EnòlegMe’l trob amb pas lent i un ample somriure empeltant giró a les vinyes que té a Puigpunyent, estic content de veure que la jubilació és un pur tràmit administratiu que no atura els joves d’esperit que segueixen activament la passió per la terra. Per al gran públic és un desconegut, però per a molts de nosaltres és un referent, ja que és un dels principals protagonistes del gran canvi en la vitivinicultura de casa nostra. Fou el màxim responsable d’uns camps d’experimentació que es convertiren en el punt d’inflexió per entendre el gran canvi del vi de Mallorca. Acabat de complir els 76 anys, manté l’activitat ajudant la seva filla Isabel amb el projecte vitivinícola de Son Puig. Ramon Alabern i Montis és perit agrícola d’una època en què les caixes tenien una obra agrícola i ell fou el darrer enginyer de la Caixa en un temps en què la majoria dels clients vivien als pobles, es dedicaven a cultivar i conrear la terra i eren ajudats per poder tirar endavant els seus projectes vitals.
Com sorgeixen els camps d’experimentació vitícola de la Caixa?
Vaig començar a l’obra agrícola l’any 1970, parlam d’una època en què la Caixa tenia molts clients a l’ambient rural i les caixes havien de destinar un 8% dels seus beneficis a obra social i era ben clar que una de les branques era la part agrícola. Cada comarca tenia un tècnic, i jo vaig començar en camps d’experiències amb fructicultura com pomeres, melicotoners, raïms de taula i d’altres. Resulta que teníem com a client el celler cooperatiu de Felanitx, que era molt important, ja que tenia més de mil socis i un bon dia vérem les necessitats que tenien i decidírem fer un camp d’experimentació de vinyes l’any 1972. Al principi eren proves de poda, adobats, tractaments i també de construcció una sèrie de casetes amb pluviòmetres, higròmetres i tota un seguit d’aparells per poder fer avisos fitosanitaris quan hi havia risc de plagues com mildiu i oídium i així ajudar els pagesos. Va arribar un moment que vérem que no bastava aquesta feina i pensàrem que havíem de fer proves amb castes noves, ja que les nostres varietats són molt bones però els fan falta les espècies, alguna cosa més. Ens posàrem en marxa amb en Jaume Mesquida i duguérem varietats de fora, però això no bastava i després férem un petit celler experimental per veure com sortien els vins. A tot això s’hi afegia que cada mes cridàvem pagesos i vinaters que tenien interès, no eren gaires, per ventura una dotzena, per fer una reunió i per parlar de varietats, de peus, de maneres de fer i tastàvem els vins que fèiem, i això fou un germen que fructificà.
Moltes d’aquelles varietats eren desconegudes a Mallorca i ara són majoritàries gràcies a la vostra feina. Quines són les que us varen agradar més?
En aquell moment era una cosa i avui dia és una altra. En aquell moment no teníem molt per triar i pensàvem què els faltava a les nostres varietats, en quantitat el macabeu anava bé i la parellada ens anava bé per l’acidesa, ja que els nostres vins no en tenen molta, per això foren les primeres que vàrem dur, i després entre en Jaume Mesquida i jo pensàrem a dur tempranillo, cabernet sauvignon, merlot, i així continuàrem. Amb el cas dels negres, les nostres varietats tenen moltes propietats bones però els falta acidesa, cos i color, i cercàvem castes que aportassin aquestes coses. En aquell moment em va agradar molt el cabernet sauvignon, però avui he de dir que hi som un poc reticent i som un enamorat del merlot, i a Puigpunyent, del tempranillo.
I de les autòctones, amb quina us quedaríeu?
Per a mi, una de les millors és el premsal, i també crec que el callet és una varietat fantàstica, però a vegades li falta cos i una mica de graduació alcohòlica.
Quins grans canvis hi hagué els anys 80, per entendre la situació actual?
Hi va haver diversos fenòmens importants. Primer, vàrem entrar al mercat comú. Sembla una beneitura, però començà a haver-hi molta més facilitat d’informació, intercanvi entre cooperatives, tècnics i empreses, i aquesta font d’informació és molt important. En segon lloc, va entrar a casa nostra l’acer inoxidable, cosa que també sembla una beneitura, però va donar una netedat dins els cellers molt important, i després, una altra cosa és que molta gent de fora ha vingut a invertir a Mallorca, gent que va veure un moviment incipient que li va agradar. Record algun estranger al qual vaig mostrar cooperatives, empreses i es va entusiasmar amb el tema del vi perquè fa molt pijo, i no riguis [m’ho diu a mi], que molts comencen per aquí. Molts estrangers que han vingut a viure a Mallorca han fet vinya i celler i s’ha convertit en un boom tan impressionant que d’una dotzena de brusquers que érem, ara en som més de vuitanta.
Aquest boom vitivinícola el viviu amb por?
Gens ni mica, el gran problema és que la gent que vol invertir en el camp no sap què fer perquè no és gaire rendible. Ara hi ha gent que inverteix en ametllers, d’altres que s’han il·lusionat amb l’olivera, i uns altres amb la vinya. Que som molts? Idò mira, ja veurem qui quedarà, el que és cert és que dels 70 o 80 que hi ha a Mallorca molts són estrangers que ho tenen tot venut a fora i no perjudiquen el mercat interior, però també vull recordar que quan començàrem el xou no hi havia cap restaurant mallorquí amb vi de Mallorca, i després de fer feina i pitjar avui dia tenim restaurants que només tenen vins de casa nostra, i això són passes molt importants.
Mentre parlam anam tastant un vi negre corpulent, dens, càlid, que m’omple l’ànima de vida i fa que les preguntes brotin sense gaire sentit. És un vi ben especial que elaboren a la finca i que m’explica que “està fet amb delicadesa, en les millors botes seleccionades un mínim de dos anys i després dos anys en botella, i que a mi m’agrada molt”.
