FER UN GELAT AMB...

Santi Balmes : “Tot el que he fet a la vida és intentar recrear el nen que vaig ser”

Un gelat amb la persona que signa les lletres, canta i posa cara a Love of Lesbian, grup que enguany celebra els 20 anys del seu primer treball

TEXT: LAURA ROSEL / FOTO: FRANCESC MELCION

Arriba sense fer soroll, puntual i clamant per un cafè. Fa calor i som en una gelateria, així que se’l demana en granissat. Mentre l’esperava, la neta de la propietària d’El Tío Che prenia un batut de llet merengada amb un delit que m’ha fet venir salivera. La gula venç el seny. El sucre vencerà la gana. Per fer veure que no n’hi ha per tant, ni de gula ni de sucre, em deixo aconsellar per la Tere, que des de l’altra banda del taulell em tempta amb un blanco-y-negro : granissat de cafè amb llet merengada. Al Santi se li desperten els sentits quan ho sent i broda la cara de bon nen. Funciona: en un instant el seu granissat s’ha convertit en un altre blanco-y-negro.

El Santi fuma. Treu cada cigarreta del paquet mig d’amagat, en un gest que vol ser dissimulat. Després l’encén i força el braç tan enrere que sembla que s’hagi de dislocar algun os. El fum el tira molt amunt i molt lluny, com intentant que en desaparegui aviat l’evidència. Però, al cap i a la fi, fuma. I va despentinat.

Amb ell, qualsevol tema de conversa pot derivar en una reflexió sobre el sentit de la vida o el pas del temps. Fins i tot el gelat serveix de rampa de sortida per parlar de les pors dels adults i de les certeses dels nens. “Molt filosòfic tot”, diu, quan després de prop d’una hora sembla aturar-se per donar una ullada a tots els pensaments que acaba de dir en veu alta. Em sembla un punt final brillant per a la conversa i un molt bon inici per a aquest article.

Com deia Fraga Iribarne…

Santi Balmes escriu novel·les, poemes, lletres de cançons i autobiografies. Va de gira, de festival i de petit format amb la banda. Puja als escenaris d’altres cantants i col·labora amb artistes diversos. Concedeix entrevistes. Piula a tort i a dret en el seu perfil personal a Twitter (@SantiBalmesSoy). S’exhibeix tal com raja a Instagram (@santibalmeslesbiano). La sala de màquines sempre a tot drap com a reflex de la certesa que el temps de què disposa és massa poc i cal aprofitar-lo al màxim. O sigui, que viu en una activitat constant i per il·lustrar-ho millor cita Fraga Iribarne proclamant allò de “ Si se para la bicicleta me caigo ”. “En el meu cas això és cert. El cervell està activat i és molt difícil aturar-lo: és allà treballant tota l’estona. Oblidar-me de la meva feina és impossible. Constantment estic buscant una història, alguna cosa que m’inspiri, escriure un relat, pensar en un capítol… És inherent a mi”.

Malgrat no sentir mai la necessitat d’aturar el motor (“La inactivitat mental em fa por”), sí que troba punts de fuga per arribar a un estadi força semblant a la desconnexió, com ara el clàssic dolce fare niente de les vacances d’estiu o la meditació transcendental. “Deixar la ment absolutament en blanc és difícil, però aconsegueixo anar apartant pantalles fins a arribar al pensament més pur i notar una certa calma”. El directe dalt d’un escenari davant de milers de persones també és una oportunitat d’evasió. “No és un estat de felicitat, és un estat de no ser. Deixo de ser jo per convertir-me en alguna cosa més lleugera, en comunió amb la resta, em deixo portar i fins al cap d’uns minuts d’haver baixat de l’escenari no començo a aterrar”.

Menjar-se més d’un torrat

Ser llegit, escoltat o aclamat per més de dues persones alhora és una prova de foc per a qualsevol ego. El de Santi Balmes porta anys sota aquesta pressió, lluitant per mantenir la persona allunyada del personatge que amenaça de devorar-ho tot. “M’alimento de la persona normal que soc, si me la carrego, només en quedarà un rastre superficial que a mi no em serveix”. Això no exclou que aprofiti aquells moments d’enlairament espiritual en ple directe per alliberar deliris: “És com tenir un pot i obrir-lo durant una estona perquè en surti una hipèrbole de mi mateix, la part més daliniana, i després tornar-lo a tancar”. Està convençut, i ho defensa com si es tractés d’una evidència científica, que “la gent adora les cançons, no el músic” i això el manté serè. De fet, admet que no és només cosa seva sinó que els Love of Lesbian en conjunt són una banda acomplexada que no s’ho acaba de creure.

I de cop, riu. “Em mires amb una cara… De veritat, que no és falsa modèstia!” Sempre l’ha espantat que el grup acabés parlant de coses que no interessen a ningú, aïllat de la vida exterior. Per mantenir a ratlla el perill que suposen els fums i les vanitats, s’obliga a fer autocrítica i a tenir ben present d’on ve: “Faig l’esforç de tornar a l’època en què no ens menjàvem un torrat i jo no parava de crear continguts que ningú necessitava”.

La contracultura com a estil de vida

Love of Lesbian porta vint anys recorrent escenaris de tot l’Estat i ha estat en aquests dos últims que Santi Balmes ha sentit la incomoditat de liderar una banda catalana, cantar en castellà i tenir opinió. “Intento dormir tranquil a les nits i, si he de parlar del tema català, defenso el mateix aquí i allà, sense doble discurs. Em mullaria més, però m’he trobat en una situació molt complicada”. Sense entrar en detalls, lamenta haver de formar part d’un joc que troba mesquí, el de la política que “ja no mira pel bé del país sinó per neutralitzar l’oposició, aliena a la voluntat dels ciutadans de tirar endavant”. L’ànima d’artista també l’obliga a desconfiar dels amiguismes polítics: “El músic s’ha de mantenir sempre en una situació de contrapoder, encara que manin els seus”.

Tot i així intenta discernir quines parts del debat polític pertanyen a la visceralitat i quines a la raó. Així, creu que hi ha temes que si s’analitzen fredament es poden rebatre per molts cantons, com la DUI: “No hi vaig estar gens d’acord, no la puc defensar”. I alhora té assumit que “Espanya és Castella i la resta són aledaños ”, que el concepte d’estat plurinacional no s’entén “de cap de les maneres” i que, de fet, “es pot considerar una batalla perduda”. Això l’entristeix. També que al gruix de la població espanyola, incloent-hi els intel·lectuals d’esquerres, el que passi amb les llibertats i els drets a Catalunya els importi un rave: “En el dia a dia de la resta d’Espanya, ocupem un 0,5% del seu pensament”. A les xarxes socials dispara sovint contra els polítics d’aquí i d’allà que considera que han perjudicat el país i que contribueixen a caldejar l’ambient. A l’hora de criticar la banda catalanista es conté més: “Penso molt en l’aspecte de minoria: el poder ja és allà, la força la tenen els altres”.

L’estiu modernista i nocturn

La barreja del granissat amb el batut podria funcionar com a metàfora del contrast vital del Santi: de petit era “un xalat” del polo, el flaix i el granissat, però de gran prefereix el gelat cremós. Els estius d’aquell contacte gustatiu amb el gel els passava a la Colònia Güell, d’on és la família materna, i sota supervisió de l’àvia. Un paisatge aturat en el temps als anys 20, amb una arquitectura privilegiada i un aire de poble encantat, on “era impossible que passés res dolent”. N’enyora la llibertat de passar tot el dia fora, voltant amb la colla, perdent-se pel bosc i tornant en bici a la una de la matinada. Assegura que en la fal·lera creativa que l’arrossega hi ha l’impuls de retrobar-se amb aquell nen: “En l’espai creatiu no hi ha les normes ni els horaris dels adults, és un intent de rescatar els estius modernistes i nocturns que vaig viure. Ara m’adono que tot el que he fet a la vida és intentar recrear això”. 

Un racó per perdre’t a l’estiu.

Islàndia. És espectacular. El lloc on s’ha de perdre qualsevol persona que tingui ganes de perdre’s.

Un local per fer l’última copa.

El Kuai, de Gavà.

Quina banda sonora té aquest estiu?

Les cançons més horteres dels 80, les que escoltava quan era petit. Des de You take my self, you take my self control … fins a arribar a Modern Talking si cal.

Quin llibre t’emportes aquestes vacances?

Ensayo sobre la ceguera de Saramago. El vaig deixar a mitges i l’he de recuperar.

L’estiu dels teus somnis és...

El mar. I que la Tita Cervera em deixés les claus d’aquell apartament que té a Sant Feliu de Guíxols per anar-hi amb els amics i la família. Em conformo amb poca cosa.

Què t’emociona?

Anima de Thom Yorke. És una meravella. M’ha fet emocionar de gust estètic.

Cucurutxo o terrina?

Cucurutxo forever and ever. No hi ha millor plaer que menjar aquella part final de la galeta barrejada amb una mica de gelat. Això una terrina no ho pot superar. I al final la terrina no deixa de ser un plàstic fastigós amb què acabes perjudicant una tortuga.

EDICIÓ PAPER 14/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF