Història de mil cavalls

REPORTATGE

Història de mil cavalls

En un lloc mig amagat del Lluçanès hi ha una de les millors granges del món en la cria de cavalls de raça per a curses de resistència. La majoria dels equins són de l’emir de Dubai; i la resta, de la parella de campions: el català Jaume Puntí i la seva dona, la càntabra María Álvarez.

Història de mil cavalls / Xavier Bertral

A Olost, al cor del Lluçanès, a l’altiplà central de Catalunya, hi ha mil cavalls de sang àrab que corren altius per boscos i prats retallats. Com si fossin gairebé lliures i gairebé salvatges. Se’ls veu sans, valents. I ho són. No són animals qualssevol. Els millors acabaran convertint-se en campions mundials de raids de resistència. Arribaran a fer en poc més de sis hores 160 quilòmetres. Cinc ja ho han aconseguit. A Olost, a la granja on ens dirigim, tenen camp per córrer: 1.200 hectàrees, una immensa devesa de turons amables poblada d’alzines, roures i pins, amb el sotabosc net i polit, l’herba fresca i pentinada. Com un jardí natural. Els camins són delimitats amb tanques de fusta. Els masos, restaurats. Les cavallerisses, elegants i modernes. Res no desentona en aquest paradís equí que ens disposem a visitar.

Amb el Xavi, cap de fotografia de l’ARA, hi arribem un matí fred i emblanquinat. El sol està perdent la batalla del nou dia que despunta. No és el millor temps per apreciar la senzillesa majestuosa d’aquests cavalls singulars i d’un paisatge alhora amable i feréstec, antic. Entre boires fantasmals, tot just es deixen veure algunes clapes de verd apagat, un tall d’horitzó aturonat. Com si les visions juguessin a fet i amagar, com si hi hagués algun secret a ocultar. El Lluçanès, terra de carlins, bruixes i bandolers, conserva amb orgull el seu ruralisme secular, avui afortunadament tenyit de modernitat mesurada. A una hora i escaig de Barcelona, els que hi viuen es mantenen discretament al marge. Volen i dolen. Volen la seva independència: la del Lluçanès (i la de Catalunya). I volen que els deixem tranquils. La tranquil·litat és un gran tresor, en un racó de món així: el silenci, l’aire net, els crepuscles rosats, el ritme pausat del trot a cavall... És com si s’estimessin més els cavalls que els visitants.

La Fonda Sala d’Olost no llueix gens la seva estrella Michelin. Un dia hi haurem de venir a fer un bon àpat. Avui anem per feina. Esperem el Jaume Puntí, a qui no coneixem, al càlid cafè de la plaça Major, d’aquells de tota la vida. El Jaume és el misteriós home dels cavalls. No en sabem gaire cosa més. Ens han explicat que s’ha fet amic del xeic i emir de Dubai, i primer ministre dels Emirats Àrabs Units (EAU), Mohammed bin Rashid al-Maktoum, també un amant dels cavalls... Ja veurem què hi ha de llegenda i què de veritat, en aquesta amistat. Ja ho veurem. Triga a arribar, en Jaume, i quan ho fa ens demana que l’esperem encara cinc minuts. Ja es veu que li fa mandra això d’atendre uns periodistes de Barcelona. Les cerques que hem fet abans a internet han donat un resultat ridícul, proper al zero. Se’n sap poc, d’aquest home equí. I si fos per ell, segurament no se’n sabria res. Però venim recomanats per tot un referent del Lluçanès, l’Antoni Montanyà, la persona que fa anys es va inventar la raça de la vaca bruna del Pirineu i que va donar nova vida als cavalls abans que desapareguessin del món rural per la introducció dels tractors. Els va reinventar com a animals de lleure i esport.

Quan ja fa estona que el cafè amb llet ha passat avall, per fi reapareix en Jaume. Amable, discret, enfeinat. Pugem al seu 4x4 i fem cap a la granja, sense temps per aturar-nos a caçar bolets. “Hi heu de venir un altre dia”, insisteix... Aquí comença pròpiament la història: hi havia una vegada un noi de Vic que es volia dedicar a la pagesia i que amb 16 anys va muntar la seva primera granja de porcs. Però començar de zero sempre és difícil, i més a Osona, perquè la competència porcina és dura. Amb 23 anys es va instal·lar a Bellver de Cerdanya, on va llogar una granja, la de Salvador Catarí. S’havien fet amics. En Jaume ho té, això: inspira confiança. A Bellver, a més dels porcs, aviat va tenir cavalls com a hobby. I va començar a participar en curses de resistència. Ben d’hora li van caure ofertes pel seu animal campió. L’empaitaven els representants d’un xeic àrab que volia tenir els millors exemplars. I que pagava bé. Però no prou bé per al Jaume, que no tenia ganes de vendre. Per això anava apujant el preu a cada nova oferta. Fins que un dia la xifra va ser tan alta que va donar l’OK i va firmar un contracte sense mirar-se’l gaire, sense adonar-se que el paper incloïa una clàusula especial: se n’havia d’anar a Dubai amb el cavall durant un any per entrenar-lo.

Dit i fet. Se n’hi va anar i al final va quedar-s’hi a viure 18 anys. A Dubai, sí. 18 anys. Hi va anar sense saber ni tant sols anglès. S’hi va casar amb la María Álvarez Pontón, una càntabra també experta en cavalls. Va arribar a tenir al seu càrrec 200 treballadors i va convertir-se en una persona important en qüestió de cavalls. També per a Mohammed bin Rashid al-Maktoum, que el va batejar com a Juma, “que en el seu àrab vol dir divendres ”. Un sobrenom d’amistat.

A Dubai, en Juma va prosperar i va adquirir una notable fama dins el món del raid equí. Però quan la seva filla gran va fer 4 anys, van decidir tornar i instal·lar-se al Lluçanès, als afores d’Olost, on ell de petit venia a córrer i on sempre havia dit que voldria viure. Fa cinc anys que estan instal·lats al mas Trasserra, seu del Juma’s Team. La seva és la granja líder mundial en cavalls de raid. El 70% dels animals de la granja pertanyen al xeic i el 30% restant són seus, de la María i el Jaume. Els pares de la María també s’han instal·lat a Olost. És un negoci familiar que dona feina a més de 100 persones, no totes contractades directament. Hi ha, per exemple, quatre veterinaris fixos.

“No ho hauria dit mai, però sí, és un bon negoci, malgrat que a Espanya els nostres cavalls, a diferència del que passa als països amb qui competim, siguin considerats animals de luxe i tinguin un IVA del 21%. Així i tot, ens en sortim. Ens va bé, però no ho recomano a ningú. És dur. T’ha d’agradar molt”. A les portes dels 50 anys, per al Jaume és la seva vida. El seu somni fet realitat, seu i de la María. Viuen per als tres fills i per als cavalls, que també són com fills. No els coneixen un per un, però gairebé. Un dels preferits, per exemple, és Echo Falls, meitat de raça àrab meitat appaloosa. La mare era cega i el pare és un dels millors sementals que tenen. En Jaume el muntava l’any passat al campionat del món i anava en primer lloc quan la cursa es va anul·lar. Llàstima.

En la seva especialitat, són una parella de referència internacional. Ella ostenta dos títols de campiona del món i dos de campiona d’Europa (en la modalitat de raid equí, homes i dones competeixen plegats). En Jaume és un cop campió del món i dos d’Europa. Guanya la María, doncs. De fet, el 2010 ella va imposar-se en el campionat del món de Kentucky al xeic, que va quedar segon. Però el 2012, amb 63 anys, el xeic va quedar primer a Euston Park, Anglaterra, muntant un cavall del Lluçanès. Era la seva obsessió. Per què?: “Tothom coneix Armstrong i Hillary, però ningú no recorda el segon home que va arribar a la Lluna o el segon que va pujar a l’Everest”. Mohammed bin Rashid al-Maktoum ho té clar: vol ser el millor.

En Jaume i la María també són molt competitius. “El nostre objectiu és guanyar cada any una cursa important”. Viatgen sovint. Hi ha competició tot l’any, de raids. Juntament amb Espanya -bé, en realitat Catalunya; bé, en realitat el Lluçanès-, els altres països líders en aquest esport són els Emirats Àrabs Units i França. I pel que fa a la criança, a més del Lluçanès hi ha granges importants a Anglaterra, França, Irlanda i Alemanya. Juma’s Team també són col·laboradors d’una granja a l’Uruguai, on creixen i s’entrenen uns 500 cavalls.

Mentre parlem de tot plegat, els poltres, les eugues i els mascles pasturen davant nostre. De cop tot un grup arrenca a córrer. Vistos de lluny, són com un estol d’ocells. Tot un espectacle de força i d’una estranya elegància coreogràfica. Ara s’aturen i ens miren als ulls. Se saben observats, admirats. Potser estimats. Com el Jaume, també ells inspiren confiança, com si demanessin que els acaronessis. Per un moment m’imagino que som al Far West, dins una pel·lícula del John Wayne, però sense escopetes... Aquí ja fa temps que van desaparèixer els bandolers i les partides de carlins armats, o més cap aquí de maquis antifranquistes. Torno al present: molts dels cavalls que ara pasturen parsimoniosament duen una manta embolicada al cos. Van esquilats de pèl perquè la suor s’assequi més fàcilment, així consumeixen menys energia: la manta els protegeix.

La majoria són cavalls nascuts en un ventre de lloguer, d’un semen i un òvul seleccionats entre els millors exemplars. És a dir, són animals de laboratori (en un futur no descarten fer-los in vitro ) però criats en plena natura, a l’aire lliure i amb una alimentació basada en més del 90% en herba fresca. Fins als 4 o 5 anys no es comencen a entrenar i la seva maduresa per a la competició de resistència arriba quan tenen entre 9 i 11 anys. A la granja, cada any en neixen uns 150. Entre 20 i 60 viatgen a Dubai en avió.

Els preus? En aquesta especialitat, el cavall més car que s’ha venut mai és un exemplar americà que va arribar a valdre un milió d’euros. Els preus normals poden anar de 10.000 a 40.000. És molt variable. Una petita lesió pot fer perdre tot el valor a l’animal. Però l’èxit no està assegurat. Esclar, també depèn de la compenetració amb el genet. Tan important. L’home i la bèstia. Ja no existeixen cavalls de races pròpiament salvatges. En major o menor mesura, tots són domesticats. Els del Juma’s Team són domesticats i mimats, raspallats i atesos amb cura, sense forçar-los. Cal no tenir pressa per fer-los campions. Tant per respecte com per interès: els pots malaguanyar, cremar.

Aquest tarannà, aquesta professionalitat, aquesta filosofia són el que van fer que el Jaume i la María es guanyessin el respecte del xeic, amb el qual no parlen gaire de política. I ho fan, en tot cas, des d’un respecte mutu: el Jaume creu que cal entendre d’alguna manera la tradició tribal de la qual prové Dubai, i la ràpida evolució que malgrat tot han fet. I els darrers anys el xeic s’ha interessat pel procés independentista a Catalunya, el país del seu amic.

Ens acomiadem envoltats de la família, els fills, els sogres i, esclar, uns quants cavalls. Són tan civilitzats com els seus amos, tant que quasi ni renillen. El dia s’ha anat aclarint. Fa fred. Sortim d’un món de somni per tornar al nostre món real. A la plaça d’Olost es comença a esvair la màgia. “Crec que la història del Jaume, la María i el xeic sorprendrà molt els nostres lectors, tant com ens ha sorprès a nosaltres”, li dic al Xavi mentre abandonem el Lluçanès. 

EDICIÓ PAPER 09/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF