Els adagis d’Erasme

PalmaDesideri Erasme, més conegut com Erasme de Rotterdam, té una especial estima pels proverbis, com demostra el fet que es va entretenir recopilant i desxifrant el significat de 4.151 dites cultes i populars, els famosos Adagis (1500-1515) provinents de sentències i màximes grecollatines. La selecció està precedida dels Prolegòmens, un tractat sobre els proverbis en què ofereix la seva pròpia definició. També tracta sobre el seu origen i procedència, les propietats i característiques, la relació amb altres gèneres, els seus valors i la utilitat educativa i sapiencial. El Tractat té un darrer apartat on fa algunes recomanacions sobre el seu bon ús textual.

Erasme defineix l’adagi com “una dita cèlebre que es distingeix pel seu enginy i originalitat” i precisa que no es correspon amb un aforisme. Diu que incorpora alguna novetat que “el fa diferent del parlar corrent”, i és utilitzat freqüentment. La seva originalitat depèn del contingut, la forma i l’estil, les figures retòriques (metàfora, al·legoria, hipèrbole), l’idioma escollit, l’ambigüitat, l’originalitat expressiva i la comicitat. És valorat per l’enginy, l’antiguitat i la saviesa. I compleix tres característiques més: la brevetat, l’ús de sentències i metàfores i, a vegades, el caràcter misteriós i enigmàtic, que el relaciona amb els oracles.

Erasme recomana als autors que vulguin introduir adagis en els seus textos que segueixin les regles d’Aristòtil i Fabi Quintilià: amb cura i moderació, en el lloc més adequat i evitant la sobreabundància, per mantenir la gràcia i el lluïment.

Els adagis perviuen a través del llenguatge popular, els oracles dels déus, les dites dels savis grecs gravades en els pòrtics dels temples i les llegendes representades a les obres de teatre dels tràgics i els còmics. I adquireixen gran prestigi i autoritat a l’antiguitat, gràcies a l’ús que en feren filòsofs com Aristòtil, i els seus deixebles Teofrast i Clearc de Soloi; els estoics Crisip i Cleantes; i Zenòdof d’Efes, primer director de la biblioteca d’Alexandria. També contribuïren a la difusió i el prestigi dels proverbis els compiladors Ateneu de Nàucratis, Zenobi i Diogenià d’Heraclea.

Fonts de consulta

Els filòsofs esmentats són algunes de les fonts de consulta d’Erasme, juntament amb el catàleg de textos jurídics del segle VI, conegut com el Digesta, i l’enciclopèdia medieval de la Suda. Segons l’erasmiana Margaret Phillips, els deu autors més citats per l’humanista holandès en els adagis són Ciceró, Homer, Plutarc, Aristòfanes, Horaci, Plaute, Plató, autors de la Suda, Ateneu de Nàucratis i Llucià.

Erasme considera que el coneixement dels adagis continua essent útil principalment per a la filosofia i els filòsofs perquè tenen força de veritat i els ajuden a donar credibilitat a les teories. Pensa també que són útils per persuadir a causa de la seva gran autoritat popular. Creu que contribueixen a l’embelliment de la parla, perquè s’adapten a tots els recursos estilístics. I, finalment, considera que no només tenen utilitat, sinó que són imprescindibles per facilitar una millor comprensió dels autors clàssics. De fet, Erasme els utilitza a les seves classes de retòrica.

Erasme segueix un patró a l’hora de comentar cada adagi. D’entrada, ofereix l’enunciat del proverbi en llatí o grec, fa una anàlisi filològica, cita les fonts on apareix i el seu significat, incorpora també algunes anècdotes antigues o modernes i tanca el comentari amb una conclusió.

Erasme integra més de 300 adagis de la primera recopilació en la seva obra mestra, l’Elogi de la follia (1509). Erasme va alternant els adagis morals, humorístics i irònics, superficials i profunds, llargs i curts, seriosos i divertits que es poden classificar temàticament en adagis sobre els folls i la follia, i altres sobre l’amistat, l’amor propi, l’edat, la igualtat, la saviesa, el poder, la mitologia, el treball, la dona, la veritat, la pàtria, la política i la guerra.

Una petita mostra de 26 adagis extrets de l’Elogi han estat traduïts al català per Jaume Medina, en una edició titulada Els Adagis (Llibres de l’Índex, 2014), il·lustrada per Manuel Clavero. Entre els proverbis més representatius, n’hi ha dos que tracten dels folls i la follia. El primer diu una obvietat, que “el beneit diu beneiteries”, mentre que el segon al·ludeix a “bogejar amb els boigs”, que vol dir adaptar-se a tot. Un altre adagi fa referència a l’amistat, “l’amic és més necessari que el foc i que l’aigua”, i fa veure que no es pot viure sense amics. Un adagi atribuït a Plató i Aristòtil diu que “els qui se semblen s’agraden”, de la mateixa manera que “un vell es mereix una vella”. L’adagi “hi vaig perdre l’oli i el treball” s’aplica a aquells que perden el temps i els doblers. La desconfiança envers els polítics està present a la selecció en el proverbi: “La política no és per a la gent instruïda” sinó ignorant. Hi ha una cita dirigida als mediocres que es lloen mútuament, la que diu que “els muls es graten entre ells”. Tanmateix, per a Erasme, la sort és determinant, ja que “les grans empreses ja és molt haver-les intentades”, i són igualment adagis les frases fetes o expressions. Per això l’edició inclou “per terra i per mar” i “la proa i la popa”.

Existeix una altra antologia en català de 406 adagis, titulada No puc no parlar (Ela Geminada, 2018), que té la singularitat de reproduir-los sense el comentari erasmià, això sí, citant la font de procedència, i amb la intenció clara de convidar el lector a fer la seva pròpia interpretació amb l’ajut d’un índex analític.

Erasme es mostra molt crític amb els costums del poble. Així, en el comentari de l’adagi “pels ganduls sempre és festa”, es queixa de la disposició dels cristians a aprofitar les festes religioses per anar amb prostitutes, jugar a jocs d’atzar i ficar-se en picabaralles, en comptes de seguir una conducta pietosa i decent. La solució que proposa és abandonar els costums que degraden i millorar el comportament de la població.

Heretgies reformadores

El poder religiós i polític de l’època censura en diverses ocasions els adagis d’Erasme com heretgies reformadores a causa de les crítiques rebudes i en proposa la destrucció. Escandalitza que equipari Crist amb un silè, que s’oposi al militarisme cristià i la guerra santa contra els turcs, que posi en evidència la tirania dels monarques i critiqui la conducta hipòcrita de l’estament eclesiàstic orientada a fer doblers i incrementar el seu patrimoni, cobrant per dir missa i altres serveis, i que denunciï el negoci de la salvació amb la venda de les indulgències.

Segons l’humanista, els prínceps sovint són immoderats i immorals, cruels i salvatges aplicant el seu poder absolut, “uns veritables enemics del bé públic i uns lladregots” que escampen el seu mal govern “per totes les venes del cos” polític. Malgrat aquesta tendència destructora de l’estat, Erasme creu que l’educació és el mitjà per fer que els governants actuïn pacíficament, amb justícia i moderació, i en defensa del bé comú. Aquesta esperança està expressada a l’adagi manllevat a Plató, segons el qual “els tirans esdevenen savis si tracten amb savis”. Erasme insisteix en la idea que els bons governants haurien d’estar formats moralment i filosòficament en el comentari a un adagi on Aristòfanes denuncia amb ironia que massa sovint “el govern de l’estat no és alguna cosa per a un home de cultura”. En continuïtat amb la defensa de l’educació, Erasme confia en la saviesa dels estudis humanístics i la cultura clàssica, ja que “sense aquests estudis la vida dels éssers humans no és pròpiament vida humana sinó vida de bèstia”.