Eduard Batlle: "Cada càncer que apareix en un pacient és una malaltia diferent"

Cada vegada que els mitjans de comunicació es fan ressò d’un dels avenços científics del seu laboratori, el telèfon mòbil d’Eduard Batlle bull d’activitat. La bústia de correu electrònic també se li omple de missatges. Són pacients o familiars de pacients que volen saber quin impacte tindrà la descoberta en les seves vides.

L’àmbit de la seva recerca és sensible i amb un gran impacte social. Batlle és investigador ICREA a l’Institut de Recerca Biomèdica de Barcelona (IRB) i coordinador del programa d’investigació oncològica del centre. El laboratori que dirigeix està especialitzat en càncer colorectal.

Futboler de mena, entén la recerca científica com una "fórmula de vida". "Viatges molt i fins i tot quan surts a passejar per Collserola, estàs contínuament pensant en experiments". Coincideix amb altres investigadors: "En aquest país falten recursos i això ocupa una part important del nostre temps", però té clar que la ciència és una activitat "estimulant". "És difícil i és exigent, però és una repte molt maco, tant des del punt de vista intel·lectual com de l’objectiu, que és trobar cures per aquests pacients".

La tasca investigadora d’Eduard Batlle ha estat reconeguda amb el 34è Premi Nacional de Recerca, atorgat pel Govern de la Generalitat i la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació.

Les dades indiquen que el càncer ja no és aquella paraula terrible que fa uns anys era gairebé una sentència de mort.

— La supervivència ha millorat i va millorant dia a dia gràcies a la investigació i al desenvolupament de noves teràpies. Malauradament, encara mor molta gent de càncer, però cada dia en salvem més. I gent que tenia tumors que abans eren incurables, ara es curen. I a molta gent que té tumors avançats potser no la curem, però podem cronificar la malaltia i els pacients viuen amb una qualitat de vida molt raonable durant molts anys.

Fa poc parlava amb una persona que ha viscut tres processos de càncer a la família i, per tant, és especialment sensible a la percepció de la malaltia. Deia que moltes vegades, a les pel·lícules o a les sèries, quan ha de desaparèixer un personatge, els guionistes el fan morir de càncer. Casos com aquest fan pensar que en l’imaginari popular encara és una malaltia molt associada a un pronòstic negatiu.

— Malauradament, hi ha alguns tipus de càncer que encara no podem curar. El càncer de pàncrees, per exemple, té una mortalitat altíssima i els tumors de cervell també. I en la majoria de càncers, quan hi ha metàstasi hi ha mal pronòstic. Per tant, és cert que encara mor molta gent de càncer. I, habitualment, aquests —i no tant la gent que curem— són els casos que més impacten i els que tenen més pes a la nostra visió del que és la malaltia.

Habitualment es parla del càncer com d’una sola malaltia però en realitat cada cas pot ser molt diferent.

— Cada tumor es comporta d’una manera diferent, té una fisiologia diferent i una evolució diferent. Fins i tot dins del mateix tipus de càncer, n’hi ha de molts tipus i, virtualment, cada càncer que apareix en un pacient és una malaltia diferent. Aquesta és part de la complexitat de tractar el càncer.

Hi ha investigadors que defensen que no s’haurien de classificar els càncers en funció de l’òrgan on s’originen, perquè n’hi ha del mateix òrgan que són molt diferents i, en canvi, n’hi poden haver que s’han originat en òrgans diferents amb moltes similituds.

— Sí, això és cert. Sabem que les metàstasis de diferents càncers que apareixen al fetge tenen una sèrie de característiques comunes pel fet d’haver sorgit en aquest òrgan, tot i originar-se de càncers diferents. I, per tant, aquest és un angle interessant, perquè no té tant a veure amb l'origen sinó amb la localització dels tumors. És una idea que no està gaire explorada de manera sistemàtica, tot i que hi ha proves que hi donen suport.

Valdria la pena explorar-la millor?

— Sí, sobretot en el context de les metàstasis. És a dir, és possible pensar que hi ha teràpies que funcionarien per les metàstasis de diferents tipus de càncer al fetge o al pulmó. I sobretot quan són teràpies enfocades no tant a tractar el tumor sinó, per exemple, a tractar el microambient del tumor, el sistema immunitari o les cèl·lules que envolten el tumor, perquè tenen característiques comunes en diferents tipus de càncer.

Hi ha molts estudis que indiquen que hi ha un augment de càncer en gent jove.

— Hi ha una tendència mundial, que als Estats Units ara mateix s'ha tornat una epidèmia, i que a Europa comença a ser també molt evident. Hi ha particulars tipus de càncer com, per exemple, el de còlon que comencen a aparèixer molt abans. Fa 20 anys aquest càncer era una malaltia de gent a partir dels 50, amb un pic als 70, i ara comença a haver-hi gent jove, de 25, 30 o 35 anys, diagnosticada. Tot això amb la complexitat que són pacients difícils de tractar, perquè si ets una persona jove i tens un mal de panxa o una indigestió durant un període llarg de temps, o sagnes a les femtes, no penses que tens càncer de còlon. A més, a partir dels 50 anys, hi ha programes de detecció de sang a les femtes. Aquí a Catalunya es fa. Jo ja he rebut la carta.

Per què hi ha aquest augment de casos en gent jove?

— No entenem per què. En el cas del càncer de còlon, sabem que els tumors en joves adults s'assemblen molt. Molecularment són molt semblants, però d’alguna manera s'ha accelerat el procés de tumorogènesis en la gent jove. Se sospita que té a veure amb l’alimentació, probablement amb algun tipus d'additiu o amb algun tipus de processament del menjar que està produint carcinògens o algun altre tipus de substància que accelera el procés.

El càncer de còlon està molt relacionat amb la dieta?

— Fins ara, el factor principal de risc era l'edat. Ara comencem a veure que ja no ho és tant i que la dieta juga un paper important. Sabem que les dietes riques en greixos o en carns processades, aquest tipus de dieta menys saludable, efectivament incrementen el risc de càncer de còlon.

Com és que hi ha càncers tan difícils de tractar, com el de pàncrees?

— Hi ha diversos aspectes que fan que un càncer no es curi. El primer és la localització. Avui dia la cirurgia continua sent el remei més efectiu. Si es pot operar i extirpar el tumor, tens moltes probabilitats de sobreviure. El de pàncrees, com els de cervell, és molt difícil d’operar perquè pel pàncrees hi passen vàries artèries. A més, no dona símptomes i quan es detecta és molt tard. També hi ha hagut tradicionalment més recerca en els tipus de càncer més prevalents, perquè afecten més gent i hi ha més interès en la població i en les farmacèutiques.

En aquests càncers més prevalents s’han fet grans avenços.

— El càncer de mama n’és un exemple. Hi ha moltes pacients amb càncer de mama avançat per les quals tenim molt bons tractaments com a conseqüència de la recerca que hi ha hagut els últims vint anys. Hi ha quatre o cinc tipus de càncer de mama i abans alguns eren incurables. Avui les pacients viuen 5, 10, 15 anys o més amb medicació i amb metàstasi amb una qualitat de vida raonable. En el càncer de còlon també s’ha investigat molt però hem fet molt pocs avenços.

Per què?

— No l'entenem bé. Tenim un buit de coneixement i hem de reenfocar la recerca d'una manera diferent per avançar.

En quin sentit?

— Hem estat durant molts anys una mica despistats i ara comença a haver-hi un canvi. En el càncer de còlon coneixem molt bé la malaltia inicial, la que apareix al còlon, i la curem amb cirurgia, però, en canvi, de les metàstasis en sabem poc. El que sabem ara és que les metàstasis als diferents òrgans es comporten de manera diferent que el tumor primari, fins i tot en el mateix pacient. I això complica molt l'abordatge terapèutic. Des de fa un temps ens estem enfocant més a les metàstasis.

Es poden prevenir les metàstasis?

— Hi ha pacients que en el moment del diagnòstic ja tenen metàstasi, però hi ha molts pacients que no, que tenen una malaltia localitzada i se’ls opera. En alguns casos, recauen en forma de metàstasi amb mal pronòstic. Això vol dir que el tumor, mesos o anys abans, ha disseminat cèl·lules que són com llavors que queden amagades als òrgans i es reactiven. Tractar aquests pacients en el moment del diagnòstic amb immunoteràpia, que consisteix a activar el sistema immunitari perquè detecti i ataqui les cèl·lules canceroses, ajuda a eliminar aquestes llavors.

També hi ha el que s’anomena teràpies dirigides molt prometedores.

— N’hi ha una contra el gen KRAS, que és un gen que està activat en el 90% dels casos de càncer de pàncrees i en el 50% dels de còlon. Fins ara pensàvem que no podríem trobar medicaments per desactivar-lo, però hi ha hagut molt de desenvolupament en química que ha permès generar molècules que ho fan. Les dades que es comencen a acumular, tant amb models preclínics com amb pacients, són bastant espectaculars. Crec que això tindrà un impacte molt substancial en els pròxims dos o tres anys.

El tractament amb CAR T-cells, que són cèl·lules immunitàries del pacient modificades genèticament perquè detectin proteïnes del tumor i l’eliminin, també és prometedor, però com que és una teràpia personalitzada, és molt cara. Quines perspectives de futur té?

— S’hi estan invertint molts diners i hi haurà avenços espectaculars. Ja hi ha tractaments aprovats, particularment per leucèmies i limfomes. L’Hospital Clínic té un programa molt actiu. I ara hi ha molt de desenvolupament per fabricar CAR T-cells que funcionarien per a tothom o per a una part gran de la població, de manera que no caldria fabricar-les per a cada persona. També hi ha avenços en biotecnologia per agafar limfòcits d’una persona i modificar-los amb una tecnologia molt més senzilla.

Malgrat tot, encara hi ha tumors que s’escapen del sistema immunitari.

— Efectivament, hi ha tumors que responen i molts que no, però sabem que els que no responen els podrem fer respondre quan entenguem exactament com funcionen. Es tracta de conèixer-los millor.

Les cèl·lules tumorals són molt diferents de les sanes i molt més variades. Per això costen tant d’entendre.

— Són màquines d'evolucionar accelerades. Les cèl·lules normals no poden evolucionar perquè han de fer la seva funció. No poden canviar. Però les cèl·lules tumorals han guanyat aquesta capacitat de canviar contínuament i adaptar-se als nous ambients. Per exemple, quan viatgen i s’instal·len en els diferents òrgans, n’hi ha moltes que moren, però hi ha un procés de selecció i n’hi ha que sobreviuen. Quan hi posem una teràpia, n’hi ha que canvien, s’adapten a la teràpia i la resisteixen. I això fa que siguin tan difícils d'eliminar.

És un procés de selecció natural darwiniana de llibre.

— Exactament. I passa a diferents nivells. Primer, a nivell genètic, quan el genoma de les cèl·lules canvia i guanya mutacions que les fan resistents a un fàrmac. Per altra banda, hi ha un fenomen en què estem molt centrats, que és el de la plasticitat cel·lular, que té a veure amb aquesta capacitat de transformar-se i adaptar-se a diferents ambients o tractaments. És com a la pel·lícula Matrix: que ara vull pilotar un helicòpter, em prenc una pastilla. Coneixem poc el mecanisme però pensem que si tinguéssim fàrmacs que hi interferissin, podríem fer que les cèl·lules tumorals tinguessin menys capacitat d'adaptar-se i, per tant, que les teràpies fossin més efectives.

S’arribarà a curar el càncer o pensar-hi és una utopia?

— Jo crec que arribarem a curar o cronificar molts càncers. Cada dia hi ha avenços i és molt clar que hi ha hagut un augment de la supervivència. Ara bé, no els curarem tots perquè hi ha tumors que seran molt difícils de curar, però hi haurà increments de la supervivència en càncers que avui són incurables. El melanoma metastàtic era una sentència de mort fa quinze o vint anys i avui en dia la immunoteràpia n’ha millorat el pronòstic d’una manera brutal.