ENTREVISTA

Bernardo Atxaga: “Mai com ara la mentida del poder ha sigut tan visible”

Bernardo Atxaga (Asteasu, País Basc, 1951) va ser convidat pel Museu de Granollers a fer una conferència dialogada al Festival Opera Aperta i, per a sorpresa (i eufòria) d’unes organitzadores tan brillants com humils, va dir que sí que hi aniria. L’encàrrec era parlar sobre la reassignació de la vida durant la pandèmia. Avui publiquem el més sucós de la vesprada que es va celebrar amb públic a l’auditori del museu. Hi hem afegit alguns comentaris d’Atxaga durant el sopar posterior, a la terrassa de la Fonda Europa, en una nit plàcida, en què l’escriptor va descobrir que Gernika i Granollers van ser bombardejades pels feixistes alemanys i italians, aliats de Franco, aprofitant que era dia de mercat per matar més civils. Atxaga continua parlant suaument, com qui explica un conte, amb el somriure de qui va traient conclusions sobre la vida, i només es crispa quan adverteix que el poder ha colonitzat el nostre pensament a través del llenguatge prefabricat. Acaba de publicar la novel·la Etxeak eta hilobiak [Cases i tombes], traduïda al castellà per Alfaguara.

De quina manera li ha canviat la vida, la pandèmia?

Hem perdut vida. Vida i moviment són la mateixa cosa. Animar és donar alegria a l’altre, però també vol dir moviment, com indiquen els dibuixos animats. O sigui que estar animat vol dir estar en moviment, de manera que moviment és l’equivalent que anomenem vida. Tancats a casa, o quan entrem en una botiga i hem de mantenir una distància, o quan vols abraçar un amic i no pots, perdem vida. T’has de quedar quiet. És la visió pessimista.

I quina és l’optimista?

A veure si se m’acut abans que acabi l’acte [riu]. En fi, tots estem buscant la metàfora del que ens està passant i la meva és que som en una mena de presó. Un company de feina agafa covid-19 i, apa, tu a tancar-te a casa. Tot el que vols fer s’atura i et sents com una persona marginada, encara que no t’hagi passat res. I hem après el que sap qualsevol que hagi estat malalt: que et sents en una presó. Tota malaltia és una presó. I tots som aquí, en aquestes presons. Caldrà que siguem forts mentalment.

¿I amb les pantalles quina relació hi ha tingut tot aquest temps?

Són com un segon cercle de presó. Jo sempre dic a la família que han de fer com els eriçons, que siguin impermeables a la presó de la informació, que no és informació, sinó que és com una mena de malson on sempre es parla del mateix tema. Una vegada, quan les nostres filles eren molt petites, vam fer un viatge per l’autopista que travessa una mena de desert de pins, d’Atlanta a Nova Orleans, i durant 200 milles, a banda i banda, només vèiem pins, pins, pins. I vam jugar a l’ Ikusi makusi [el Veig-veig] i, esclar, només es veien pins. Quina paraula va triar la gran? Mirall, pel retrovisor, i l’altra ho va encertar de seguida. Ara què passa? Que poses la ràdio i tot són pins, pins, pins, poses la tele i pins, pins, pins, de cop fan un programa d’esports i te n’alegres, i l’escoltes i diuen Messi... pins, pins, pins. De manera que estàs parlant de pins i en surt un i diu “Ocellet”, i tu dius: “Ocellet? Que estrambòtic”. N’hi hauria prou amb un parell d’informatius diaris. A Euskadi diuen: “Dos casos a Arrigorriaga, tres casos a Amezketa”. I dius: “¿Ara recitaran tots els pobles, cas per cas?” O sigui, pins aquí, pins allà. Això és una segona presó.

¿I les pantalles per parlar amb la família?

Ah, no, tinc molt bona opinió dels telèfons mòbils. Potser els mòbils salvaran la pròxima generació dels pins, pins, pins. Un exemple: a mitja pandèmia parlo amb una persona jove de la família i li dic: “Què fas?” I em diu: “Estic amb un tutorial ( tutorial es diu?) de maquillatge d’una professora coreana”. Em va semblar una gran sortida.

Ha escrit molt?

He canviat la meva manera d’escriure. Explicaré una intimitat: ja feia temps que estava disconforme amb la meva pròpia imatge a l’hora d’escriure. Veia un senyor davant un ordinador (picant el teclat amb més força de la que cal) i això em disgustava. I quan va començar el confinament em vaig posar a escriure a mà. I ara em surt una altra cosa, perquè si escrius a mà ja saps que no ho publicaràs immediatament. A mà, el que escrius no és per a ningú. I tinc la sensació que puc començar una altra vida, que fins aquí hem arribat, que ha sigut molt agradable però que ara començo una nova forma de literatura. Ara vaig més a poc a poc i no segueixo cap criteri formal. La llibertat que em dona escriure a mà em fa estar en l’escriptura d’una manera diferent. Per a mi ha sigut un tall, la pandèmia. Ara no em ve de gust escriure segons què. Un conte. Qui vol escriure un conte als setanta anys?

A Zalduondo devia ser més suportable estar-se tancat.

Sí, esclar, allà el pati de la presó era més gran [riu]. Quan vius en un poble de 120 habitants no hi ha gaire diferència entre un diumenge a la tarda normal i un de confinament, perquè no hi ha ningú al carrer. Ara, és curiós, va aparèixer el fantasma de Zalduondo: corria la veu que l’Ertzaintza vigilava amb cotxes secrets qui del poble sortia sense mascareta. I et diuen: “¿Que no t’hi has fixat, que aquest cotxe blanc, sense marques, que va passar ahir, no és d’aquí? I passa cada dia!” A mi no em semblava de l’Ertzaintza, però potser sí que ho era, perquè amb la policia no se sap mai... Sí, en el sentit físic ens ho hem passat bé. Tant és així que, per delicadesa, no hem enviat fotos de rius i ocellets del nostre poble a ningú.

De cop han tingut molta sortida paraules com confinament o mascareta . Com ha anat això en euskera?

Doncs no us ho creureu, perquè sembla un acudit, però n’han dit konfinamentua, tot i que tenim solucions més genuïnes. Jo les defenso, perquè els que parlem llengües minoritàries a més de les majoritàries hem d’anar molt amb compte, hem de tenir els estómacs de la vaca, per rebre les expressions i passar-les d’un estómac a un altre, pair-les bé. Hem de tenir una mica més de resistència si volem conservar el nostre amor, que és la nostra llengua. La metròpoli té una força que genera paraules i paraules i paraules i nosaltres assumim segons quines paraules amb aquella facilitat. M’estranya que no es parli de colonialisme lingüístic en aquest sentit. Un dia, en un recital amb el Paco Ibáñez, a Sant Sebastià, hi havia una habitació amb un rètol a la porta on hi deia “càtering” i ell hi va posar una jota, “ jatering ”, perquè menjar, en basc, es diu jan. No dic que tothom hagi de fer com jo, però m’estimo més un món divers, amb diverses llengües, que el paisatge entre Atlanta i Nova Orleans, amb pins, pins, pins... Mikel Laboa va cantar un poema preciós d’Espriu que comença dient “Assentiré de grat” en què diu si tant de bo poguessin durar “l’ordre clar dels xiprers, de les vinyes, dels sembrats, la nostra llengua...” Per això em molesta el domini aliè de la metròpoli. Ara bé, m’estimo més dues paraules que una, sempre que no siguin coses com càtering...

L’últim cop que ens vam veure em va dir que era amic de l’Ernesto Valverde però que no hi podia parlar per les seves responsabilitats.

Ah sí, que bé que va preparar l’Ernesto la seva sortida [riu]. L’hi vaig dir: “Ho has fet molt bé, Ernesto, et foten fora, tot va malament, després tot va molt malament, i a tots els articles diuen «Messi tenia una fluida relació amb Valverde»... Estàs guanyant punts, noi, estigues tranquil”. Ara el tornem a veure anant en bicicleta per les carreteres d’Àlaba. És una bellíssima persona, cabal. Quan ell era al Barça, jo pensava: “Hi ha una cosa pitjor que ser escriptor” [riu]. Però ara que parlem d’això, un dia estava veient una semifinal de la Champions que jugava el PSG...

Quina sort que va veure aquesta semifinal i no l’altra...

...per un moment vaig pensar: “Quin partit més dolent”. I per què m’ho semblava? Perquè no hi havia públic. Esclar, si no sents “Ui!, ai!” ni aplaudiments, ja pot fer jugades el Neymar, que tenen molt poca gràcia, el futbol sense públic té poca entitat. Si el futbol no aconsegueix que la gent hi vagi, s’acabarà.

Una pregunta del públic: “Per què creu que Espanya no respecta les nostres llengües?”

Perquè estem parlant de nacionalistes. No són cosmopolites internacionalistes col·laboradors de les causes nobles del món contra uns nacionalistes tancats en els propis límits. No. És un nacionalisme espanyol que té el nucli connectat amb la identitat. A mi, quan em venen cosmopolites d’aquests que només parlen una llengua els escolto per l’orella que no hi sento gaire i així no pateixo. Mira, aquí hi ha un tema molt important. Et parlaré de Victor Klemperer, cosí del famós director d’orquestra Otto Kemplerer. Era jueu. Aquest sí que va estar confinat al seu domicili, durant el nazisme.

Què li va passar?

Va analitzar el llenguatge nazi, i anava escrivint en llatí, per si entrava la policia i li regirava la casa, el llibre LTI: la llengua del Tercer Reich. I als seus diaris explicava coses que li estaven passant, com ara que als jueus els van prohibir comprar flors, i hi ha un moment que escriu una expressió, s’atura i es diu: “Com puc haver escrit això, però si això és LTI, és la llengua del nazi?!” Ja no pensem nosaltres, el llenguatge pensa per nosaltres. Això és el que ens passa. La llengua està pensant i es converteix en llengua general i tothom pensa en aquells termes. Mira, ahir un diari del País Basc va publicar la notícia “El radar del covid-19 s’endarrereix a causa de la traducció a l’euskera”. Per un moment vaig pensar que era culpa del govern basc, que s’havia adormit sobre els llorers (cosa que li encanta), però no, el titular responia a una intenció: tot el que es pugui dir en detriment del basc, ho direm. És com un imant que mou els objectes per sota la taula. I així aconsegueix que la gent digui: “És que es passen amb això de l’euskera”. Per això encara em trobo amb periodistes que em pregunten que per què escric en euskera, i aleshores els dic: “Mira, no, ja no et contestaré aquesta pregunta”. Si són joves afegeixo un “No et sàpiga greu”. No paren. I la gent ho veu. Mai com ara la mentida ha sigut tan visible, la mentida del poder polític o del món financer. Mira el rei Joan Carles. La mentida ha emergit i la gent la veu. És per això que ja no vaig a segons quines gires mundials, a fer d’escriptor que fa conferències avui a Miami i demà a Mèxic. Hi ha actes culturals que són mentida. He vingut a Granollers perquè m’agrada participar en actes que siguin veritat.

La conversa s’està acabant. ¿Ha trobat la visió optimista d’aquests mesos?

Gabriel Aresti, el poeta, el meu mestre, a qui dec tant, em va escriure una carta al final de la seva vida. Em deia que ell no creia en l’infern perquè sabia que la capacitat d’adaptació de la persona és immensa i que en poc temps, allò, l’infern, deixaria de ser l’infern. De manera que la visió optimista seria dir-te que això del covid és l’infern, però que ens hi acostumarem...

EDICIÓ PAPER 17/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF