Així era i no era...Joan Miquel Oliver (segons el seu amic): “Li agradava discutir sobre coses estranyes, com ara si existien els colors”

PalmaNascut a Badalona, Fran Sobrino va arribar a Mallorca amb els seus pares el 1989, quan tenia 16 anys. Es varen instal·lar a Palma, al barri de la plaça de toros. “La primera persona amb qui vaig xerrar va ser un veí meu, que resulta que era amic íntim de Joan Miquel Oliver. El mateix dia vaig anar a ca seva i vàrem jugar a bàsquet a la seva habitació. Hi pegàvem unes bones suades, perquè no és que fos un espai gaire gros”. En aquell moment, Joan Miquel Oliver, que és del 1974 i té un any menys que Sobrino, encara no era un dels músics i lletristes de la música en català més coneguts. Ara bé, “ja apuntava maneres”, diu el seu amic.

Ho són, amics, d’ençà que es varen conèixer i no han perdut el contacte cap temporada, encara que Sobrino anàs a viure a Tarragona abans d’acabar la carrera. Conta que, des dels primers moments que varen estar junts, passaven “els dies i les hores tocant i escoltant música”. Sobrino diu que, quan Joan Miquel Oliver tenia 15 anys, es veia “que tenia una gran capacitat per tocar la guitarra”.

L’amic ho atribueix a la relació que s’ha tingut amb la música a can Joan Miquel Oliver: “Dins ca seva va tenir una figura important, el seu padrí jove, en Pep Covas, que va ser músic i guitarrista. Va viure de tocar a hotels quan encara se’n podia viure. Son pare també tocava la guitarra. Tenia l’instrument a mà perquè a ca seva n’hi havia”. I això, remarca Sobrino, no era tothom que ho tingués. Ben aviat, l’any 1990, amb el germà de Joan Miquel, el periodista Jaume Oliver, i amb Daniel Ambrojo, que ara és productor, varen muntar una banda de rock simfònic que es deia Embat. “Vàrem fer molts concerts; en aquells anys hi havia les rutes de bars que deixaven fer música en directe i tocàvem pràcticament tres o quatre dies a la setmana”. Varen fer el primer concert al Rock de Calvià del 1991 i varen quedar segons. I això que ni el baixista, que era Sobrino, ni el bateria no havien tocat mai els respectius instruments: “Jo assajava amb una guitarra sense les cordes agudes; el bateria, pegant damunt cadires d’estil director de cinema”. Figures!

Més enllà de la música, Sobrino conta que el lletrista i guitarra d’Antònia Font era un jove molt esportista. “Jugàvem a hoquei sala, que era una cosa estranya perquè es jugava a un camp de futbol sala però amb estics d’hoquei herba. A part d’això, érem gent normal”, diu. Però tot d’una continua xerrant sobre com era d’especial la mirada de Joan Miquel Oliver vers el món. “És cert que des de jove té una visió molt poètica de l’entorn. A 19 anys, Julio Cortázar era el seu escriptor de capçalera”, recorda, encara ara amb sorpresa, l’amic del músic.

Les lectures, la música i aquesta mirada especial es traduïen en converses que no solen tenir-se amb tothom. “Li agradava discutir sobre coses estranyes, com ara si existien els colors. Això va ser un dia que vàrem acampar al Coll Baix. Ell deia que els colors no existien, que hi havia blanc i negre”.

Des de la plaça de toros, enfilaven cap a l’aturada del bus que els duia a Deià cada dos per tres. Hi anaven a pintar i escriure. El bus els deixava al poble, i ells caminaven fins a Cala Deià. Se separaven per fer cadascú la seva i es mostraven les creacions quan queia l’horabaixa. Després, feien el camí cap enrere per anar a fer una cervesa a La Fonda, i encara tenien ànim per tornar fins devora la mar i fer-hi la nit.

Si bé considera que Joan Miquel Oliver “s’ha esforçat” i “ha fet feina” per tenir el reconeixement que té, Fran Sobrino assumeix que el músic gaudeix d’una “capacitat creativa diferenciadora”, una “atmosfera estranya i poètica no gaire fantasiosa sinó més aviat orgànica i senzilla”. I, per descomptat, “té un do natural per escriure, i la música l’ha acompanyat”.