligat a la història tràgica del segle XX, i ens és més difícil d’escoltar-la perquè ja no en reconeixem tan fàcilment els elements bàsics, que són la melodia, el ritme i l’harmonia. A més a més, ens costa molt predir el que passarà i, segons com, això fa que l’interès de l’oient decaigui.

¿No hi hauria també, com en la poesia, el camí de les formes estrictes (la més estricta de les quals en poesia és el sonet) fins al vers lliure, perquè ens interessa dir coses que ja no caben dins d’un sonet, que ja no caben dins d’una harmonia tradicional?

Crec que això neix d’una necessitat d’expressió que va evolucionant i cada cop és més sofisticada, especialment al segle XX, tot i que és molt difícil d’analitzar perquè és molt recent i no se sap ben bé què en quedarà. És molt clar què és un Beethoven, què és un Brahms o què és un Bach, però al segle XX és més difícil marcar uns referents i jo el que veig és una certa confusió. L’expressió de la música, igual que la poesia o la pintura, és un reflex divers de tot el que està passant.

M’ha vingut a la memòria el poemari que fa Victor Hugo quan es mor la seva filla. Ara cap poeta s’atreviria a utilitzar tota aquella grandiositat per una tragèdia tan íntima, ara demanaríem unes formes que trenquessin totes les harmonies de les formes clàssiques.

En música això es tradueix en dos corrents generals, un que està dins el sistema tonal, que ve de la tradició més clàssica, i tot un altre corrent que podríem dir que és de l’escola de Viena, que precisament intenta trencar tot aquest ordre i és d’on neix la distorsió, la dissonància, el fet de no poder predir la melodia.

¿Creus que el sexe i la mort estan al centre de totes les arts, la música inclosa?

Penso que totes les disciplines artístiques tracten els mateixos temes fonamentals, que són la mort, el pas del temps i l’amor. En música és molt més evident en la cançó cantada o popular i en canvi és força més complicat trobar-ho en la música instrumental. La via no és tan directa ni tan evident, però penso que en tots dos casos hi és amb la mateixa intensitat i es pot detectar perfectament.