El Caló del Moro, al límit: “No el coneixien ni a Santanyí, només mariners i contrabandistes”

Palma“Buit”, contesta Francisca Aguiló –una santanyinera de 90 anys– quan li demanen com estava el Caló del Moro quan era nina. La cala de Santanyí, que la intel·ligència artificial ha qualificat fa poc com la “més guapa de Mallorca”, fa 70 anys “no la coneixia ningú”. “Fins i tot, hi havia molta gent de Santanyí que no sabia ni que existia. Era un caló més”, recorda. Quan era ben petita no hi va anar mai perquè “feia molt mal baixar-hi perquè no hi havia camí i tot eren mates i pins”.

Anaven a platges més properes i més accessibles, com Cala Santanyí. La seva família hi tenia un hort a prop i, en haver acabat les feines, baixaven amb el padrí, els cosins i les ties a fer net el cavall a dins Cala Santanyí. “I només hi érem nosaltres”, recorda rient mentre compta amb els dits quants eren.

De més gran, hi anava amb barca amb una amiga alemanya que va conèixer el 1964 a Santanyí. Però no es tirava a la mar perquè li feia por. “Jo quedava dins la barca i mirava el color de l’aigua. Hi anàvem per això. Era espectacular”, conta. Encara té el record d’anar-hi alguna vegada a l’any des de Santanyí “en bicicleta, en carretó o a peu”, i insisteix que era un lloc “desolat”. “Només sabien on era els mariners, els pescadors de canya, els contrabandistes i ningú més”, diu. Explica que ells establien “senyes marítimes” per arribar-hi, com els castellets que hi ha al Caló del Moro i a l’Almunia, que són caramulls de roques petites amuntegades.

El padrí de Joan, un home dels Llombards, era guàrdia civil, i la seva padrina tenia un germà que era contrabandista. Per això recorda haver sentit històries del contraban que es practicava anys enrere a les costes de Santanyí. “Un llombarder que va morir contava que havien de carregar amb sacs de 50 quilos, no els podien amollar i havien d’arribar de l’Almunia o el Caló fins als Llombards”. També exposa que la mare d’una amiga seva “va estar a punt de parir-la enmig de l’Almunia mentre feia contraban”.

En el camí que separa l’Almunia del Caló hi havia agricultors que conreaven la terra, però varen deixar de sembrar-la perquè “estava molt a prop de la mar i no era bona”, conta Aguiló. En aquella època, encara no hi havia “cap camí” enmig de les dues cales, però sí que hi havia “molta mata” i “molts de pins”. Joan Vidal, un santanyiner de 47 anys, recorda baixar a la cala i esgarrinxar-se les cames amb els matolls d’herba seca que hi havia repartits per tot el camí. Hi anava quan era molt petit a fer tremponades amb la família. “Hi baixàvem una vegada cada estiu, un dia qualsevol, a menjar trempó amb la família. Era com una tradició. No hi havia ningú. Hi anava tan poca gent que era estrany coincidir amb una altra família. Senties que el Caló era teu. Era un espai verge més a Mallorca”, diu.

Quan tenia 20 anys, recorda que el Caló era una com un lloc secret on anava a festejar. “Hi anava vegades comptades perquè no era molt còmode i, a més, no hi havia gent. Amb els amics anàvem a altres platges on n’hi havia més, per conèixer gent nova”, recorda. Però, a mesura que varen passar els anys, entre els residents i els visitants ja es va començar a sentir el nom del Caló del Moro. Joan admet que els residents de la zona el tenien “gelós”. Si algú els demanava on era el Caló, sempre l’intentaven convèncer perquè anàs a Cala Llombards. “Era el nostre racó, hi anàvem pràcticament cada horabaixa a estar-hi tranquils perquè moltes vegades hi feia ombra i la gent que volia prendre el sol partia mentre nosaltres quedàvem allà. Quan tenia devers 17 anys, fins i tot canviàvem de lloc rètols que indicaven on era l’Almunia per despistar els visitants. També els giràvem, els tatxàvem i els tapàvem”, confessa.

Amb l’arribada del turisme de masses i el naixement de les xarxes socials, on s’ha fet i es fa molta promoció del Caló del Moro, llevar un cartell ja no és suficient. Segons les darreres dades de l’Ajuntament de Santanyí, el juny de l’any de 2024 aquesta cala va “patir la pressió diària de més de 4.000 persones i 1.200 cotxes”.

Efecte crida que s’ha de tallar

El consistori santanyiner recalca que “les xarxes socials són el principal reclam i generen un efecte crida que s’ha de tallar”. Per la seva banda, Aguiló considera que la massificació que ha provocat el fet de pujar una foto d’aquest espai a les xarxes socials és una “aberració”. També lamenta que se n’hagi fet “tanta propaganda”.

Els residents no prioritzaven el Caló del Moro per damunt d’altres platges perquè abans tenien “per triar”, comenta Aguiló. “Cala Figuera i Cala Santanyí estaven buides i n’hi havia més”, recorda. Però, el Caló ha passat de ser un lloc que “no solia ser mai la primera opció per anar-hi”, assegura Vidal, a ser una cala on els residents ja ni hi van, no perquè encara hi hagi més espais verges buits per triar, sinó perquè no hi caben. “No ens hem adonat que no hi podríem tornar fins que no hi hem pogut anar més”, lamenta Vidal, que fa 17 anys que no hi posa el peu.