M’agrada sentir l’esmolador. Pas gust de veure les placeres i els placers venent carxofes negres o col borratxona. Quan detect un rètol amb tipografia dels anys vuitanta que diu ‘Bar Centro’ o ‘Bar Sport’, m’hi atur per observar el tràfec que s’hi cou. Però els meus ganivets són tots d’Ikea. Faig la compra sencera al supermercat (frescos inclosos). I em costa molt beure un cafè que sigui torrefacte i sense llet de civada. Som una hipòcrita.

I Estic estirada, a la platja, mig llegint, mig mirant al meu voltant, copsant altres històries al vol. D’entre els para-sols emergeix una mare, gairebé reptant per l’arena, fent esforços per arribar a la primera línia, carregada amb tot el lot. L’acompanyen les seves bessones. No se sap ben bé qui arrossega qui. Però ella s’estira, derrotada, damunt la tovallola, que ni tan sols ha fet l’esforç d’estirar quan l’ha treta de la bossa. Tampoc s’ha llevat la roba. I això que li veig el biquini a través de la seva brusa blanca, tipus eivissenca. També duu uns shorts texans mig desfermats que no fa comptes treure’s. I unes ulleres de sol negres XXL, on s’amaga l’expressió que voldria desxifrar. Les bessones no es mouen gaire del seu costat. S’hi estiren al voltant, adorant-la, com en un quadre de Sorolla. Li toquen els cabells, descansant els seus capets a diferents parts del cos de sa mare, mirant també la mar, en silenci. Després d’una estona en repòs, les dues nines es comencen a remenar i s’animen. Queden en banyador i parteixen a nedar. La mare no fa cap mostra de moviment, ni molt manco de preocupació. Que no senti cap neguit en veure les seves filles de sis o set anys anar totes soles a la mar em fa pensar que ja les ha salvades d’una cosa molt més perillosa. Sigui el que sigui, l’ha devastada. Sent que estic assistint al desenllaç d’una croada, com si aquest moment fos el darrer capítol d’una llarga història, l’escena just abans dels crèdits finals.

La transició costa. Ens hem fet a l’hivern. Ens hi hem esculpit en pedra, com si hagués de ser per sempre. Preferim pensar en el pitjor escenari. Cal mentalitzar-se a fons per sobreviure a nits més llargues que els dies. Val més no saber quin temps dura l’hivern. Els brous, l’estufa i el sofà són la meva camisa de força, em mantenen amb seny. El meu deliri dura fins ben entrada la primavera, que em troba sorpresa, recelosa. La seva arribada em fa sentir com quan la persona que t’agrada et diu que també li agrades: primer, desconfiança, escepticisme. Massa bo per ser cert. Em faig un poc la despistada, com si no hagués sentit res, tot ignorant aquest oratge tebi i la llum taronja. Abric, nòrdic i coll alt fins ben entrat l’abril.

Trob per ca meva vestigis de coses que som a mitges. Petits fracassos diaris. Les malles i el top de sortir a córrer que fa dues setmanes que pengen al lavabo, optimistes. El vinagre i les oblees d’arròs que vaig comprar a la setmana japonesa del Lidl, convençuda que faria Goi Cuon, els rotllets frescos vietnamites. Els tres llibres començats a la tauleta de nit. La càmera de fotos analògica que em propòs –un pic al mes– aprendre a fer anar d’una vegada. Una taula, que més que una taula era una inversió per fer-hi molta feina i guanyar molts de doblers. Versions de mi mateixa per les quals no em decidesc. Vull ser totes alhora per covardia, perquè no hi crec prou, en cap d’elles.

En Marc ve a classe d’entrenament ‘funcional’ amb mi. En algun moment, ‘funcional’ va esdevenir una paraula per referir-nos a un tipus d’exercici físic i totes ho vàrem acceptar. A mi se’m fa estrany. ‘Funcional’ em sona a “el mínim que pots fer per anar per la vida”. M’agradaria saber per què ho és, funcional. Et fa funcional a tu? Entenc que sí, que et poses forta per poder ser funcional com a ésser humà. Que és la raó per la qual m’hi he apuntat jo. Per tenir certa força, en un futur, per ser autònoma, controlar els meus esfínters i no compixar-me a damunt després d’haver parit (si és que ho faig mai), per exemple, o per poder carregar brics de llet i no haver de menester l’ajut d’aquests fills que hauré parit. No ho sé. No sé per què ho pens en termes de maternitat. La cosa és que, si no hi pos remei, la meva musculatura començarà a desprendre’s més i més dels meus ossos, fins a ser totalment disfuncional. Ara ho veig d’aquesta manera, en termes pràctics. Però durant molt de temps no va ser així: era en termes estètics que ho pensava. I pas pena que a en Marc li acabi passant el mateix.

Deia Neus Canyelles en la presentació del seu darrer llibre, que ella sempre duu una llibreta a damunt, per apuntar-hi les coses que li passen i, després, convertir-les en literatura, tal com fa a Sales d’espera. Això darrer no ho va dir ben bé ella, que em va sorprendre per la seva actitud mesurada, de paraules justes i proporcionades. Perquè ella pot dir que escriu com si li “estiguessin dictant” sense que soni presumptuós. Ella pot dir que no sap explicar com és de fàcil per a ella escriure, la manca total d’esforç que li requereix, sense semblar pretensiosa. La llegeixes i, tot d’una, ho entens.

Les meves amigues no ho saben, però de vegades competesc internament per saber qui té una millor relació de parella. És el meu vici ocult, desxifrar frívolament en què som millors i en què som pitjors el meu al·lot i jo, en comparació a la resta. M’agradaria dir que és la meva manera de prendre el pols a la meva relació, de saber què funciona i que no. Tot i que, realment, s’assembla més a un acte reflex, a un tic involuntari mogut per aconseguir una satisfacció immediata. Un entreteniment. I estic segura que no som l’única. Comparar-se és una de les accions que ens fan més humanes. Res no ens fa tan fràgils i racionals com creure’ns millors o creure’ns pitjors que un altre. Ens constituïm a nosaltres mateixes en aquest exercici, en relació amb l’altre. L’alteritat ens acaba de definir. Per això necessitam conèixer-la a fons.

Ja n’hem tingut prou. Prou de clean look, de metxes baby lights, de trad wives, de la tornada al misticisme i al recolliment, als beixos i al blanc Cloud Dancer. Prou de matxa lattes, de barre, de playlists Pop Pilates Princess. Prou d’aquest tuf conservador que ho impregna tot i s’escampa com un gas inodor, que ens adorm, a poc a poc. Prou d’aquesta evangelització dels bons costums, de la introspecció, de les rutines saludables, silencioses i sense ressaca.

L’autobús fa un gir obert de gairebé 180 graus i, com si m’ho estigués mostrant, m’ofereix la visió panoràmica d’una esplanada enorme plena de munts de terra, ferralla i maquinària. Tot aquest desplegament se’m cola, per sorpresa, dins la mirada perduda en la finestra. Això són les obres de l’aeroport?, em deman, fugissera. M’estimaria més no haver-me fet aquesta pregunta. No en vull conèixer la resposta. Una punxada d’angoixa se’m clava a la boca de l’estómac. Intent mirar cap a un altre costat, però el vehicle continua fent voltes, entre incorporacions i rotondes, i no hi ha cap horitzó a on refugiar-se. Miri on miri, només veig impotència, neguit, feredat: una terminal que –permeteu-m’ho– no termina mai; avions comercials, avions privats, avions cada minut; un exèrcit de taxis ben alineats; trolleys, maletes North Face, gent molt alta.

En general, existeixen dos grups de persones: les persones amb qui podem, simplement, estar i les persones amb qui, necessàriament, hem de fer alguna cosa. I, si no, feis un repàs ràpid de les vostres amistats i familiars (o parelles, fins i tot). Les persones amb qui sempre cal fer alguna cosa són aquelles que –intencionalment o no– condicionam a un pla, aquelles que acompanyam sempre d’alguna cosa, fent-les un poc incompletes. No tenc res en contra de l’amiga de sortir a córrer, l’amic d’anar al cinema o el pare o la mare que cerca un passatemps en comú amb els fills per passar temps plegats. Però permeteu-me que dubti que aquestes siguin les persones que ens coneixen veritablement.

D’ençà que gaudir de la rutina va esdevenir un privilegi, ens han fet odiar-la. “Tornada a la rutina”: sempre en negatiu, carregat de pesar. Han mercadejat amb la rutina a favor d’uns quants gurus que prometen “acomiadar-se’n”, com posant solució a un problema que no sabíem que teníem. En contra de la rutina, han enaltit la vida de nòmada digital, d’expat, fer feina des de la platja, les escapades de cap de setmana. I, a poc a poc, l’han desposseïda d’allò sagrat, del ritu costumista, d’allò quotidià, del que ens passa a tots, l’única cosa que ens uneix i ens fa iguals: el cafè al bar, la targeta del transport públic, el carretó de la compra. La rutina és el que ens fa humans, és el que ens fa ser bones persones una estona. Hi ha un punt de classisme en l’odi a la rutina, a resistir-se a ser com un personatge de Cuéntame cómo pasó, és a dir, una persona que podria ser qualsevol de nosaltres, intercanviable. Hi ha un punt de superioritat, de creure’s menys mortal que la resta, aliè a les forces de la natura.

Hi ha moltes raons per les quals admir la meva cosina. Tot i ser quatre anys menor que jo, sent que em costaria moltíssim alliçonar-la de res. Se’m cauria la cara de vergonya d’haver d’ensenyar qualsevol cosa a aquest tros de dona. A ella, que a 26 anys té el mateix esperit de supervivència que una mare soltera, divorciada, amb quatre fills. A ella, que pareix que va néixer amb mitja vida viscuda, que l’adultesa li va arribar als 18. “És un miracle que hagi sortit tan bé”, em diu sempre, amb aquest humor negre que li va venir de sèrie amb la cama brasilera que té. I és cert. M’agradaria dir que la defensaria davant de qualsevol cosa i qualsevol persona, però la veritat és que mai m’ha donat l’oportunitat de fer-ho. Ella és llesta, ràpida, viva. La seva vida és un “serial mexicà” –diu també–, però ella corre més que les desgràcies. Potser és per això que ha estat beneïda amb un cosset molt menut, però també una mirada aguda i un seny protector, que fan que gairebé tothom la prengui pel que no és i –de seguida– se n’adoni. De fet, la meva foto preferida del món és una on sortim una devora l’altra –jo, a 10 anys, i ella, a 6–, amb un nivell de desenvolupament físic tan desproporcionat que jo, al seu costat, paresc un gegant, a punt d’esclafar un nan.

Cada setmana, quan em dispòs a escriure aquesta secció, ho faig amb el darrer article encara fresc, acabat de publicar. El compartesc i comença la meva tortura particular. Som una filla sana d’internet i les xarxes socials, així que no puc evitar mesurar el meu esforç a partir de clics, missatges, likes, comparticions. Analitz la meva feina a través de la mirada dels altres. I faig un esforç perquè això no coarti la meva escriptura; perquè no dicti el ritme de les tecles en la següent entrega. Escric cada nou article com si hagués de ser el darrer. Cada setmana, començ amb el marcador a zero. I, així i tot, sobrevisc una setmana més. Sense recordar que l’anterior va passar exactament el mateix.

En aquesta línia recta amb forma de fletxa que és la vida, qualsevol invitació a aturar i mirar enrere esdevé una experiència trasbalsadora. Anam amb tanta pressa cap al futur que ens oblidam que és amb aquesta mateixa velocitat amb què ens allunyam del present i amb què deixam enrere el passat. I ja no sé si és a consciència: per tal de no tenir temps ni de pensar si hem errat, per no saber ben bé qui som ni què volem, per por d’haver pres una drecera equivocada en algun moment i no saber com desfer el camí. O si és que aquest és l’únic ritme per arribar-hi. El cas és que, almenys jo, de cada cop tenc una relació més disfuncional amb el temps.

Ser palmesana no és una cosa gens fàcil. El pitjor és que vaig passar mitja vida pensant que ser de Palma era el més fàcil del món de portes endins i el més complicat de portes enfora (si el teu món és Mallorca, és clar). Fins que, per sort, va arribar un moment en què em vaig fer adulta i, sobretot, em vaig començar a envoltar de gent que no era de Palma. Aleshores em varen demostrar que 1) Vivia en una realitat paral·lela, i 2) Ser de Palma només és fàcil si no surts de Palma.

Cap d’Any és tota una moguda. No té res a veure amb Nadal. Les que ens sentim incòmodes en aquesta fracció de l’any és per altres motius, no per haver de compartir taula amb persones que només veim un pic cada 12 mesos amb la mateixa roba d’hivern (Com tindran els braços? Potser hi duen un tatuatge horrorós i no ho sabem). És un parèntesi violent que, almenys a mi, sempre m’agafa a contrapeu. Tot l’any és allà, el 31 de desembre. I, així i tot, tenc la sensació d’arribar-hi tard (com per tot a la vida, d’altra banda). És un temps passiu: no fa res, simplement s’esgota, marca un compte enrere. I, en accionar-se, confereix de cop una importància retroactiva a tot el que t’ha passat aquell any.

Dubt de si escriure o no sobre això. No estic segura d’on em durà aquest fil del qual vull tirar: si em desfarà totes les costures o si és només una puntada que havia quedat solta. També dubt perquè ja se n’ha xerrat prou, d’aquest tema. I bastant bé (la meva companya Clàudia Darder, de fet, ens va recordar que “tenim el poder de ser feliços”, en una publicació Substack a propòsit d’això).

Estava a punt de plorar, amb un text preciós, quan un xaval va interrompre la meva lectura per mostrar-me alguna cosa a la seva pantalla del mòbil. En notar que em tocava el braç, reclamant-me atenció, vaig incorporar-me, intentant sortir de l’aïllament de la cancel·lació de so dels auriculars. Ell era la presència que acabava de sentir al seient de devora, però ni tan sols havia reparat a escanejar-lo de coa d’ull. Normalment, se’m fa impossible ignorar l’abisme de dubte que em separa de la persona que seu al meu costat al bus, com un interrogant gegant. L’anonimat em resulta insuportable. Crec que les persones com calen necessiten saber amb qui comparteixen el temps, encara que sigui per ignorar-se durant tot un trajecte. Així que he arribat a configurar-me històries de vida senceres amb una simple mirada furtiva a un xat aliè, analitzant unes bosses de la compra, a partir d’un termos de cafè o de becades improvisades, a les vuit del matí o les onze del vespre. Tot són pistes de Cluedo.

Som més heteropessimista del que creia. De fet, quan la meva amiga Javiera em va plantejar aquest tema, ni tan sols em pensava que jo hi tingués res a dir. Els homes són l’única opció que, fins ara, he previst per relacionar-m’hi sexoafectivament. Com havia de ser pessimista davant d’aquest fet? En cas de ser-ho, no m’hauria d’haver plantejat ja alguna alternativa? I si no ho havia fet encara, aleshores volia dir que era heterooptimista? La sola cosa que em quedava clara és que som una heterobàsica amb molts privilegis. Bé, una heterobàsica amb molts privilegis i unes amigues que saben fer-me les preguntes correctes.

Ens hem fet grans i, de sobte, entre totes ens hem convertit en un exèrcit de formiguetes cuidadores. Sense saber com, hem esdevingut un organisme que, passeta a passeta, va teixint una xarxa capaç d’agombolar qualsevol ésser viu que esdevingui responsabilitat nostra: sogres, nebots, pares, exparelles, mares, padrines. Les cures han envaït les converses amb les meves amigues i ara ja no puc deixar de pensar-hi, ja no puc deixar de xerrar-ne. Totes, gairebé alhora, hem tingut accés a la previsualització del que serà la nostra maduresa i té pinta que ens farem molta falta les unes a les altres. En els següents exemples els noms són ficticis, però les històries, no: Carla viu a un avió de distància dels seus pares, perquè no volia tenir una relació a distància amb la seva parella, i ara ningú la cuida quan ella ha de cuidar una família que no és la seva; Paula és filla única de pares separats i just quan acaba de tenir el seu fill li ha tocat també fer de mare d’uns pares malalts; Cristina hauria de preocupar-se per sa mare, que d’ençà que va patir la depressió no remunta, però és que la germana ara també va pel mateix camí, i això sí que l’angoixa.