HÀBITATS NATURALS
Societat 15/02/2019

Platges de Campos, diumenge d’hivern al matí

S’Estanyol i sa Ràpita són llocs d’estiueig encara tranquils i acollidors, on s’han produït ja alguns excessos constructors

Sebastià Alzamora
6 min
MIGJORN MALLORQUÍ
 S’Estanyol, Son Bieló i sa Ràpita són petits nuclis de població, però 
 Sobretot són llocs connectats a la mar, llocs que conviden, empenyen, 
 A acostar-se a la mar.

PalmaEntre Son Bieló i sa Ràpita, a primera línia, una mar plana com un mirall pega contra les roques de la vorera amb la mínima força i escuma possibles. Hi ha calitja i el perfil de Cabrera apareix desdibuixat en la llunyania, com si fos un diorama mancat de nitidesa. Tres catamarans de vela naveguen indolents a prop de la línia de l’horitzó. El cel és ple d’uns niguls foscos, que suggereixen -només suggereixen- una pluja que no arribarà a caure. Una llum metàl·lica, platejada, es posa damunt l’aigua i li arrenca lluentons. Damunt la calçada passen nines en bicicleta, o dones i homes, tots sols o en grupets, que passegen per la vorera de la mar. És un diumenge d’hivern al matí i ningú té pressa. Res no té pressa.

Dec haver fet el trajecte de Llucmajor a s’Estanyol centenars de vegades en la meva vida, i no crec que mai em cansi de fer-lo. És una carretera que en a penes catorze quilòmetres de recorregut condensa una imatge cabdal del sud de Mallorca -molt menys prestigiat que el nord amb la serra de Tramuntana-, més humil, més aspre si voleu, però per això mateix posseeix un altre privilegi, un altre misteri, que és el de la bellesa de la marina. Sa Talaia, el Mas Deu, es Llebeig, Purgatori, Merola, Son Boscana són noms de possessions que donen caràcter i esperit a aquest racó de l’illa, on la incidència de la llum del sol damunt la terra dels sementers, damunt el fullam dels arbres o damunt les parets seques -sobretot de bon matí i quan el sol decau, tant a l’estiu com a l’hivern- produeix imatges que van directes dels ulls al cervell, i del cervell a l’ànima mateixa de qui hi passa. Els camins i les carreteres no són llocs per quedar-hi, sinó per passar-hi i endur-se’n el que donen.

Sentir-se a prop de la mar

S’Estanyol i sa Ràpita són llocs d’estiueig encara tranquils i acollidors, on s’han produït ja alguns excessos constructors, però res d’importància en comparació amb el que voldrien fer-hi (voldrien haver-hi fet fa estona) els especuladors de tota la vida. S’Estanyol pertany a Llucmajor i sa Ràpita, a Campos, i al mig hi ha Son Bieló, que marca el pas fronterer entre les dues superpotències del Migjorn mallorquí. A l’hivern hi trobareu gent que hi ve a passar caps de setmana o períodes vacacionals, i també alguns que hi han fixat la seva residència durant tot l’any. Gent a qui li agrada estar i sentir-se a prop de la mar. S’Estanyol, Son Bieló, sa Ràpita són petits nuclis de població, però sobretot són llocs connectats a la mar, llocs que conviden, empenyen, a acostar-se a la mar.

-Bruce! Bruce!

En Bruce és un canot de pelatge fosc i de constitució atlètica que s’ho passa bomba corrent i botant per damunt l’arena de la platja de sa Ràpita, i les veus que el criden són les de dues al·lotes que el passegen, juntament amb dos cans més de caràcter més assossegat. En Bruce es gira i les mira, i pareix que somriu, i després continua fent bots i fues al darrere d’alguna pampalluga. Em pos a caminar damunt l’arena, arran de les ones, amb l’arena humida i la catifa de posidònia sota les soles de les sabates. Fa una mica de fred, però no gaire, i la brisa du tota l’olor de mar del món. Em surt a camí una família formada per la mare, el pare, el fill, la filla i un altre ca: els humans passen en silenci, sense xerrar entre ells i sense respondre la meva salutació, mentre el ca (petit, llanut) sí que se m’acosta, m’ensuma i se’n torna. Hi ha més dones que passegen també amb el ca corresponent, una dona sola que passeja sense ca, parelles que passegen amb elles mateixes, agafades de la mà o de la seva conversa. Darrere la platja s’estén el pinar, on afirmen les veus autoritzades que una part de la comunitat gai hi practica a l’estiu el que ara s’anomena amb un anglicisme, cruising, i que antigament es coneixia com barrinar darrere una mata. No podem donar-ne fe, però el mapa cruising de la zona, consultable a internet, assenyala com a localització idònia l’hamaca blava que hi ha al darrere del xibiu de la platja. Aquest xibiu, però, actualment és desmuntable i en aquesta època de l’any es troba desmuntat i no n’hi ha ni el rastre. Tampoc de l’hamaca blava, clar.

Hi ha un individu que considera que aquesta mar en calma i aquest cel platejat i una mica carregat però que no arriba a descarregar són propicis a la pràctica del surf, i ja és davant la mar preparant la taula i els ormejos. A prop seu, algun infant (supòs que devia ser un infant) ha aixecat un castell d’arena, una visió inesperada en ple febrer. Més que d’un castell, es tracta d’una construcció rectangular i bombada a la qual s’ha adherit una espècie de torreta, i que d’alguna manera fa pensar en els nius de metralladora que constitueixen una de les senyes d’identitat d’aquestes platges, i que també són a tocar.

De jovenots en dèiem els búnquers, i eren un punt de trobada els dies llargs d’estiu: “Avui horabaixa anam a nedar als búnquers”. Són nius de metralladora construïts durant la Guerra Civil per vigilar que no arribassin per mar els rojos. El meu padrí Sebastià va ser mobilitzat pels nacionals contra la seva voluntat i enviat aquí, als nius de metralladora de sa Ràpita, per dur a terme aquella vigilància. Ell era un pagès de Santa Margalida i de sobte es va trobar aquí, juntament amb altres joves d’altres indrets de Mallorca que tampoc tenien gens d’interès en cap guerra, a esperar si s’hi presentava algú. En cas que fos així, se suposava que els havien de combatre. Combatre contra algú que veus per primera vegada en la teva vida, en una platja lluny de casa teva? Afortunadament, allà no va comparèixer ningú. I si ho haguessin fet, tampoc els haurien pogut combatre, perquè els fusells amb què els havien proveït senzillament no funcionaven. Eren vells i estaven avariats, no servien ni per caçar un conill dins el pinar. Al cap d’uns dies, va venir un feixista i els va dir que se’n podien tornar a casa. La guerra no tan sols és absurda, sinó que sovint és ridícula.

Recentment, el grup artístic Boa Mistura ha tingut la bona pensada de pintar aquests nius de metralladora i dignificar-los amb poesia. “Oh, dolç estatge de bellesa i pau”, podem llegir-hi, i també: “Oh, glop d’eternitat!”. Són versos del poema Cala Gentil, de Miquel Costa i Llobera, que devia ser escrit pels volts de l’any 1875. Més de cent quaranta anys després, donen vida a un lloc que va ser pensat per matar i morir. Boa Mistura és un col·lectiu d’artistes que té les arrels a Madrid, però amb ramificacions per tot el món, especialitzats en el que es coneix com a street art o art urbà. És d’agrair que per una vegada s’hagin allunyat de places i avingudes i hagin decidit acostar-se a les platges de Campos.

A ses Covetes, el panorama és semblant: barques i taules de surf girades damunt davall a prop de la mar, fent vacances. Ones que rompen i moren, discretes, a la vorera. Davant dels escars, dues dones de mitjana edat que han gosat banyar-se acaben de sortir de l’aigua. Es cobreixen tot d’una amb roba esportiva i s’asseuen a conversar una estona amb la mar per testimoni. Al carrer dels Murters de ses Covetes se senten només les rascades d’algú que posa ciment amb una pala, una banda sonora que segur que seria del gust del batle Peixet i del seu senyor pare, com també de tots aquells que s’estripen les vestidures lamentant que Campos va perdre en el seu moment el tren del turisme i que no perden l’esperança de convertir aquestes platges, i el Parc Natural del Salobrar, en una imitació de s’Arenal o de Magaluf.

Són millors les peces per a guitarra d’Astor Piazzola, que sonen a la ràdio del cotxe i que semblen fetes a posta per sonar mentre es recorren aquests camins asfaltats del parc del Salobrar. Es veuen, en passar, figueres de moro, ametlers en flor, garrovers i sembrats verds; també fassers i algun xiprer. Més a prop de la mar, pins i ullastres a voler. Pel camí entre ses Covetes i es Trenc, un cartell penjat en una paret seca avisa de la proximitat amb un lloc anomenat Artestruz, que s’anuncia en anglès: Evolution, come and see it. Però de sobte, dins una tanca no excessivament protegida, hi veig el porc negre més gran i gros que he vist en la meva vida, una bèstia que d’un tros lluny costa d’identificar a causa de les seves dimensions, que fan pensar més en un hipopòtam que en un porc tal com el tenim entès. Tant és així, que no m’atrevesc a baixar del cotxe per fer-li una foto: sembla una criatura fruit d’un caprici de l’ evolution que preconitzen els dels estruços.

stats