De ca la padrina a l’adossat nòrdic: el dol de Son Espanyolet

PalmaAny 1994. A Son Espanyolet, una barriada residencial de Palma caracteritzada per les plantes baixes i els corrals, la vida gira entorn d’un parell d’eixos neuràlgics. Hi ha un centre parroquial, propietat dels teatins, que acull des del club de bàsquet Espanyol fins a la ja desapareguda companyia de teatre Nostra Terra. A un cap de cantó, al carrer de Contestí, una merceria és molt més que una botiga: és un punt de trobada, on passen l’horabaixa moltes persones que aprenen a cosir i fer ganxet.

La propietària, Francisca Niell, mare de set fills, va ser padrina aquell any. Maya, la neta, descriu la figura de la seva padrina i, sobretot, el paisatge humà i de relacions que havia teixit Francisca a tots els nivells. “Tot passava a ca la meva padrina i a la merceria. La gent ens hi trobàvem, parlàvem, ens explicàvem la vida. Record com el meu germà, els cosins i jo passàvem hores al corral de petits. Senties les mèl·leres i altres ocells, jugàvem, era la nostra base, el nostre refugi”, recorda Maya Valencia.

Aquell univers tan especial, “tan espontàniament humà, senzill i ple de moments tendres”, avui ha desaparegut. No només perquè els nets s’han fet grans, sinó, sobretot, perquè una excavadora va enderrocar el desembre del 2025 la planta baixa que va marcar la infantesa de Maya i la vida de la seva família. “És un tema molt calent, molt dur a casa encara. A ca ma mare són set germans, i era molt difícil evitar-ne una venda. Quan es va produir, va ser dolorós. Jo estava preparada perquè aquella casa, la nostra, fos d’algú altre, però no estava preparada per a una demolició. Ha estat duríssim, ho és encara”, explica amb emoció Maya.

Maya Valencia ha fet de la ràbia i la frustració un projecte,Ca Sa Padrina:Letter to my Grandmother’s House, una creació visual que va presentar al festival de Cortona (Itàlia), on va aconseguir un premi. “M’ha suposat rebre suport artístic per fer-lo evolucionar”, comenta. L’exposició també ha tingut el suport de l’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB) i ara mateix consisteix en un recorregut pels moments de la vida de la padrina de Maya i els elements que a poc a poc van desapareixent d’un barri com Son Espanyolet, on encara sobreviuen moltes plantes baixes tradicionals. “Supòs que necessitava pair la pèrdua del que havia estat el puntal de la meva infantesa i adolescència, i he intentat retratar els sentiments de pertinença, amor i vincle amb un espai, una barriada, una família i una gent”, relata l’artista.

Des de fa uns 15 anys, la barriada de Son Espanyolet ha experimentat un canvi progressiu, fruit de l’enorme interès dels nòrdics. La coneguda per alguns geògrafs com a ‘taca d’oli’ de l’elitització, que prové de Santa Catalina, troba a Son Espanyolet plantes baixes amb corral que a poc a poc es van venent i transformant en adossats. “El primer que varen fer en el nostre cas va ser eliminar-hi els arbres. La llimonera, el taronger... Jo veia com els ocells estaven desorientats. Hi havia un petit ecosistema, que connecta tots els corrals, i que aquest model destrueix per molt que després parlin de projectes sostenibles. És una ruptura, una trencadissa amb la nostra essència i la llàstima és que no sabem com evitar-ho”, lamenta Maya.

Reunió de veïns

Aquesta jove va reunir fa uns dies alguns veïns de Son Espanyolet per comentar el procés de gentrificació i d’expulsió de la vida tradicional d’aquest indret de Palma, un fet que “no és exclusiu ni de bon tros d’aquesta barriada”, assegura. Va ser una convocatòria emotiva, i els participants hi varen expressar que volen lluitar “per no vendre”. “No renunciar. No cedir a la burrada de doblers que t’ofereixen. Però no tothom pot. La meva família eren set germans i no hi veien cap sortida. Però el meu cor plora perquè no hem pogut salvar ca la padrina”, sentencia.

Maya Valencia espera que el seu projecte serveixi per “fer reflexionar la societat, perquè és cosa de tots el panorama que patim, uns més que d’altres”. “Jo visc a Barcelona, on tenc una feina, però algun dia m’agradaria tornar a Mallorca. I des d’aquí, des de Barcelona, veig amb molta pena com no podré tornar, almenys si vull tenir una llar. No som conscients de l’impacte que té això per a la societat”, subratlla.

Maya considera que els joves són avui dia els més afectats pel fet que l’habitatge hagi esdevingut un actiu financer, un espai especulatiu “on es mouen milionades i es generen uns marges enormes”. “Però de tot això, què ens queda als joves, als que tota la vida hem vist un barri, un espai de convivència, unes cases on ens reuníem? No ens queda res. Només uns records, una nostàlgia i una frustració enorme de veure que no tenim futur. Hi ha un model de grans capitals que ens ha fotut fora i que ens ha pres l’espai. És mal d’assumir”, diu.

Una de les obsessions dels més joves és saber què serà del seu futur amb els preus de l’habitatge. Els fills i nets de Son Espanyolet “en general no poden ni somiar de tenir una propietat allà, ni comprada ni de lloguer”. “S’ha aixecat una barrera, amb uns preus que estan pensats per a altra gent. No és que no puguem comprar a Son Espanyolet, és que no podrem comprar mai a Mallorca. Això no ens ho imaginàvem fa uns anys, però ara la meva generació ha tirat la tovallola”, continua.

“Cal reaccionar-hi”

D’ençà que ha posat en marxa el projecte Ca Sa Padrina:Letter to my Grandmother’s House,Maya ha rebut infinitat de missatges i comentaris, sobretot de persones que coincideixen amb la seva anàlisi i que se senten “remogudes, interpel·lades”, assenyala l’autora. “És una espècie de dol col·lectiu i també de catarsi. La gent que ve a les visites que hem fet pel barri s’emocionen, ens animam entre tots i, d’alguna manera, alçam una mica un clam”.“Cal reaccionar-hi”, assegura Maya. “No estam tots sols, milers de persones volem posar fi a aquest model. És complex, hi ha moltes causes, però no ens podem quedar aturats”, conclou.