Com era Antonina Obrador, segons son pare: “A l’institut muntaren un grup, Las Txotxonas, i n’era la cantant”

PalmaQuan algú conta que un bebè va plorar durant tres mesos des que va néixer, és inevitable pensar: “Oh, pobret”. Segurament, també és inevitable que el progenitor que ho explica repliqui amb un: “Pobreta, la nina? Nosaltres, son pare i sa mare, sí que érem pobrets!”. Tomeu Obrador, el pare de la criatura plorim, diu que anava tan adormit per la vida que quasi compra una enciclopèdia sencera a un venedor. Durant la conversa amb ell, descobrirem si la nina, avui directora de cinema i propietària de la llibreria Call Vermell de Felanitx, Antonina Obrador, ha heretat de son pare el sentit de l’humor.

Abans de tot, Obrador pare, que riu poc, però juga molt durant l’estona de xerrameca, demana disculpes perquè “mai no ha estat tan vell com ara” (i només en té 70, d’anys!), i això fa que li costi recordar anècdotes. Justament per aquest motiu, a vegades, Antonina el renya: “Diu que tot ho cont malament i que no record les coses”, apunta ell. Sigui com sigui, la seva filla gran hi confia perquè parli d’ella.

“Com a les rondalles”, diu Tomeu, “Maria i jo vàrem tenir tres fills”. Així, a Felanitx, l’any 1986 va néixer Antonina, de qui tothom comenta que s’assembla a la padrina materna: “N’és un autèntic retrat”. És la gran, quan Antonina tenia tres anys arribà Mariona; quan en tenia nou, Julià. Sobretot, diu son pare, la va impactar el naixement de la germana, la va posar molt i molt gelosa.

De petita li agradava molt interpretar: es disfressava, cantava, es posava davant una vidriera que tenien a ca seva i feia com si estàs dins un anunci. “Era una nina divertida. T’ho passaves bé amb ella”, diu Tomeu, abans d’afegir: “També dibuixava. Ja feia això dels storyboards quan era petita i feia uns dibuixos la mar de divertits”. Tant pels que la coneixen personalment com pels que coneixen les seves obres audiovisuals, com la pel·lícula Quest (2023) o el curtmetratge ARCA (2024), aquestes inquietuds que tenia de petita han trobat el seu lloc en la seva vida adulta. De nina, però, Antonina mai no va dir que volgués ser directora de cinema. Bé: si ho va dir, son pare no ho té a la memòria. “No record que digués què volia ser de gran, però pel que feia i el que li agradava, tirava cap a això de la faràndula. A l’escola feien activitats extraescolars, i ella va fer teatre i va tenir de professor l’actor Xim Vidal”.

De fet, son pare destaca que Antonina ha tingut tota la vida molta creativitat i facilitat per viure en la fantasia: “A sa mare i a mi ens explicava coses que després descobríem que no eren veritat”. Explica que amb unes amigues va fer el tràiler d’un curtmetratge amb la càmera que li varen regalar els Reis quan tenia entre 12 i 14 anys. També, a l’institut, “tenia un grup de música que es deia Las Txotxonas, i ella n’era la cantant”, diu Tomeu, que empra la ironia durant tota la conversa: “Eren com na Rosalía però d’aquell temps. Varen actuar un pic o dos i ho va deixar per entrar a l’Escac, a Barcelona”.

Antonina va viure més d’una dècada a Barcelona, però fa un temps que s’ha instal·lat al taller de ceràmica de sa mare, Maria Ramis, que fa poc que s’ha jubilat. Allà, hi té una llibreria especialitzada en fotollibres i hi programa diferents activitats durant l’any. En aquest taller, Antonina hi ha crescut, jugant amb argila i admirant les peces de sa mare, que ara es mesclen amb les curolles llibresques i visuals de la filla. Per cert, encara no sabem si ha heretat, de son pare, la ironia. Amb posat seriós, a Tomeu Obrador se li percep mitja rialla: “Sí, és irònica. De fet, la ironia és l’únic que ha heretat de mi”.