Joan Miquel Oliver: “Les meves lletres s’entenen perfectament”

PalmaEl solleric Joan Miquel Oliver (1974) estrena, el proper 14 d’abril, el seu tercer disc com a solista, tot i que és el primer després de la dissolució d’Antònia Font. El disc, anomenat Pegasus, és un puzle en el qual l’autor ha treballat de mica en mica combinant les cançons per capes i com a resultat d’un viatge per Mallorca. Ja ha estrenat el videoclip del seu primer senzill Flor de cactus, que ha superat ja les cinc mil visites i va en augment. Des del seu humil estudi, on es barregen totes les seves aficions, ens parla sobre la construcció poètica i l’estructura harmònica del seu disc.

Amb Antònia Font ja van dir allò que les lletres “no s’entenen gens i algú ho havia de dir”. Com surten les vostres cançons?

De vegades, quan escric, no sé realment el que estic escrivint, però és una manera de saber què és el que realmente pens. Tenc moltes coses dins del cap, molt de material estètic sense explotar, i l’única manera que surtin a fora és fent cançons. Hi ha tot un procés d’elaboració perquè tot tingui sentit, però la primera espurna quan comences a escriure és molt abstracta. No tens ni idea del que vols explicar, i precisament això ho fa realment interessant.

Però creis que el públic acaba entenent les lletres?

Sí. Quan em ve la gent i em diu “no he entès res”, jo els dic: “Ho has entès perfectament”. La mateixa feina que he fet d’improvisar i descobrir llocs nous quan componc les cançons, el públic també arriba a aquesta exploració quan escolta el disc i el comparteix. No sempre les cançons han d’arribar a una conclusió.

Tot i això, hi ha gent a qui podrien agradar les vostres cançons per la música i no per la lletra, com pot passar amb la música feta en llengua anglesa?

Més enllà de la lletra, la música ens agrada a tothom. Jo crec que les meves lletres s’entenen perfectament perquè escric d’una manera per cercar una sonoritat en la fonètica. I això també passa amb moltes cançons en llengua anglesa. Hi ha una intenció molt clara, no només pel contingut, sinó també quant al format: com estan construïdes les melodies a partir d’aquelles paraules concretes. Això s’aprecia molt abans de posar-te a entendre les lletres i, per tant, no cal saber la llengua usada en la cançó.

Quan componeu, què hi ha abans: la música o la lletra?

La lletra és el territori en el qual explor. Amb la música, després, cerc la simplicitat amb estructures senzilles i concises. Hi ha altres que sí que investiguen amb la música i hi juguen. Per mi, la part de la producció musical és el fons de la lletra. Tot i que sigui d’una composició simple, s’ha de saber fer-la i jo no ho veig complicat. No és una qüestió que em preocupi.

I amb tot això, quin és l’estil de música que acabau creant?

Jo faig pop, i la música pop no té un patró harmònic, rítmic ni melòdic. És el resultat de laboratoris casolans arreu del món. Hi ha altres estils que tenen un ritme, una harmonia, una manera de viure amb un perfil de públic concret. En canvi, dins la música pop pots trobar-te amb la cançó més comercial i radiofònica fins a la peça més deliciosa. És un estil obert que no presenta cap patró establert. I jo voldria pensar que em moc en aquest estil.

Us considerau un cantautor?

No. Al cantautor sempre l’acompanya la connotació que fa servir la música per explicar altres coses, relats o històries. Jo explic música i explic paraules, no faig paraules mitjançant la música.

El 14 d’abril estrenau el vostre tercer disc en solitari. Heu vist cap evolució des del primer?

Del primer disc, estava clar el que volia fer. A partir dels títols de les cançons, vaig fer petites postals molt concises i tematitzades. Aquest últim ha arribat a ser totalment diferent, ja que la composició ha estat improvisada. De fet, els títols els vaig posar en el darrer moment, fins i tot en algunes cançons no sabia ni quin títol posar-hi. A Pegasus he pres molta més consciència de crear un disc tenint en compte el conjunt. De fet, està construït combinant frases i melodies com si fos un puzle. L’he fet per capes.

El vostre objectiu és fer concerts?

El més important per mi ha estat fer el disc, i a la gent que l’interessi, que l’escolti. Que després vulgui fer concerts ja és una altra cosa. No m’he vist en la necessitat de regalar discs com a fórmula per difondre i que després em contractin per fer directes. Jo faig discs perquè a la gent li agradin les meves cançons, i perfectament pots arribar a produir un disc i no fer concerts.

I arribar a un gran públic?

No tinc aquesta idea d’arribar a tanta gent. Jo faig un producte que qui millor el pot entendre és la gent amb la mateixa cultura que la d’on visc jo. El públic mediterrani dels països catalans pot entendre el que vull expressar. Quan crees un disc, t’adones que és molt limitat, i el que jo vull és que una persona que l’escolti em vulgui entendre. Si qualcú que no ha nascut a la Mediterrània llegeix les meves lletres, es farà una imatge molt limitada d’allò que vull transmetre. En canvi, a un que és d’aquí, li parles d’una ‘pedrera de marès’, s’adona de seguida de què es tracta i al·lucina. En aquest cas no és que el disc sigui al·lucinant, sinó que les “pedreres de marès” són al·lucinants. Aleshores jo faig un petit apunt de tot això i la gent que comparteix la meva cultura és capaç de completar i contemplar tot allò que apareix en el disc.

Com es troba el panorama musical en llengua catalana?

Pens que estam en una etapa en què no hi ha cap tipus de perjudicis. Hi ha hagut períodes en la nostra cultura en què s’ha necessitat organitzar festivals de grups de música en català amb una lletra reivindicativa. Actualment hi ha tant grups reivindicatius com altres que no ho són.

Què us emportau dels Antònia Font?

La part col·lectiva del grup. Érem capaços d’aconseguir un equilibri encertat entre allò que la gent volia de nosaltres i allò que realment volíem nosaltres que a la gent li agradàs. I tot això sempre ho xerràvem entre nosaltres, era un objectiu en el grup veure fins on estiràvem el públic cap a allò que nosaltres volíem. Perquè, en definitiva, el que un músic vol és que a la gent li agradi allò que produeix.