"Fa 30 anys em van donar per mort dues vegades i encara soc viu"

PalmaQuan algú arriba per primera vegada a la seu de l’associació Siloé, a Santa Eugènia, no entra només a una casa d’acollida, sinó a un espai on el jardí articula la memòria del centre. Entre els arbres, només els pins —que ja hi eren abans— queden fora d’una norma molt precisa: els altres han estat escollits per persones que hi han viscut i que han mort de VIH durant la seva estada a la llar. Cada arbre correspon a una decisió presa en vida i a una manera de deixar empremta després de la mort. És la traducció física d’una biografia que s’integra al paisatge. Són els mateixos usuaris del centre que tenen cura dels arbres, regant-los i mantenint-los en nom de qui els va escollir, tot convertint el record en un gest quotidià.

Des del 1994, l’asssociació Siloé acompanya persones en situació de vulnerabilitat amb VIH en dues cases concertades amb l’IMAS (Institut Mallorquí d'Afers Socials): 10 places a Santa Eugènia i 5 al barri del Jonquet, a Palma. L’origen del projecte està lligat a la presó i a la mort digna. “Es va fer perquè el capellà de la presó veia com la gent moria en condicions infrahumanes. Eren els anys de la sida, que afectava moltíssima gent”, explica Marga Valero, gerent de l’entitat. “Inicialment, era una llar per morir dignament, però 30 anys després hem anat més enllà: no només és un espai de bon morir, sinó també per viure dignament”.

Fins ara, el centre ha atès unes 235 persones en 32 anys. El perfil ha canviat. “Quan jo vaig començar fa 21 anys, la majoria eren homes. Avui, hi ha el mateix nombre d’homes que de dones”, diu Valero. La mitjana d’edat se situa entorn dels 55 anys i el VIH ja no és l’element central de la seva situació, sinó les conseqüències socials, mentals i sanitàries de trajectòries vitals molt dures.

Atenció integral

Les dues cases tenen funcions diferenciades. Santa Eugènia acull perfils amb un nivell més elevat de dependència, mentre que el Jonquet concentra persones més autònomes. “A Palma es mira que puguin anar al metge de capçalera tots sols. Ara bé, a molts especialistes els acompanyam, perquè la informació no arriba ni ens torna com cal”, explica Marga Vidal, directora de les cases d’acollida de Siloé. L’atenció és integral: disposen de cuina pròpia, bugaderia, tècnics sociosanitaris 24 hores i activitats terapèutiques com taitxí, moviment corporal, escriptura i tallers cognitius. També fan sortides, per exemple, per anar a nedar a la platja i a piscines municipals. Ara bé, a la de Santa Eugènia no hi van. No perquè ningú els ho hagi prohibit, sinó perquè a l’entrada hi ha un cartell que indica que no es permet l’accés a persones amb malalties infectocontagioses. “Ni tan sols ho hem demanat. Hem de complir la llei i anam a nedar a altres bandes”, exposa Valero.

Tot i això, la relació amb el municipi és bona: “Quan es fa qualsevol cosa, ens avisen i durant la pandèmia ens duien menjar i el deixaven a la barrera”, explica la gerent. Però no sempre ha estat així: quan Siloé es va establir a la casa es varen fer manifestacions contra la seva presència. “S’ha de tenir present que en aquell moment teníem molta gent que venia de la presó, i ara són la minoria”, afegeix.

A les cases de Siloé els residents participen en la vida quotidiana i en el manteniment de l'espai. “Cada persona té assignades tasques segons les seves capacitats”, explica Valero. Una usuària en cadira de rodes s’encarrega de netejar els vidres baixos; una altra, els de les parts més altes, per exemple. L’objectiu és mantenir rutines, autonomia i sentit de responsabilitat dins les possibilitats de cadascú.

El jardí és una peça central de la vida a Siloé. No és només un espai exterior, sinó un lloc de memòria i de continuïtat. Cada persona, si ho desitja, tria quin arbre hi vol plantar: roses, magraners, ginjolers… “Hi ha de tot”, diu Valero. “És una feina de tancament i d’acompanyament, el seu llegat”. Un cop plantat, el vincle continua: “Quan una persona entra aquí, també s’encarrega de regar i cuidar la seva planta”. El gest es converteix així en una forma silenciosa de permanència dins la casa.

El funcionament del centre no es pot entendre sense el vincle amb el sistema penitenciari i la vulnerabilitat social. Les places són concertades amb l’IMAS i també hi arriben persones derivades de presons. L’accés es fa a través de llistes d’espera i d’una valoració social. “Si no fos per això, no podríem assumir el cost que té gestionar les dues cases durant un any”, diu Vidal. Alguns usuaris compleixen penes en règim obert, amb seguiment judicial i control de normes. Quan no es respecten, s’apliquen mesures que poden arribar a l’expulsió temporal o definitiva.

Amb els anys, el perfil dels usuaris ha canviat de manera notable. “El VIH avui no té tanta importància”, resumeix Valero. La majoria són persones amb càrregues socials i sanitàries complexes, però amb el virus controlat i indetectable. El que persisteix és un altre tipus de ferida: la manca de xarxa. Molts no tenen família o la tenen molt debilitada després d’anys de consum de drogues, la presó o el carrer. “Hi ha famílies cremades, sobretot germans. No és un contacte de cada setmana”, explica Vidal. En alguns casos, el vincle s’ha romput del tot; d’altres, es reconstrueix lentament. “Una usuària va retrobar els seus fills després de 30 anys. Un altre usuari va tornar a veure la seva mare després de 40 anys sense contacte”, afegeix la directora.

32 anys de supervivència

Una història que explica la complexitat del projecte és la de Capi. Té 74 anys i forma part de Siloé des dels inicis. Era policia municipal, però es va corrompre: posava multes, les cobrava ell mateix i després, segons relata, gastava els doblers al bingo. Amb el temps, la trajectòria delictiva es va anar enfosquint i va derivar en faltes més greus. “Vaig robar dos milions de pessetes d’una església”, explica sense dramatisme. Després va encadenar una etapa de fugida, excessos i desordre vital que el va dur a infectar-se de VIH.

El seu recorregut va acabar a la presó, on la salut es va anar deteriorant fins a un punt crític, ben diferent del punt en què es troba ara. “Estic collonut. Em varen donar per mort dues vegades i em varen treure de la presó el 1994 perquè em moria. Ja tenc 74 anys i encara som viu. I arribaré als 100!”, diu entre rialles. Va arribar a Siloé quan pràcticament ja no tenia alternatives, després de perdre la casa i quedar sense recursos, i encara hi viu. "Vivia a un segon pis a la torre del Fortí i la cosa que més greu em sap és que no em varen deixar recuperar ni dos llibres que m'encantaven", lamenta.

Avui, més de tres dècades després, parla del centre com l’únic lloc possible on estar en pau. “M’agrada molt estar aquí, perquè això és ca meva”, diu. La seva història es mou entre la ironia i una memòria fragmentada. “Jo aniré a l’infern, però encara no”, afegeix rient. Entre bromes i records dispersos apareixen també companys de residència i amistats que ja no hi són, com també una vida marcada pels excessos, però també per una supervivència que ell mateix no s'acaba d’explicar del tot.

Enrique, de 65 anys, representa una altra trajectòria dins el mateix espai. Ha passat pel carrer i per altres centres abans de tornar a Siloé fa cinc mesos. “Jo ja havia estat tres anys a Siloé… vaig partir, però vaig tornar el novembre. Sempre he estat aquí, a la casa Santa Eugènia”, explica. La seva vida actual es basa en la rutina i la convivència. “Aquí estic molt bé, perquè jo he estat al carrer un parell d’anys i és molt, molt dur”, diu.

Acompanyament fins al final

El dia a dia a Siloé combina estructura i flexibilitat. Hi ha horaris de tallers, visites mèdiques, activitats externes i sortides amb voluntaris. Alguns caps de setmana surten a fer una tapa o a passejar. Però la llibertat no és igual per a tothom: depèn de l’estat físic, mental o judicial de cadascú. El centre també acull gent que compleix penes en règim obert. “Si no compleixen les normes, tornen a la presó”, explica Vidal. El seguiment és constant i es fan informes periòdics.

Paral·lelament, hi ha una dimensió que travessa tota la vida del centre: el final de la vida. Siloé disposa de dues habitacions específiques per a persones en situació de més fragilitat o en procés terminal. Quan això passa, el centre es transforma. “Quan arriba el moment de la mort, és increïble: en el dia a dia els residents són molt exigents, però quan algú entra en procés, tot el centre es transforma. Tothom s'hi bolca”, diu Valero. El ritme deixa de ser institucional i torna completament humà. “El marca qui s'està morint”, afegeix. S’alteren horaris, silencis i presències. La gran part de residents trien morir a la casa, envoltats de les persones amb qui han compartit anys de convivència.

El jardí és el primer que veu algú quan arriba a la casa i el darrer que veu en marxar. No és un espai ornamental, sinó un registre de vides. Un lloc on el record no és abstracte, sinó visible. Cada arbre continua creixent com a rastre d’una història ja conclosa, però que encara forma part del lloc i del cor de les persones que hi viuen.