"Saber a 37 anys que som filla d’un donant de semen va ser molt traumàtic”

Barcelona/PalmaLa mallorquina Henar (nom fictici) tenia 18 anys i estudiava Biologia quan va veure per la televisió un reportatge sobre la primera nina espanyola concebuda mitjançant la fecundació in vitro. Tot seguit, amb curiositat, es va posar a parlar amb sa mare del tema i li va dir: “Nosaltres també et vàrem concebre per inseminació artificial”. Però li va assegurar que havien emprat el semen de son pare.

Dinou anys després, mentre mantenien una conversa sobre els mètodes de reproducció assistida, a sa mare “se li va escapar” que el semen que havien emprat en el procés era d’un donant anònim. En aquell moment, Henar encara no sabia que sa mare tenia alzhèimer. “Em vaig sentir enganada. Em vaig enfadar moltíssim amb ella perquè quan m’ho contava, semblava que ella pensava que jo ja ho sabia. No em quadraven les coses que em deia. Per això, li vaig demanar a mon pare i m’ho va admetre”, conta.

Segons assegura Henar, els pares es varen torbar “molt” a recórrer a aquest mètode. “Abans no estaven tan normalitzades aquestes coses i la família de ma mare era molt religiosa. Només ho sabien els seus germans i els meus cosins, i per part de mon pare ningú no ho va saber mai”, relata. Tampoc no ho havia sabut abans perquè no figurava enlloc.

"Saber a 37 anys que som filla d’un donant de semen em va fer passar un procés molt traumàtic”, confessa Henar. “T’ho diuen quan ja ets una persona formada, amb idees de qui ets i com ets, i t’ho capgiren tot d’un dia per l’altre. He hagut de passar un dol genètic tota sola, com si s’hagués mort una part de mi. Em mirava al mirall i em costava reconèixer-me”, recorda.

Critica que l’hi amagassin. Considera que va ser una “irresponsabilitat” dels pares i assevera que li varen crear “un trauma”. “Quan tens un fill, n’has d’assumir les conseqüències i has d’entendre que hi ha coses que, encara que no t’agradi fer-les, te toca. Tens més dret tu a ser pare o el teu fill de conèixer els seus orígens?”, demana. Tampoc no entén per què només la consulta privada on els pares la varen concebre pot tenir les dades de qui és realment el seu “progenitor”, que és així com l’anomena ella. “No li veig sentit més enllà d’una qüestió econòmica”, opina.

Com a exemple dels efectes que això té en el seu dia a dia, explica: “Durant 37 anys, quan el metge em demanava si tenia antecedents de malalties, contestava que el meu pare patia un càncer de pulmó i que el seu germà tenia esquizofrènia. I ara resulta que tot això no m’afecta i em deman què és el que sí que ho fa”, conta. Per altra banda, admet que de vegades es planteja si alguna de les persones amb les quals ha tingut relacions sexuals podrien ser parents seus: “No és cap doi. Conec dos germans que varen coincidir a la mateixa escola i no ho sabien”.

Tot i que no ha demanat mai a la clínica cap informació sobre el seu progenitor perquè és conscient que posaran “molts de problemes” per dir-li-ho, sí que va enviar una mostra de saliva a una empresa americana perquè li diguessin la procedència i si tenia (o no) coincidències amb el seu banc genètic. “Però no he pogut esbrinar molta cosa”, lamenta.

L’últim recurs

Henar també és membre de l’Associació de Filles i Fills de Donants, creada a finals del 2022 i impulsora d’una proposta per modificar la Llei estatal de reproducció humana assistida. Una de les seves demandes és eliminar l’anonimat dels donants de gàmetes, de manera que els nascuts d’aquestes donacions tinguin l’opció de saber quins són els seus orígens i si tenen germans del mateix donant. Fins ara, la reforma legal que proposa l’associació ha rebut el cop de porta de tots els colors polítics. Per això, es plantegen obrir la via judicial per forçar una reforma que permeti conèixer l’origen genètic i que, aclareixen, no suposaria un vincle legal de paternitat amb el donant.

Una de les fundadores de l’associació és Maria Sellés, que critica que moltes clíniques de reproducció assistida posen “excuses” per no facilitar la informació no identificativa del donant a què, segons la llei, sí que poden accedir-hi els fills de donants. A partir de les experiències de més d’un centenar de persones que s’han vinculat amb l’associació, Sellés explica que “algunes clíniques donen dades com el color de pell o el grup sanguini, unes altres van més enllà i fins i tot diuen què estudiava o de què treballava el donant”. En canvi, denuncia que en uns altres casos a la clínica “no donen ni els antecedents mèdics”, tot i que la llei estableix que, en casos de risc per a la vida, l’empresa ha de facilitar aquesta informació. “Queda a criteri de cada empresa i, a la pràctica, la mínima cosa que ens dona la llei ni tan sols es compleix”, critica.

A més, són les seves mares qui poden fer la petició, no ells mateixos. I cal tenir en compte que als països on sí que es revela la identitat del donant, els fills, per llei, no poden reclamar la paternitat en el sentit legal, de manera que no tenen les obligacions que un pare o una mare sí que tenen respecte de la seva descendència.

La vicepresidenta del Comitè de Bioètica de Catalunya (CBC), Núria Terribas, apunta que eliminar l’anonimat dels donants, tal com proposa aquesta associació, també evitaria la possibilitat que algú no descobreixi fins a ser adult com va ser concebut, o fins i tot que no arribi a saber-ho mai. “Si els pares no l’hi diuen, no hi ha cap manera que la persona nascuda d’un donant pugui saber-ho. No figura a la història clínica, ni al Registre Civil ni enlloc”, adverteix Terribas, que lamenta el secretisme al voltant d’aquestes concepcions. “Antigament, també passava amb les adopcions. Es tapava i és pitjor”, diu. Seguint el paral·lelisme amb les adopcions, afegeix que en el cas de les persones adoptades sí que s’ha reconegut el dret a conèixer els orígens, i creu que caldria regular-ho perquè sigui igual amb les persones concebudes amb donants.

Mantenir l’anonimat

Ara bé, el posicionament de les clíniques és ferm a favor de mantenir l’anonimat. La Societat Espanyola de Fertilitat (SEF) atribuïa ja en un document del 2019 el “lideratge d’Espanya” en el sector de la reproducció assistida al blindatge de l’anonimat. La mateixa entitat indicava que el 20% dels tractaments amb donació de gàmetes que es fan a l’Estat són a pacients estrangers, per il·lustrar com de demandades que estan les clíniques espanyoles. Entre els seus arguments per mantenir l’anonimat dels donants, indiquen que “des del punt de vista psicològic, l’aferrament es fa en les primeres etapes de la vida” i per això consideren que si la figura dels pares es veu “amenaçada” per la d’un donant, això “pot comportar conseqüències negatives a la família”.

Camí judicial

L’advocada Maria Vila assessora l’Associació de Filles i Fills de Donants en les possibles accions judicials que poden prendre contra la indústria reproductiva per fer que clíniques i bancs de semen deixin de blindar l’anonimat dels donants. Fins ara hi ha hagut reclamacions directament contra les clíniques, però no hi ha cap precedent judicial a l’Estat. Conscient que és probable que d’entrada no prosperin, Vila ja preveu la possibilitat d’ascendir fins al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH). “El TEDH té molt clar que conèixer els mateixos orígens forma part de l’article 8 del Conveni Europeu de Drets Humans: tota persona té dret al respecte a la vida privada i familiar”, afirma l’advocada.

La Llei estatal de reproducció humana assistida es va aprovar el 1988 i garanteix que les persones que han nascut arran d’una donació de gàmetes puguin accedir a informació no identificativa del donant, incloent-hi antecedents mèdics en casos de risc per a la vida. Tot i això, l’associació ha recollit diferents casos de traves i impediments per aconseguir aquesta documentació. L’accés a informació no identificativa es va blindar el 1988, cosa que deixa en un “buit legal” les persones nascudes per reproducció assistida abans d’aquell any, apunta Henar. “Però jo vaig néixer el 1985 i no em donen informació. No entenc per què la llei no és retroactiva. Tampoc no deman que em passin l’historial familiar del donant, però sí que em donin un mínim de dades”, afegeix.

Caurien les donacions?

Tant els portaveus de l’Associació de Filles i Fills de Donants com les especialistes consultades per l’ARA coincideixen a assenyalar l’interès econòmic com la raó que explica la reticència del sector de la reproducció assistida a posar fi a l’anonimat dels donants. “L’anonimat és la pedra angular d’aquest negoci, per això el volen protegir”, resumeix el fill d’un donant de Catalunya. Hi coincideix la doctora en dret de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) Noelia Igareda, que en les seves investigacions ha constatat que als països on s’ha abolit l’anonimat dels donants hi ha hagut una disminució de les donacions, cosa que explicaria les reticències del sector. “Molta gent no donaria si hi hagués la possibilitat que en un moment determinat se sàpiga que ha donat”.

Davant d’això, Terribas pregunta: “A què donem més valor? Als drets de les persones nascudes o al negoci de les clíniques?”. També apunta al cas del Regne Unit, on van caure les donacions quan es va eliminar l’anonimat dels donants, “però després van remuntar amb un perfil de donant diferent, persones més adultes, que potser ja havien tingut fills i volien ajudar”.

Espanya, una “destinació favorita”

Espanya és “una de les destinacions favorites” per a tractaments de fertilitat, en paraules d’Igareda, i “la quantitat de nadons concebuts amb tècniques de reproducció assistida augmenta cada any, les últimes dades són al voltant del 12%”. A més, assegura que no hi ha cap país a Europa que es pugui comparar amb Espanya pel que fa a la força de la indústria de reproducció assistida. Per exemple, apunta, la donació d’òvuls no està permesa en molts països, mentre que a Espanya sí.

Un dels aspectes que fan tan “atractiu” l’estat espanyol és que, “si pagues, no hi ha llistes d’espera”, assegura Igareda. A més, el personal sanitari està autoritzat a buscar la similitud fenotípica entre el donant i el receptor. “Per a la gent d’altres països d’Europa és atractiu buscar òvuls de dones blanques i europees. A més, aquí la sanitat té un cert prestigi i hi ha moltes infraestructures, també turístiques, que organitzen paquetsreproductius”, afegeix.

Malalties genètiques i ADN

Terribas, que també és jurista especialitzada en bioètica, adverteix dels riscos de no saber que s’és fill de donant. “Si tens un problema de salut greu, que pot ser genètic, i has nascut d’un donant, tu mateix et pots perjudicar perquè demanaràs al metge que faci les proves genètiques als teus pares”, adverteix. També alerta que pot donar peu a “situacions de conflicte si els pares no ho han volgut explicar i els fills han de buscar els orígens genètics”.

Igareda exposa que aquesta situació es pot repetir més sovint davant del fet que “cada vegada és més fàcil i barat fer-se una anàlisi genètica” per investigar els orígens, fins i tot per curiositat. A més, cada cop hi ha més informació sobre malalties genètiques i aquest tipus de proves també es fan per descartar complicacions mèdiques. “Imagina’t que fas això, ho compares amb els teus pares i resulta que no hi tens cap relació. O que et diagnostiquen alguna malaltia d’origen genètic i aleshores t’adones que no tens res a veure amb ells”, alerta.