"Als 'boomers' els interessa que l'habitatge continuï com està i els joves no tenen capacitat per canviar-ho"

PalmaJavier Burón recorre a un símil per explicar el problema de l'habitatge com a gestor públic de la matèria, amb 25 anys d'experiència en diferents governs autonòmics. "Veim com la lava avança i estam asseguts a la terrassa dient: 'Bé, hi ha temps. Quan tinguem la lava damunt, ja veurem què feim'". Autor d'El problema de la vivienda (Arpa Editors) i director gerent de l'empresa pública de sòl industrial, habitatge i cohesió territorial del govern de Navarra, participa aquest dijous, 30 d'abril, a Ca n'Oleo de Palma en una conferència organitzada per la UIB sobre què es necessita per tenir habitatge social i assequible.

"El diagnòstic està fet. Ningú dubta què passa. Sabem que cada vegada hi ha menys habitatge destinat a residència permanent a preus lligats als salaris i, més per a estades curtes. Això, en si mateix, no és dolent. El turisme no és l'enemic. El problema arriba quan una economia en depèn exclusivament", analitza Burón, amb una descripció que encaixa amb les Balears. Segons argumenta, existeixen experiències, eines i exemples a tot Europa "i també a Espanya", el canvi és possible: "La pregunta és per què no ho feim".

Mentre avança la lava, dues raons expliquen la inacció. La primera és el model econòmic: "En territoris com les Balears, el pes del turisme i la part immobiliària és tan gran que no existeix un pla B. Canviar l'estructura d'una economia no és senzill: duu dècades i genera tensions". La segona és generacional: "La majoria dels propietaris, multipropietaris i arrendadors són persones de més de 50 i 60 anys, amb una concepció de l'habitatge com a actiu econòmic. En canvi, la majoria de llogaters són joves que comparteixen pis i que no poden accedir a un habitatge. Mentre als boomers els beneficia que tot continuï com està, els mil·lennistes i els Z no tenen capacitat per canviar-ho. Per això, el problema no és tècnic, té a veure amb el model econòmic, l'estructura social i decisions polítiques".

Zones tensionades

Burón defensa la declaració de zones de mercat tensionat, que el PP s'ha negat a aplicar a les Balears. “És una eina que funciona. No serveix per abaixar els preus, però sí per evitar que continuïn creixent de manera descontrolada. No eliminen l'oferta, sinó que redueixen la rotació i augmenten l'estabilitat”, explica a més de citar una diferència de gairebé 20 punts en el comportament dels preus del lloguer a Madrid, on no hi ha regulació, i Barcelona, on sí que existeix. “No és una solució estructural, sinó un torniquet per evitar que la ferida continuï sagnant. Si s'apliquen mesures com aquesta tota sola i durant molt de temps, generen efectes secundaris. Per això, cal combinar-les amb polítiques públiques més profundes”, recomana.

El punt clau per a Burón és la creació d'un parc públic d'habitatge, com el que ell va capitanejar al País Basc, on des del 2003 els HPO no poden passar al mercat lliure. “Sense inversió pública real, no hi ha política d'habitatge. Cap govern que es limiti a utilitzar fons estatals i europeus, sense aportar recursos propis, està apostant per l'habitatge. Cal un sector públic fort, que tingui habitatge, el gestioni i conegui el mercat. I a partir d'aquí, col·laboració amb el sector privat. Però aquest ordre és important. Si no tens capacitat pública, quan negocies amb privats estàs en desavantatge”, prossegueix.

Habitatge protegit permanent

El context històric és el de l'Espanya franquista, quan es van construir milions d'habitatges protegits, dissenyats per acabar en el mercat lliure. “Era una política pensada per convertir els treballadors en propietaris. El problema és que la democràcia no va corregir aquest model”, diu. A més, explica per què el parc públic actual és tan escàs. No obstant això, a Euskadi “es van prendre decisions distintes: habitatge protegit permanent, reserves fortes de sòl i un paper actiu del sector públic”. “Això no ha posat fi al mercat, com alguns temien. Simplement, hi ha introduït un equilibri distint”.

A les Balears el repte és complex. “La dependència del turisme és molt alta i existeix una sensació social que ja no hi ha marxa enrere. Però la transició és possible, encara que serà lenta. I mentrestant, les polítiques a curt termini són fonamentals, perquè per a molta gent aquest “mentrestant” és tota la seva vida”, explica.

La clau resideix a “generar un ecosistema” format per empreses públiques fortes, cooperatives i operadors privats disposats a treballar amb beneficis moderats i a llarg termini. “I, sobretot, cal assegurar que l'habitatge protegit ho sigui de veritat i de manera permanent. En darrera instància, això no ho resoldrà només la tècnica. Té a veure amb decisions col·lectives. Amb quin model econòmic volem, amb quines polítiques votem i amb fins a quin punt estem disposats a actuar abans que la lava ens cremi”, conclou.