Sergi Querol: "Cap pacient hauria de quedar-se sense trasplantament"

PalmaCada vegada que un hospital necessita un donant de medul·la, el REDMO posa en marxa una recerca que travessa registres, hospitals i fronteres. Al capdavant hi ha Sergi Querol, hematòleg especialitzat en trasplantaments i teràpia cel·lular. Abans de dirigir el Registre de Donants de Medul·la Òssia, gestionat per la Fundació Josep Carreras, va passar més de vint anys al capdavant del Banc de Sang de Cordó de Barcelona i va participar en el desenvolupament del banc britànic Anthony Nolan. Querol explica per què 44 milions de persones inscrites no garanteixen trobar un donant compatible, com funciona aquesta xarxa internacional i per què ara el repte és incorporar-hi més joves.

Hi ha més de 44 milions de donants registrats arreu del món. Com s’explica que encara hi hagi pacients per als quals no apareix ningú compatible?

— Afortunadament, són pocs. Es tracta de persones amb un sistema d’histocompatibilitat —la marca genètica que tenim— poc representat als registres. Aquests 44 milions de donants procedeixen majoritàriament de poblacions d’ascendència europea. Per això, els pacients d’origen africà, llatinoamericà o mixt tenen més dificultats. En alguns casos hem hagut de recórrer als registres de la Xina per trobar un donant per a un pacient d’origen xinès. Amb les persones d’ascendència africana, de vegades cercam als registres dels Estats Units, el Canadà o el Regne Unit, on hi ha més població d’aquest origen. A l’Àfrica hi ha molt pocs registres. Tot i això, aproximadament el 90% dels pacients a Espanya troben un donant. I no trobar una compatibilitat gairebé perfecta no significa que no es pugui fer el trasplantament. Tenim alternatives: donants familiars haploidèntics, donants no emparentats amb un grau de compatibilitat inferior o sang de cordó umbilical. Espanya disposa de més de 60.000 unitats de cordó. Cap pacient hauria de quedar-se sense trasplantament si realment és la millor opció terapèutica.

La mediana del temps de recerca s’ha reduït a 26 dies. Què passa durant aquest període?

— Quan rebem la petició d’un hospital, l’equip de pacients de la Fundació Josep Carreras consulta les bases de dades del REDMO i de l’Associació Mundial de Donants. Mitjançant programes de compatibilitat, s’identifiquen fins a tres possibles donants segons el grau de compatibilitat i el perfil més adequat per al pacient. Contactam amb aquestes persones per saber si mantenen la voluntat de donar i se’ls fa una enquesta sobre el seu estat de salut i la seva disponibilitat. Després se’ls extreu una mostra de sang, que s’envia al centre de trasplantament perquè en confirmi la compatibilitat. Si el centre dona el vistiplau, el donant queda reservat durant dos mesos mentre es prepara el pacient. És difícil que apareguin nous donants després de tres o quatre mesos, encara que mantenim la recerca activa fins a un any. Haver reduït la mediana a 26 dies ens situa molt bé respecte d’altres països.

Què passa si el millor donant possible ha canviat d’opinió, no pot donar o resulta impossible localitzar-lo?

— Pot passar. La probabilitat que una persona inscrita sigui contactada és d’una entre 250 cada any, i la d’arribar a fer una donació efectiva, d’una entre 1.000. El més habitual és que passin dos o tres anys entre la inscripció i la primera telefonada. Durant aquest temps, la persona pot haver desenvolupat una malaltia, haver canviat de domicili o trobar-se en una situació que li impedeixi donar. A Espanya, pràcticament el 80% dels donants continuen disponibles quan els telefonam. En països com el Regne Unit, els Estats Units o el Canadà, aquesta proporció pot reduir-se fins a la meitat. Per això estudiem fins a tres donants en paral·lel: si un no està disponible, tenim alternatives.

Quins donants necessita especialment el registre?

— Necessitam més perfils joves i diversos, però també incrementar el nombre total de donants. Al REDMO tenim més de 530.000 persones inscrites, de les quals poc més de 100.000 són menors de 30 anys. Volem duplicar aquesta darrera xifra fins a arribar a les 200.000. Tots els donants són útils fins als 60 anys i crec que durant els pròxims anys arribarem al milió d’inscrits. També hem d’equilibrar la presència de dones i homes. Les dones representen entre el 64% i el 65% dels inscrits a Espanya, i els homes, aproximadament el 35%.

Per què costa arribar als joves?

— Els estudis sociològics indiquen que no tenen una informació prou clara i que no ens hi adreçam amb el seu llenguatge. La cultura de la donació tampoc no forma part dels currículums de secundària i batxillerat. Continuam tenint una comunicació molt institucional i molts joves arriben a la donació de medul·la a través de la donació de sang, però aquest és un grup reduït. Hem d’actualitzar la manera de comunicar, utilitzar les xarxes socials, recórrer a persones que tenguin capacitat d’influència i mostrar exemples de donacions. Estam convençuts que els joves són tan solidaris com les persones de més edat i sabem que ofereixen millors resultats en els trasplantaments.

Una part de la població encara pensa que per donar medul·la s’ha de punxar la columna. En què consisteix realment la donació?

— És una confusió molt habitual. La població tendeix a confondre la medul·la òssia amb la medul·la espinal, però no tenen res a veure. La medul·la òssia és el teixit que es troba dins els ossos i produeix les cèl·lules de la sang. Potser hauríem de parlar més de cèl·lules mare de la sang. Després d’administrar durant uns dies uns medicaments anomenats factors de creixement, aquestes cèl·lules passen a la sang perifèrica. La sang del donant passa per una màquina que selecciona les cèl·lules que necessitam i li retorna la resta dels components. És el procediment que es coneix com a afèresi, es fa a través de les venes dels braços i té molt pocs efectes secundaris. Encara es fan extraccions mitjançant puncions, però als ossos del maluc, molt allunyats de la columna. També és un procediment molt segur. En qualsevol cas, el 90% dels nostres donants ho fan a través de la sang perifèrica.

El sexe condiciona la compatibilitat? Una dona només pot rebre cèl·lules d’una altra dona?

— No. El sexe no és un factor principal de compatibilitat. Ho són el sistema d’histocompatibilitat i altres elements, com el grup sanguini o l’estat d’infecció pel citomegalovirus. En alguns casos hi ha una lleugera preferència pels homes perquè les dones que han tingut embarassos poden presentar una mica més de reactivitat després del trasplantament. Si dos donants tenen característiques semblants, es pot preferir el que no ha experimentat aquest fenomen relacionat amb la maternitat.

En quines circumstàncies es pot tornar a cridar una persona que ja ha donat?

— A Espanya, el REDMO fixa un màxim de dues donacions per persona. La segona queda reservada per al mateix pacient que va rebre la primera. És una mesura de protecció tant per al donant com per al receptor. Pot ser necessària si el trasplantament no acaba de funcionar o si el pacient necessita un nou producte, però passa en molt pocs casos.

Cap país no és autosuficient. Com funciona aquesta xarxa internacional?

— La compatibilitat és tan complexa que tots depenem d’un sistema solidari internacional coordinat per l’Associació Mundial de Donants. Espanya cobreix amb donants propis aproximadament un terç dels trasplantaments que necessiten un donant no emparentat. Som el cinquè registre d’Europa per nombre total de donants i el tretzè del món. Alemanya és el país amb més donants registrats, seguida dels Estats Units. Quan el pacient ja té data per al trasplantament, s’organitza el transport perquè les cèl·lules arribin puntualment a l’hospital. Hi ha missatgers especialitzats que duen la donació porta a porta i es coordinen els vols, les duanes i els permisos. Sempre disposam de sistemes alternatius per si apareix alguna dificultat. Cada dia circulen arreu del món desenes de mostres i donacions.

Després de gestionar tantes recerques, què vos impressiona més: la dificultat de trobar dues persones compatibles o que un desconegut accepti donar per salvar-ne un altre?

— La part humana, sens dubte. Trobar una compatibilitat és com trobar una agulla en un paller i, quan apareix, vius una mena d’«eureka». Però el que realment emociona és saber que una persona fa un acte desinteressat d’altruisme i d’amor cap als altres. Això és el que continua impressionant.