Vox, a la dreta de l’extrema dreta europea

BarcelonaSigui per part de rivals o d’afins, no és estrany aplicar sovint l’etiqueta d’“extrema dreta” per referir-se a uns actors polítics concrets. Una etiqueta que de vegades remet a una idea prou estesa: que la família de l’extrema dreta europea és un cos homogeni, sense fissures, i que les possibles diferències que hi pot haver entre els diferents membres és més una qüestió d’accents que no de llengua. En efecte, els partits de dreta populista radical, el nom que s’acostuma a utilitzar en ambients acadèmics per referir-se a aquests partits, solen compartir certes característiques concretes, però també tenen punts importants que els diferencien.

Ho hem vist recentment en el nostre context, on Vox, S'ha Acabat la Festa i Aliança Catalana comparteixen alguns postulats, però també tenen prioritats divergents i fins i tot punts de fricció. Un dels reptes a l’hora de poder endinsar-nos en la coherència d’aquestes formacions és el seu ràpid creixement, apuntalat per la seva capacitat d’atracció de votants i líders diversos. Així, arreu dels països europeus, si ens fixem en dades de l’última dècada, els partits de dreta populista radical han obtingut el suport d’un 15% dels votants. I la tendència continua a l’alça. Si mirem les eleccions que s’han fet a Europa en els anys 2024 i 2025, la dreta populista radical ha esdevingut per primer cop la família política més votada, amb un 24% dels vots. Aquesta fita té mèrit si es té en compte que la família conservadora i socialdemòcrata han dominat arreu des de la Segona Guerra Mundial i que hi ha formacions polítiques amb més tradició (com els Verds o partits a l’esquerra dels socialdemòcrates) que fa anys que malden per créixer.

Partits d’“extremes dretes”

A mesura que la dreta populista radical ha guanyat popularitat, les diferències han començat a emergir. Potser on s’ha visualitzat més el conflicte és en les tensions expressades entre Giorgia Meloni, primera ministra italiana i cap de Germans d’Itàlia, i Viktor Orbán, primer ministre hongarès, en qüestions com l’ajuda de la Unió Europea a Ucraïna. De fet, malgrat compartir una part important de l’ideari i haver formalitzat acords en certes qüestions, tots dos formen part de diferents grups parlamentaris al Parlament Europeu. La dreta radical europea s’ha esforçat a teixir un bloc unitari —per exemple, amb la creació de l’europartit Patriotes per Europa, però no tothom s’hi ha acabat unint—. L’altre punt de fricció que sol ser important és si són a l’oposició o al govern. En algunes ocasions, però no sempre (vegeu, per exemple, Donald Trump), aquestes formacions fan algunes concessions centristes quan toquen poder, un moviment que els enfronta amb la resta de formacions de la mateixa família ideològica.

Més enllà del component estratègic, els partits de dreta populista radical també varien en la ideologia. Segons les dades recents publicades per Chapel Hill, hi ha un punt que genera força consens: les polítiques restrictives respecte a la immigració. Per contra, hi ha una varietat important en bona part de la resta de debats. Per exemple, en termes de dreta i esquerra hi ha partits que són (en termes relatius) més centrats, com la formació búlgara Existeix Tal Poble o els Demòcrates de Dinamarca. Uns altres, com el portuguès Chega i el britànic Reform UK, se situen clarament a l’extrema dreta. De fet, segons aquestes dades, el partit ideològicament més a la dreta de l’extrema dreta és la formació espanyola Vox.

La varietat de la família de l’extrema dreta també es mostra en com a mínim dos patrons més. Primer, algunes formacions són vistes com a monolítiques, mentre que unes altres, com ara Alternativa per a Alemanya i l’EKRE d’Estònia, són percebudes amb diversitat interna en algunes qüestions, com el que cal fer amb l’avortament, el matrimoni homosexual i altres qüestions relacionades amb els valors. Unes divisions que sovint acaben generant escissions i la posterior creació de partits o formacions alternatives.

Segon, a banda de la qüestió dels valors, una part important de la divisió interna ideològica es troba en la prioritat i la posició que es donen als temes econòmics més clàssics. Així, algunes formacions de dreta populista radical s’adscriuen clarament en el paradigma neoliberal, prioritzant la desregulació, la baixada d’impostos i la reducció de l’estat. Per contra, n'hi ha unes altres que se situen només lleugerament a la dreta dels partits cristianodemòcrates i posen èmfasi en la necessitat d’enfortir certs programes socials (això sí: per als nadius i no per a la població immigrada).

Tot i rebre quasi una quarta part dels vots arreu d’Europa i tenir influència en el discurs i les polítiques que s’han fet, la dreta populista radical ha tingut fins ara presència en molts pocs governs europeus, sigui arran dels cordons sanitaris o per uns altres motius. Per arribar-hi, bona part dels seus membres s’esforcen a mostrar unitat, a ser una “família”, amb la idea que la unitat els pot impulsar encara més. Forçar la unitat en la diversitat, però, també pot portar a un altre resultat: la divisió i l’escissió. En els pròxims anys veurem quin escenari s'imposa.