“L’Estat Islàmic capta terroristes en dos mesos”, diu Dolores Delgado, fiscal de l’Audiència Nacional i coordinadora de la lluita contra el terrorisme jihadista. El titular ('La Vanguardia', 22 d’abril) escarrufa. No tant si tens en compte que la brevetat del procés s’explica pel fet que aquests militants exprés no parteixen de zero, sinó que se’ls capta en cèl·lules integristes on s’ha fet la feina de noviciat.
La captació d’un ciutadà ‘normal’ per part de grups extremistes és un tema que ha passat per les mans de grans novel·listes. L’extremista es fa a les societats malaltes, i una manifestació de la malaltia és, precisament, la incapacitat de copsar els canvis que es produeixen en cert tipus de joves en la seva deriva integrista. Algunes novel·les de Naguib Mahfuz ressegueixen aquesta metamorfosi, que afecta personatges ressentits, que culpen del seu fracàs un progrés associat a la influència occidental. El tema també apareix amb força a 'L’edifici Iacubian', d’Alaa al-Aswani, publicat per Edicions 1984, novel·la en la qual el ressentiment personal –el sentiment de fracàs– torna a ser el principi actiu d’aquest procés de fanatització. Afegim a la llista de títols, que es faria interminable, 'La tela de araña', de Joseph Roth (Acantilado). Tractat amb la saviesa dels autors esmentats –i tants d’altres–, el tema és apassionant, perquè no testimonia un simple canvi, sinó una veritable transsubstanciació d’un ésser humà en alguna cosa que pot deixar de ser humana.
Com s’han emmalaltit aquestes societats, ens preguntam, però hi ha una altra pregunta que no ens feim tan sovint com seria menester ni en el context adequat: com contribuïm –Occident– a aquestes patologies. Per exemple, no hem purgat encara la nostra contribució a aquest escenari. Ni el reconeixem: ho denuncia John le Carré a Una veritat delicada: “El tema ja no és Saddam Hussein i les seves bellugadisses armes de destrucció massiva, sinó la nova generació de jihadistes engendrada per l’agressió occidental al que fins aleshores era un dels països més laics del Pròxim Orient, una veritat massa crua perquè l’admetin els que l’han perpetrada”.
La lucidesa de John le Carré resulta sempre aclaparadora, i això té a veure amb l’Estat espanyol i amb Aznar, president d’honor del PP.