ENTREVISTA
Cultura 27/02/2015

Tòfol Pastor ‘Pífol’: “Guillem d’Efak va aprendre català amb les rondalles”

M. Bonnín
5 min
Tòfol Pastor ‘Pífol’: “Guillem d’Efak va aprendre català amb les rondalles”

ManacorTòfol Pastor Pífol (Manacor, 1920) faria 95 anys demà, si no fos perquè va néixer un 29 de febrer i només en farà 24. Diu que a ca seva eren tan pobres que no tenien ni malnom i per això adoptà el pseudònim amb què firma tots els seus dibuixos. Memòria viva i plena de detalls, l’historiador Antoni Tugores n’està preparant una biografia a través de la qual recorrerà el segle XX a la ciutat de Manacor. Ens parla del seu amic Guillem d’Efak arran dels actes del vintè aniversari de la seva mort.

Us fan una biografia?

Tugores m’ha fet moltes preguntes, sobre persones que he conegut, per exemple. Em pareix que els seus primers pensaments eren que el llibre es titulàs Manacor, segle XX a través d’en Pífol.

També li heu parlat de Guillem d’Efak. Com el vàreu conèixer?

Guillem era fill d’un manacorí, Toni Cremat, i sa mare era la filla del cap d’una tribu de Guinea i li deien Hada. El pare era de la Guàrdia Colonial, com una guàrdia civil d’allà. Va tenir l’infant i quan es va llicenciar el va dur amb ell. Va arribar a Manacor i va ser una cosa mai vista veure un al·lotet negre.

Devia ser el primer negre...

Hi havia un negre per Palma, també. Era una cosa molt rara. El primer dia que el vaig veure va ser quan Margalida Cremada, una germana de son pare, el mostrava a unes madones just davant el portal de l’església de Crist Rei. Em va cridar l’atenció i m’hi vaig aturar. Vaig sentir que una li demanava: “¿Cómo te llamas, guapo?”. Ell la mirava i contestà: “Yo no me llamo, me llaman”. Perquè vegis com era ja de petit.

Parlava en castellà al principi?

En aquell temps era Guillermo. Va aprendre de conversar en mallorquí amb l’home de Margalida, el conco Beia, qui cada vespre li contava les rondalles mallorquines. Quan ja va saber de lletres, les va llegir i se les sabia totes de memòria. A 11 anys, son pare, a qui no li bastava la jubilació que cobrava, el va posar a una orquestra, que va dur el nom Guinea. Ell no sabia cantar. Supòs que li ensenyaren un poquet de solfa i amb les maraques... Feia un poc d’animador. Fins que un regidor amic li va dir: “Aquest al·lot, l’has de llevar d’aquí perquè no aprendrà res de bo”. L’ajuntament li va donar una beca perquè pogués estudiar el Batxillerat. A l’estiu, se n’anava a fer escola a foravila. Moltes vegades deia que li havien ensenyat més aquells al·lots a ell que no a l’inrevés. Allà va aprendre a fer gloses.

I va començar a escriure també.

Quan tenia 15 o 16 anys va guanyar un accèssit d’uns jocs florals que es varen fer a Manacor. El guanyador va ser Llorenç Moyà, amb un poema que es deia L’Assumpta.

Com us vàreu fer amics corals?

Va ser quan jo feia sarsueles. Ell va venir a fer La del soto del parral. Començàvem a fer rasques (cafè amb conyac, rom o altres begudes alcohòliques). Sortíem dels assajos i anàvem d’un cafè a l’altre. Estàvem mitja hora dins cadascun, però no ens assèiem mai a taula, sinó amb l’amo del cafè. I quan anàvem pel carrer cantàvem. És que primer a Manacor tothom cantava pel carrer i ara ja no. Moltes vegades declamàvem aquesta obra de Moyà -en recita un fragment-. A la una tancaven els bars. Com que vivíem al matex barri, jo l’acompanyava a ca seva i, quan hi érem, tornàvem enrere cap a ca nostra. Així passàvem més d’una hora conversant.

Com li va afectar ser el negre de Manacor, ser sempre el centre d’atenció?

Un dia em va dir que, si hi hagués una guerra entre blancs i negres, ell aniria amb els negres. Li vaig demanar per què i em contestà: “Mon pare va ser com aquells indians que venien d’Amèrica i perquè la gent ho sabés duien un lloro o un altre animal. Idò ell va dur un negret. Quan jo era petit, no és que fos agut ni bell, és que era negre. I quan em posaren a l’orquestra no és que sabés cantar, és què era negre. I quan anava amb qualque al·loteta i l’havia de deixar abans de voltar el cap de cantó de ca seva perquè no volien que la veiessin amb mi, era perquè era negre. La gent tenia por de tenir un nét negre. M’heu fet sentir negre”. Li vaig demanar per què no mirava d’anar-se’n a l’Àfrica i em va dir que allà tendria el mateix problema: “Aquí som negre i allà seria blanc”.

Vàreu mantenir el contacte quan se’n va anar de Manacor?

Sí. Nosaltres el vam empènyer perquè se n’anàs. Manacor li era petit. Ell ja ho deia, que era massa monòton, que quan sortia de ca seva sabia qui es trobaria, igual cada dia. I se’n va anar a Palma, a dins el brut. Sabia anglès i al cafè Bohèmia feia de traductor als marines, que el convidaven a beure i guanyava uns doblers. Fins que un pianista d’una orquestra el va anar a cercar perquè cantàs amb ells. Ell ja el va avisar que no en sabia, però li contestà que la gent es pensa que tots els negres en saben. En fer una peça nova, li donaven la partitura, se la llegia i ja no feia falta assajar. Després se n’anà amb una orquestra cubana a la qual faltava un músic. Allà va canviar de nom. Ja no era Guillermo, sinó el Príncipe Guillermo. I després se’n va anar a Barcelona. Per Ràdio Barcelona, un dia va dir: “Els discos, així com els faig, els enviï a Pífol. I vaja un favor que li faig, que s’ha hagut de comprar un tocadiscos”. Sempre em tenia en ment.

D’Efak era més poeta, cantant o escriptor de teatre?

Ell era poeta, però, com que hi ha poca gent que llegeixi poesia, en feia cançons. La música i el seu cant era més que res per la poesia.

Creis que se l’ha reconegut massa poc?

No, no ho crec. A mi el que m’agradaria més és que fos fill il·lustre, però, malament malament, no hi ha quedat l’Ajuntament. Li va donar una beca per estudiar i, a través de l’Escola de Mallorquí, el reconeixement de mèrits. També té un carrer a nom seu. Que li podien haver fet més coses? Sí, però no han quedat malament.

Què en trobau, que siguin els joves els que han promogut l’homenatge per aquests vint anys?

No m’ho esperava, que Guillem hagués tengut aquest efecte en els joves. Estic molt content, molt.

stats