Aixòes un conte
Societat26/01/2024

Astre

Meteorit: No volia caure en un pànic absurd, però a la vegada li anava venint al cap, al llarg del dia. I si aquesta vegada no era una falsa alarma?

PalmaVa sortir a les cinc i quart de la matinada, com cada dia, per anar a agafar el bus cap a l’aeroport. Vivia en un tercer pis sense ascensor: baixava els escalons de dos en dos –els escalons eren d’un gres blanc amb taquetes de diferents tons de marró i beix– i no tocava l’arrambador ni les parets, que feia mil anys que ningú pintava. La porta del carrer, metàl·lica, feixuga, es tancava darrere seu amb un cop que ressonava dins el carrer buit de vianants, però ple dels cotxes aparcats a una vorera i l’altra.

Caminava de pressa, va aixecar els ulls i va veure l’estel. Estel o com se n’hagués de dir, a les notícies no es posaven d’acord: meteorit, bòlid espacial, aeròlit. L’anomenaven de moltes maneres, també estel fugaç. El cas era que la seva òrbita passava extrordinàriament a prop de la Terra, i en el que tothom estava d’acord era que existia un risc alt de col·lisió. Va observar amb aprensió el punt de llum allà dalt, al bell mig del firmament: amb la prestància que li atorgava la foscor de la nit, estava quasi segura que s’havia fet més gros. Que la seva claror resplendia amb més intensitat. Que s’acostava, en una paraula.

Cargando
No hay anuncios

No volia caure en un pànic absurd, però a la vegada li anava venint al cap, al llarg del dia. I si aquesta vegada no era una falsa alarma? Era impossible desconnectar del tot del tema, perquè arreu en parlava tothom. Segons on caigués, i segons quin fos l’estat del meteorit o com se n’hagués de dir, l’impacte d’un cos d’aquell diàmetre contra el nostre planeta podia tenir efectes devastadors. Tsunamis, esfondraments de falles, erupcions volcàniques que podien cobrir literalment el cel de cendra i causar una nova glaciació. A la tele, a la ràdio, a les xarxes, s’insistia una vegada i una altra en totes aquelles amenaces. També en divulgaven imatges, extretes de pel·lícules de catàstrofes o generades per IA. Abans d’arribar a la parada del bus ja havia sucumbit a la temptació d’obrir el mòbil i començar a remenar imatges i vaticinis de desastres. Els auriculars li duien rugits de terratrèmols, explosions de lava, crits de gent ofegant-se, combinades amb les veus admonitòries de periodistes i tertulians divagant sobre la fi del món abans de passar a la tertúlia esportiva.

Va arribar a l’aeroport, va travessar el control de seguretat amb la targeta de personal i es va dirigir a la zona de les portes d’embarcament C, on hi havia la seva barra. No era seva, clar, però gairebé ho semblava, perquè era l’única que hi quedava treballant. Feia dotze hores, de sis i mitja del matí a sis i mitja de l’horabaixa. Es tractava de controlar la cafetera, el fornet microones, les càmeres, les geleres, el datàfon, la màquina registradora, i l’ordinador amb el programa de control d’estocs. El menjar i les begudes li arribaven fets, ella s’havia d’encarregar de col·locar-los, servir-los i cobrar-los. No es podia queixar: per fer tot això li pagaven el salari mínim, que havia pujat fins a 1.080 euros al mes. Això li va fer il·lusió, perquè, als seus trenta-vuit anys, no havia cobrat mai mil euros cada mes. Ara deien que enguany tornaria a pujar, i que podria arribar fins a un poc més de mil cent euros. Ho trobava fabulós.

Cargando
No hay anuncios

Va entrar dins el quartet darrere la barra. Allà hi havia els productes de neteja, la farmaciola i el penjador amb la roba de feina: uns calçons negres i una brusa de color xocolata. Es va treure la seva roba, la va deixar plegada damunt una cadira i es va posar aquella altra indumentària. A la butxaca de la brusa, damunt el pit, hi duia penjada una etiqueta amb el seu nom: Minerva. La seva mare era una mica hippiosa i li havia volgut posar un nom que no formàs part del santoral cristià. Minerva era el nom de la deessa romana de les arts i la saviesa. Havia de reconèixer que li agradava que el seu nom significàs tot allò, encara que no lligàs massa amb ella. No havia estat una bona estudiant, i no tenia aptituds per a la creació artística. Li encantaven, això sí, la música, les pel·lícules i visitar museus, com més antics millor.

De vegades havia jugat a imaginar-se els noms dels seus fills, o filles, però no n’havia tengut, i ja començava a tenir una edat que dubtava si en tindria. A dir veritat, no es negava a tenir-ne, però tampoc se’n moria de ganes. Es podia dir que no ho havia triat. “Tot és qüestió de trobar la persona adequada”, li deien na Lídia i na Pilar, les amigues de tota la vida. Se suposava que elles havien trobat aquesta persona adequada, per bé que a na Minerva, en Jose i en Jaume –els pares dels fills de na Pilar i na Lídia, respectivament– li pareixien un parell d’idiotes. Això no ho deia a les seves amigues, naturalment. Però també es preguntava si no era ella, qui anava d’exigent per la vida. Si no era que es pensava ser especial.

Cargando
No hay anuncios

Tot això no tindria més importància si al final l’estel, o el meteorit, com se n’hagués de dir de l’astre, s’estavellava contra la Terra i causava una catàstrofe. No tenia sentit pensar a tenir o no tenir fills si tanmateix el planeta se n’anava a fer punyetes. Sí, el més segur era que tot fos una altra falsa alarma, sensacionalisme per fer bullir l’olla dels mitjans. Però i si aquesta vegada era veritat? Tenia com un pressentiment.

Va posar en marxa la llista de reproducció amb la música que escoltava mentre servia a la barra. Sense adonar-se’n va somriure al primer client del dia, que ja tenia al davant. Feia cara de son, tenia una veu bonica i alguna cosa en la manera de demanar el que volia (un cafè amb llet i un croissant) li va semblar agradable.