Jesús Andreu: “El triatló l’inventen uns ‘marines’ a Hawaii una nit de borratxera”

Diumenge a Barcelona es respirarà ambient de triatló amb la disputa de la Garmin i l’Ironman (a Calella), dues proves que tancaran la temporada 2014 i confirmaran el creixement d’un dels esports més de moda actualment.

Ara qui més qui menys és finisher d’un triatló o es prepara per ser-ho. Quina és la clau d’aquesta moda?

Part de l’èxit del triatló és que fins i tot amb petites lesions no cal que paris de fer esport. Pots trobar una alternativa, ja sigui nedar o anar amb bicicleta quan no pots córrer, i això el fa molt agraït. A més, permet combinar el pla d’entrenament amb més gent, amb amics, i no és tan avorrit com preparar-se sol.

És un esport relativament jove.

A Espanya va començar l’any 1986, abans se n’havia sentit a parlar a Hawaii i a Chicago, cap al 1978. Els llibres d’història peninsular expliquen que, després de la Guerra Civil, el Frente de Juventudes havia muntat una prova que es deia nata-bici-cross i que no es feia seguida. Se sumaven els temps, i el més ràpid guanyava.

El triatló es vincula al món militar.

De fet, s’explica que el triatló va sortir d’una tertúlia de marines en una nit de borratxeraa Hawaii. Discutien sobre qui era el soldat més fort, l’home de ferro, si el que feia la travessa a la badia de Waikiki (3,8 km), o la volta a l’illa en bicicleta (180 km) o qui corria la marató de Honolulu (42,2 km). Per això l’Ironman té aquestes distàncies, encara que no estiguin compensades en exigència.

¿Encara es té la visió d’haver de ser un superatleta per fer triatló?

Els d’elit ho són, realment, però ja ens hem allunyat d’això. El triatló s’està consolidant tant que ara no només ens vénen esportistes rebotats, com passava sobretot amb els nedadors menys bons, sinó que pugen especialitzats des de petits.

I com funciona aquesta captació?

Ja fa anys que a les escoles muntem jornades per popularitzar l’esport. Són distàncies curtes i els nens passen el dia a la platja i diuen que han fet triatló. Però el talent no surt d’aquí, la detecció la fem al CAR de Sant Cugat a través dels clubs, amb nens d’entre 12 i 14 anys.

En deu anys les llicències s’han multiplicat per més de cinc. Creu que ja s’ha tocat sostre?

No, el creixement segueix sent constant, aviat arribarem a les 7.000 llicències, dupliquem el següent a Espanya, però sí que estem detectant que ha augmentat l’oferta de proves però no s’omplen com abans. La gent selecciona molt més. No som els Estats Units, la població dóna el potencial que dóna. Li ha passat al running, també.

Fer running sona millor que córrer. Quina importància té l’habilitat publicitària en aquesta febre?

És bàsica. Les empreses han tingut uns caps de màrqueting molt bons i han sabut vendre molt bé el triatló. Les federacions hem fet bona xarxa, però a la gent l’ha acabat d’enganxar que les marques hi apostessin. Fa trenta anys tot era molt més rudimentari, més casolà.

Que l’esport sigui olímpic des del 2000 també hi ha ajudat, suposo.

Absolutament. A més, als Jocs de Sidney es va viure una carrera bastant espectacular i va cridar l’atenció. Ser o no ser una federació olímpica és la nit i el dia, ets o no ets. Després has de tenir la sort que et surti una figura que guanyi. Espanya va ser campiona del món júnior amb Raña, Hinestrosa i Córdoba, i això va tenir molta repercussió.

Hi haurà més de 5.000 inscrits a la Garmin Barcelona Triathlon.

Sí, hi ha proves amb milers de participants, però en aquestes tan massives ets un número, un dorsal, com a la mili. L’origen són proves més pròximes, com l’Ironcat de l’Ampolla, on s’accepten 226 participants. El més bonic és que es conservi la part romàntica i la de promoció, amb coses com els relleus. A diferència d’altres esports, mai hem estat tancats a innovar, hem sigut flexibles i hem anat apropant l’esport a la gent. Creiem que la quantitat ens portarà a la qualitat i no podem parar d’evolucionar. De vegades ho fem tan ràpidament que ens sobrepassa la realitat, com passa amb les lleis.

És advocat, de fet. ¿El boom del triatló li ha fet plantejar ser president de manera professional?

A la llarga ens haurem de professionalitzar totes les federacions. La UFEC fa temps que ho recomana, el voluntariat i les estructures amateurs han passat a la història. Ara cal tenir coneixements de moltes coses, aspectes legals, laborals, fiscals, com en una petita empresa.

Fins ara ha sigut l’únic president. S’hi veu molts anys?

Fins que em duri la il·lusió. La gent del triatló som gent apassionada i això ajuda a no cremar-se. Sóc una persona activa i encara crec que podem seguir fent bé les coses. Però per higiene democràtica és sa que vingui gent amb idees noves. Abans això no interessava a ningú però ara que l’olla bull, com deia sempre el meu avi, tothom vol posar-hi les mans. Sempre he volgut presentar-me a presidir la Federació Espanyola i no ho descarto. Crec que si apliquem allà les mesures que hem anat fent aquí podem créixer molt. Ara els costa reconèixer que ho fem bé, per l’ambient polític. Però fixa’t on som. Abans anàvem en calçotets. No ho hem fet tan malament.