Publicitat
Publicitat

Voluntat política

Si el Congrés de Diputats denega avui la petició del Parlament de Catalunya perquè se li deleguin les competències per organitzar la consulta del 9-N, serà només per manca de voluntat política. La consulta, tant en els termes en què es planteja (conèixer l’opinió dels ciutadans de Catalunya sobre el futur estatus polític del país) com per l’actitud de les nostres institucions (disposades a negociar amb Espanya el mandat rebut a la consulta), és plenament legal. Aquesta legalitat, defensada per juristes catalans i espanyols de primera línia i argumentada tant per l’Institut d’Estudis Autonòmics com pel Consell Assessor per a la Transició Nacional, ha estat confirmada pel Tribunal Constitucional en la seva última sentència del 25 de març sobre la declaració de sobirania aprovada pel Parlament ara farà un any.

És cert que la sentència del TC ha declarat plenament “inconstitucional i nul·la” la proclamació del poble de Catalunya com a subjecte polític i jurídic sobirà que recull aquesta declaració. Tanmateix, la sentència ha procedit a distingir aquella afirmació de sobirania dels punts de la declaració que feien referència específica al procés del dret a decidir. El TC es nega a acceptar aquest dret si es vincula amb l’exercici unilateral de l’autodeterminació, però l’accepta si es fa “mitjançant un procés ajustat a la legalitat constitucional amb respecte als principis de legitimitat democràtica, pluralisme i legalitat” (part II, punt 3b).

El TC insisteix que la Constitució es fonamenta en el principi de legitimitat democràtica, entès com “la màxima identitat possible entre governants i governats” i l’acceptació que “la minoria pugui fer propostes i expressar-se sobre les de la majoria” (part II, punt 4a); i, després de reafirmar que no hi ha res intocable en la Constitució, estableix que la preparació en si del dret a decidir és acceptable -sempre que no vulneri la democràcia i els drets fonamentals-. Això suposa protegir (constitucionalitzar) tant les activitats de la societat civil com les declaracions i accions de les institucions públiques catalanes dirigides a fer possible el dret a decidir -des del mateix Consell Assessor fins a les activitats del president i membres del Govern-. En aquest sentit, aquesta posició permissiva respecte al dret a decidir contrasta (i, per tant, trenca) amb la sentència del mateix TC de l’any 2008 sobre el pla Ibarretxe. En aquell cas, el TC va negar la possibilitat d’una consulta basca, entre altres coses, perquè “incideix sobre qüestions fonamentals resoltes amb el procés constituent [...] que estan fora de la decisió dels poders constituïts”. El TC exigia fer primer una reforma constitucional (via l’article 168) per encabir-hi un potencial dret a decidir. Ara, en canvi, sembla admetre que el dret a decidir pugui precedir la reforma de la Constitució.

En rebutjar la posició maximalista de l’advocat de l’Estat i, per tant, del govern central, que demanava la inconstitucionalització total de la declaració de sobirania del Parlament, el TC dóna oxigen al procés i, en realitat, ajuda l’Estat a salvar-se a si mateix de les conseqüències absurdes que es deriven de la seva negativa frontal a fer res. En altres paraules, abans de la sentència del 25 de març i amb el discurs del govern del PP com a única referència, la futura llei de consultes naixia morta. Ara, en canvi, hi ha alguna possibilitat (notable si els magistrats del TC són coherents) que el TC decideixi acceptar la llei de consultes. Una llei de consultes que, i torno a citar la sentència, permeti a “la minoria... fer propostes i expressar-se sobre les de la majoria”.

En tot cas, el camí que ha obert el TC és estretíssim. En primer lloc, perquè el Tribunal crida al diàleg entre institucions, però ho fa en uns termes molt menys emfàtics que els utilitzats pel Tribunal Suprem del Canadà en la seva opinió sobre el Quebec (una opinió que el TC espanyol esmenta explícitament). En segon lloc, perquè subratlla que el procés de decidir (independentment dels objectius a assolir) passa per respectar els procediments de reforma de la Constitució de manera “inexcusable”. Considerant el procediment que caldria aplicar (l’aprovació per una majoria de 2/3 a les Corts; noves eleccions i ratificació un cop més per 2/3 de les Corts, i referèndum) i en què PP i PSOE tenen poder de veto, ens trobem davant d’un dilema polític molt clar: ¿és acceptable aquest petit regal enverinat que sembla que fa el TC?

La meva posició és que, ara per ara, la consulta és, per als catalans, prioritària (tot i que, efectivament, no és el final del camí si, per alguna raó, no es pot fer). Ens permet comptar-nos. Supera les divisions encara existents dins d’alguns partits catalans. Fa visible la voluntat de Catalunya de ser lliure. I ajuda a democratitzar Espanya, reparant els vicis d’una Transició vigilada. Més decisivament, sembla inversemblant creure que, un cop feta i guanyada la consulta, el nus actual no es deslligui amb molta més facilitat del que els procediments constitucionals semblen donar a entendre.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF