DIPLOMÀCIA
Política 27/03/2022

El Sàhara té solució?

El 1988 les Nacions Unides van iniciar unes gestions per resoldre la situació al Sàhara Occidental que fins ara no han donat resultat

8 min
Saharauis enfilats a sobre una furgoneta
Dossier Sàhara: un futur incert Desplega
1.
Els sahrauís i les Balears, una connexió més enllà de la política
2.
El Sàhara té solució?
3.
"Espanya s'ha convertit en un ostatge del Marroc"

El 1988, fa 34 anys, les Nacions Unides van iniciar unes gestions, les quals, el 1991, van permetre un alto el foc i el desplegament d’una missió de les Nacions Unides (MINURSO) al Sàhara Occidental, la R de la qual es refereix justament al referèndum promès i que mai s’ha materialitzat. Des del 1991, a més, el Marroc ha incentivat la colonització del Sàhara per marroquinitzar-lo, una vella pràctica al món per canviar la composició ètnica o identitària de territoris ocupats, per la qual cosa, amb el transcurs dels anys (ara se’n compleixen 47), el temps corre a favor del Marroc, tant per qüestions demogràfiques com polítiques.

Els saharauis tenen el dret a la lliure autodeterminació, segons la doctrina de les Nacions Unides, però les circumstàncies que explicaré ho han fet impossible fins ara. Aquesta és la història d’un engany i una traïció, producte del pes més gran de la geopolítica sobre el dret internacional. La gestió diplomàtica de les Nacions Unides per obtenir un acord satisfactori entre les dues parts no ha aconseguit els fruits esperats en cap de les etapes que ha viscut el procés fins al present, malgrat haver tingut sis enviats personals del secretari general de l’ONU. El motiu sempre ha estat el mateix. El Marroc només està disposat a oferir una autonomia per al Sàhara Occidental i no accepta un referèndum d’autodeterminació que possibiliti la independència del territori, mentre que els saharauis, representats pel Front Polisario, no admeten més opció que el referèndum d’autodeterminació, emparant-se a més en el dret que els reconeix les Nacions Unides, encara que, com es veurà, a partir del 2001 va anar desapareixent l’opció del referèndum, que mai no se celebrarà, per la simple raó que diversos membres permanents del Consell de Seguretat, amb dret a veto, així ho han volgut.

A partir de llavors, des del Consell de Seguretat es va optar per aconseguir una “solució política justa, duradora i mútuament acceptable”, i, a partir del 2018, es van incorporar els termes “realista” i “basada en l’avinença”, encara que sense deixar d’esmentar el dret a la lliure determinació del poble del Sàhara Occidental. La solució només podria venir d’un acord entre les dues parts, summament difícil d’aconseguir si cap canviava la seva posició. Amb tot, el que explicaré són algunes iniciatives que van sorgir en anys passats, i que, si haguessin tingut èxit, avui ens podríem trobar en una situació completament diferent i molt més favorable per als saharauis. Una cosa és allò que es diu i exigeix en una taula de negociació, i una altra allò que realment s’està disposat a acceptar, en un procés gradualista, per etapes.

Trobada amb ambaixadors

El desembre del 2000, conscient que els Acords de Houston no es complirien i del subtil canvi de llenguatge del Consell de Seguretat, vaig decidir agafar l’avió fins a Alger i traslladar-me als campaments de Tindouf. L’objectiu era entrevistar-me amb el primer ministre de la República Àrab Saharaui Democràtica (RASD), i especialment amb el ministre d’Exteriors saharaui, Mohammad Salem Ould Salek, que va ocupar aquest càrrec entre el 1988 i el 1995 i des del 1998 fins al moment d’escriure aquestes pàgines, per comentar-los que, al meu entendre, a partir d’aquell moment les coses canviarien des de les Nacions Unides i que convindria pensar en alternatives que fossin del seu interès. Va ser una trobada llarga i molt cordial, però en aquell moment el Front Polisario tenia una fe cega en les gestions de l’ONU. Un any després, el gener del 2001, vaig organitzar un dinar a Madrid amb diverses ambaixades, en què la representant de França no es va mossegar la llengua i va manifestar que al seu país li interessava per sobre de tot mantenir unes privilegiades relacions amb el Marroc i que, si el preu era que desapareguessin els saharauis com a poble, no importava, doncs era una “causa petita”. Aquesta és la pura realitat, per injusta que sigui. Vaig tornar a reunir-me amb el negociador del Polisario i enllaç amb la MINURSO, que va manifestar el cansament de James Baker, el mediador de l’ONU, i que el referèndum no era més que “l’embolcall”, ja que el més important seria el contingut. D’allà va sorgir la idea de fer una trobada internacional per ampliar les perspectives i el marc del conflicte, incloent-hi el regional.

El líder del Front Polisario, Brahim Ghali, amb l'enviat especial de les Nacions Unides per al Sáhara Occidental, Staffan de Mistura.

Després de superar molts obstacles, finalment el seminari es va poder fer perquè el president de la RASD era partidari que el Polisario hi participés. També va suggerir que al seminari s’inclogués l’anàlisi del fracàs del pla de pau de l’ONU. Alhora, l’alt representant per a la Política Exterior de la UE, Javier Solana, va accedir a reunir-se de manera discreta amb membres del Govern de la RASD, que m’havien demanat que li traslladés aquest desig. Vam poder celebrar, doncs, un seminari confidencial, a porta tancada en un hotel de Barcelona, el 26 i 27 de setembre de 2001. L’objectiu de la trobada no era que es trobessin només les dues delegacions, que per cert van compartir taula per dinar , sinó que les dues parts escoltessin terceres persones que els oferirien idees noves per a la seva consideració. Hi van participar el Departament d’Afers Polítics de l’ONU, la Unió Africana, cinc membres de la Unió Europea (de la Comissió i de l’alt representant de Política Exterior), membres del Parlament Europeu, diverses diplomàcies i vuit acadèmics experts sobre el Magrib i els autogoverns. Entre les conclusions, es va veure que es tractava de construir sobre el que ja s’havia assolit, buscar garanties, conèixer les necessitats bàsiques més enllà de les posicions, potenciar les converses directes, veure els mínims, rebutjar les imposicions, rebutjar les propostes finalistes sense conèixer els passos a seguir, donar-se terminis raonables, desdemonitzar els actors, aclarir que no era el mateix el principi d’autodeterminació que el dret a l’autodeterminació, no oblidar el context, entendre que tenir un dret no obliga necessàriament a executar-lo sota determinades circumstàncies, diferenciar sobirania de secessió, obtenir sempre un reconeixement institucional i internacional, parar esment a les propostes transitòries, definir qui té el poder residual, i delimitar clarament els poders de cada part i la capacitat per prendre decisions.

Dividir el Sàhara

A principis del 2002, l’enviat personal del secretari general de l’ONU, James Baker, va plantejar per primera vegada la possibilitat de partir el Sàhara com una de quatre opcions. En una reunió que vaig tenir llavors amb el negociador del Polisario, aquest em va comentar que els interessava estudiar de debò aquesta possibilitat, però que no podien posar-la sobre la taula de negociació, ja que significaria rebaixar la seva aposta i renunciar al seu dret a fer un referèndum d’autodeterminació. Així que em va demanar un favor: jo estaria disposat a plantejar aquesta opció en públic, com si fos cosa meva, per veure les reaccions que suscitaria. Tan aviat com vaig acceptar, a l’abril vaig publicar un article amb una proposta de partició en un diari de difusió internacional, que va tenir ressò a Le Monde i va agradar al govern algerià. Encara que finalment aquest tema no es va posar a consideració (encara no existia la taula de negociació), sí que va ser analitzat per part dels saharauis, i ho explico ara per mostrar que sempre poden sorgir nous i inesperats espais de negociació. Una altra cosa és que s’aprofitin i siguin d’interès per a totes les parts.

A principis de 2003, Baker va presentar una nova proposta, coneguda com a Pla Baker II, més equilibrada, que va ser acceptada pel Front Polisario com a punt de partida per a una negociació, però rebutjada aquesta vegada pel Marroc. El juny del 2003, vist el fracàs del Pla Baker II, vaig fer una proposta amb cinc fases (negociació directa per arribar a un acord sobre el procés a seguir, acord per a una convivència mitjançant un autogovern inicial, retorn de refugiats i preparació de les eleccions , eleccions a l’Assemblea Legislativa i referèndum final), i d’una durada de quatre anys. En síntesi, pretenia transformar “l’acord marc” en un “marc per a un acord”. No exposo els detalls perquè al final no va tenir ressò. Però deixo constància que, de nou, el negociador del Polisario ho va acollir favorablement i va manifestar que estarien disposats a discutir-la directament amb el Marroc. Finalment, no es va fer, o no em consta que es discutís.

Un campament de saharauis.

El 2007, el Marroc va presentar al secretari general de l’ONU, Ban Ki-moon, la seva proposta d’autonomia regional per al Sàhara Occidental, per la qual aquest territori disposaria d’autonomia en els àmbits administratiu, econòmic, fiscal, d'infraestructures, cultural i mediambiental. Ambdues parts van mostrar la seva disposició a trobar-se, fet que va permetre celebrar durant el mes de juny una primera reunió. Des de llavors –mitjans del 2007– fins al març del 2019 (la darrera), es van reunir 16 vegades, sense resultats després de dotze anys de negociacions formals. Ara ja fa tres anys que no es reuneixen. La proposta marroquina del 2007 sempre ha estat objecte d’inquietud i de debat entre els analistes del conflicte del Sàhara. Malgrat el profund recel del Polisario cap a qualsevol proposta enganyosa del Govern marroquí, en aquell moment existia la possibilitat de capgirar un presumpte frau mitjançant un enorme suport internacional, en particular mitjançant la presència de Nacions Unides com a garant, per blindar i fer complir rigorosament el promès. L’estratègia saharaui del “tot o res”, que és la mateixa que segueix el Marroc, va impedir temptejar aquesta estratègia, tot i que aleshores hi havia una disposició de les Nacions Unides i de l’alta diplomàcia internacional per buscar una sortida provisional.

El maig del 2014 i el febrer del 2015 vaig proposar al secretari general de l’ONU, sense èxit, que de manera discreta invités a la seu de Nova York el rei del Marroc i el líder del Polisario, Mohamed Abdelaziz, perquè es veiessin les cares per primera vegada. De tota manera, el 22 de gener del 2015, el rei Mohammed VI i el secretari general de l’ONU van parlar per telèfon i van arribar a un acord sobre el camí a seguir. Les coses ja havien canviat tant que no només no se celebraria mai un referèndum a què tenien dret, sinó que només valdria l’opció d’una autonomia, encara que, al meu parer, ja sense les garanties que havíem planejat amb les Nacions Unides el 2007. El 2017, la Unió Africana va prendre la decisió de readmetre el Marroc, després d’haver-lo mantingut al marge de l’organització regional durant més de tres dècades. El Marroc anava guanyant terreny en l’aspecte diplomàtic, sigui amb Àfrica, la Xina i altres països, a més dels aliats tradicionals, França, el Regne Unit i els Estats Units. El 2020, els Estats Units van reconèixer la sobirania marroquina sobre el Sàhara, i diversos països de l’Orient Mitjà i de l’Àfrica subsahariana van obrir consolats i van comprometre inversions al territori saharaui. Finalment, després de dècades d’ocupació i de colonització marroquina, l’estructura demogràfica del Sàhara ha canviat molt. Hi ha moltes persones de famílies marroquines que ja hi han nascut i tenen dret a votar. De les 74.000 persones del cens de votants del 1974, a l’anuari estadístic del Marroc figura que, el 2019, hi vivien 619.000 persones, de les quals 421.000 tindrien dret a vot. Si un dia hi hagués un referèndum, què passaria?

Una alternativa per a l’Estat

En suma, agradi o no, el Consell de Seguretat ja fa molts anys que va prendre la decisió de no celebrar un referèndum. A la col·lisió entre el dret i la geopolítica, ha guanyat aquesta última. Fins i tot les vies gradualistes que he explicat, cada any que passa segurament tindrien menys garanties. En qualsevol cas, i és important no oblidar-ho, el Sàhara Occidental continua estant a l’agenda del Consell de Seguretat, figura a la llista de territoris per descolonitzar, i està emparada per la doctrina de les Nacions Unides sobre la lliure autodeterminació. Per tant, si el Govern espanyol pensa ara que l’autonomia del 2007 és la via més realista, encara té l’opció de plantejar-ho com una etapa intermèdia, que no descarti opcions de futur. Però, per això, s’hauria de mullar, convèncer els saharauis, pensar com fer tot aquest procés gradualista i buscar aliats. Em temo que són massa coses, per desgràcia.

Dossier Sàhara: un futur incert
Vés a l’ÍNDEX
stats