Art urbà: queixa o negoci?

PalmaL’art urbà va néixer com a arma política i de queixa, amb un caràcter anònim, efímer, clandestí i il·legal, en el context d’un moviment juvenil contracultural. Les obres d’art urbà han anat colonitzant els murs, les façanes, i qualsevol altra superfície urbana, transformant els pobles i ciutats en museus a l’aire lliure. D’un temps ençà, les motivacions dels artistes, els missatges, els estils i les tècniques aplicades han anat canviant i evolucionant. Inicialment, la tècnica dominant era el grafit. D’aquí ve la confusió que identifica equivocadament totes les obres d’art urbà com a grafits.

Els artistes urbans han anat diversificant els estils i les tècniques i produint grafits, murals, mosaics, plantilles, adhesius, textures, fotografies, impressions de dibuixos sobre paper, etc. A més, han moderat moltíssim els missatges i reduït el caràcter polític i subversiu. De manera que les obres més crítiques i provocadores que denuncien l’especulació immobiliària, la turistització, la gentrificació i els genocidis com el de Gaza, són minoritàries i han estat substituïdes per obres molt més amables. S’està imposant un tipus d’art urbà muralista i pictòric sense gaire intencionalitat crítica, amb grans intervencions sobre hotels, façanes d’edificis emblemàtics i centres educatius per encàrrec de particulars i l’administració mateixa, que es distingeix pel predomini de motius commemoratius i missatges reflexius i positius a favor de la igualtat de les dones, el respecte cap a les persones amb malalties mentals i diversitat funcional, i reclamacions favorables a un tracte igualitari cap als emigrants i altres minories discriminades. És habitual també veure obres figuratives molt coloristes i festives que decoren i embelleixen portasses de comerços, interiors de centres comercials i mercats, murs de poliesportius, camps de futbol i altres instal·lacions esportives i aparcaments municipals, amb retrats que donen visibilitat a persones de totes les edats, especialment dones i gent gran, reprodueixen motius naturals, com ara animals, plantes i paisatges, escenes estiuenques i esportives, i temes que s’adapten als establiments i els seus productes. Un altre indici d’aquesta tendència artística integradora és la participació per part dels artistes de carrer en festivals organitzats per institucions públiques i privades, com l’Inca Street Art Fest, el Saladina Art Fest de ses Salines, i el Bet Art i l’Aftersun Fest de Calvià.

Fins més crematístics i comercials

Les motivacions actuals d’un nombre representatiu d’artistes urbans ja no són la queixa, sinó altres fins més crematístics i comercials de captar futurs clients. Per això, usen l’espai públic com a un entorn idoni per donar-se a conèixer i mostrar les obres. Les expectatives de guanys que desperta l’art urbà ha atret artistes d’altres modalitats que comparteixen les seves obres al carrer gratuïtament de manera transitòria, com a part d’una estratègia publicitària que els permeti fer-se un nom i entrar definitivament en el circuit oficial de les galeries d’art.

Alguns artistes urbans han aconseguit ser ben valorats per una majoria social, professionalitzar-se i eliminar alguns dels obstacles més importants a la seva feina, seguint una moderació temàtica i adoptant uns criteris de correcció política resumits en la renúncia a la provocació i l’experimentació. El reconeixement social i l’acceptació institucional de l’art urbà ha tingut un impacte estètic, ha donat lloc a la creació d’obres ornamentals al servei de l’embelliment dels carrers, i una certa uniformitat estilística. En alguns casos, l’èxit pot haver suposat també la pèrdua de llibertat amb l’acceptació de limitacions a la creativitat i a la improvisació.

Els artistes urbans més consagrats amb una carrera ja feta han elegit treballar dins els marges més integradors i amables, i conviuen amb una minoria d’artistes que conserven encara viu l’esperit transgressor i reivindicatiu dels orígens, perquè no estan disposats a abandonar el vessant més radical i antisistèmic.

El cas de Palma representa una excepció a la bona acollida generalitzada assolida per l’art urbà. De fet, es pot parlar d’una guerra soterrada entre els artistes crítics i el Consistori arran de l’aprovació de l’ordenança municipal per al foment de la convivència cívica. Ja anteriorment a l’aprovació d’aquesta normativa, s’han perseguit de manera selectiva determinats artistes, esborrant-ne les obres i reprimint-ne la llibertat d’expressió a través de multes i sancions. Aquesta casuística repetida permet pensar que l’Ajuntament ha prioritzat actuar sobre obres de contingut polèmic en comptes de combatre les pintades vandàliques, i que han estat actuacions mogudes per criteris ideològics contra artistes i entitats que transmeten valors antifeixistes i anticonsumistes, oposats als del govern de la ciutat.

Les normatives que posen traves a l’art urbà situen els interessos ideològics i econòmics per sobre del dret a la llibertat d’expressió. Darrere aquestes regulacions cíviques de netedat de carrers i places també s’oculta una voluntat política sectària que usa la llei com a excusa per suprimir els missatges especialment subversius i preservar el model economicista, privatitzador i antidemocràtic de Ciutat, que es caracteritza per sacrificar l’espai públic i la cultura de carrer als interessos comercials i turístics i ser molt permissiu amb l’ocupació de l’espai públic per part de bars i restaurants.

Art o vandalisme

La criminalització de l’art de carrer reivindicatiu equiparant-lo a actes vandàlics o incívics és reduccionista i malintencionat, perquè qualsevol ciutadà sap distingir perfectament entre una obra d’art i una pintada vandàlica i sap que ve determinada per factors objectius, com el lloc on es fa la intervenció, i d’altres més subjectius, com ara la intencionalitat, la bellesa i el valor estètic. D’entrada, la intencionalitat artística o vandàlica queda expressada en l’obra mateixa i en la seva signatura. Els artistes de carrer, fins i tot els més subversius, no fan gargots, solen ser molt curosos a l’hora de triar les superfícies sobre les quals intervenen, per això, sovint elegeixen murs de solars abandonats i portals de cases en runes, i eviten intervenir sobre edificis protegits i habitatges habitats.

La majoria dels artistes de carrer han perdut la por a les represàlies, signen les seves obres i actuen a la vista de la gent, perquè són respectuosos amb les normatives municipals vigents i actuen legalment fent intervencions amb permís, però les noves restriccions aprovades han causat malestar en el col·lectiu. És cert que no hi ha hagut una queixa pública, però el seu mutisme es pot interpretar com a resultat del convenciment que actuen dins la legalitat. Tanmateix, hi ha hagut alguns senyals que donen a entendre que aquesta posició no és unànime, que hi ha diversitat d’opinions i una certa desunió. És possible anticipar que l’excés de regulació sobre les activitats de carrer provoqui un empitjorament del clima de convivència i empenyi determinats artistes a transgredir les normes, tornar a la clandestinitat i l’anonimat, i actuar a deshores per evitar ser vists i multats, i adoptar fórmules més imaginatives i no regulades com intervenir sobre el paviment. De moment, es comencen a observar reaccions puntuals d’artistes que utilitzen el seu art per criticar les mesures que pretenen “netejar d’idees inconvenients” Palma.