Res no amenaça l’oasi polític eivissenc (excepte les pròximes eleccions)

EivissaLa política ha esdevingut a Espanya una activitat de risc, una carrera permanent per sostenir majories improbables, tasca més pròpia d’acròbates i especialistes de cine. Gent que no pateixi en cap cas problemes vasculars. Fins i tot a Andalusia la majoria del PP no ha aguantat el desgast. Ansietat i equilibris: aquesta és també la situació en general a les Balears. Excepte a Eivissa. A l’illa més agitada del Mediterrani, tan moderna com febril, els polítics viuen en un benèfic oasi: és la màgia de la majoria absoluta. Falta un any per a les pròximes eleccions locals i autonòmiques (les darreres varen ser el 28 de maig del 2023) i aquí no es mou ni una fulla en un arbre. Certament, en les darreres setmanes Aena ha animat un poc el patí amb la seva delirant proposta d’ampliació de l’aeroport. Però ca! Aquí anam al que anam; d’aquí a dos dies ningú se’n recordarà, d’Aena i dels seus somnis megalòmans –que no dubteu que s’executaran en un percentatge elevat. Que comença la temporada i s’ha de fer caixa per a tot l’any.

A Eivissa el PP governa en ‘mode Déu’. El ‘mode Déu’ és una opció freqüent als videojocs, representa que el jugador disposa de punts de vida il·limitats o d’algun avantatge que el fa virtualment invulnerable. Els videojocs i la política es pareixen moltíssim: als videojocs administres la vida d’un heroi en una aventura imaginària, en política administres els doblers dels altres segons un programa basat en conjectures.

El ‘mode Déu’ en política es diu majoria absoluta. L’absolutisme eivissenc del PP (a Eivissa, els populars només governen en minoria a Sant Josep, als altres quatre ajuntaments i al Consell gaudeixen d’una àmplia majoria absoluta) no només té efectes balsàmics damunt dels polítics populars; també ha resultat molt satisfactori per a l’esquerra insular, que practica la meditació transcendental mentre espera que aparegui el seu messies o alguna cosa pareguda.

Decapitat per l’absència dels seus líders històrics (Xico Tarrés es va esborrar ja fa temps, Pilar Costa només està de diputada al Parlament balear, Josep Marí Ribas Agustinet ha abandonat la política eivissenca per presidir el PSIB), el PSOE eivissenc vaga pels passadissos d’un castell abandonat. L’actual secretari general, Vicent Rosselló Ribas, és molt poc conegut; el mateix passa amb la portaveu del grup socialista al Consell, Elena López –probable candidata, potser la figura que el PSOE està tractant de promocionar a Eivissa. No gaires eivissencs sabrien posar-los cara.

Diríem que el PSOE, a Eivissa, quan només falta un any per a les eleccions, té encara tota la feina per fer. I bé, què podem dir de l’‘esquerra de l’esquerra’ eivissenca?, aquella multiplicació de micropartits (micro almenys a escala insular) que ves a saber si se sabran posar d’acord. Un sector polític on també pareix que s’ha de començar de zero cada cop que hi ha eleccions.

No és estrany que a l’esquerra estiguin un poc depres, s’ha de reconèixer que la cosa no pinta bé. El govern Sánchez està més gastat que la mobylette d’un hippy; ja només els faltava que la corrupció també li sollàs la corbata a Zapatero, un dels pocs polítics espanyols que encara podia parlar des d’una tribuna amb una certa autoritat moral. A veure ara a quina tribuna el convidaran. Zapatero era un dels principals valedors i actius del PSOE actual. I als socialistes eivissencs, el que passa a la resta d’Espanya se’ls contagia fàcilment. El PP eivissenc, en canvi, té arrels més profundes, sobretot al camp i en alguns municipis; arrels que el fan més resistent al vent que bufi de la Península. O de Mallorca. Tot i això, l’esquerra eivissenca té un avantatge estratègic que haurien de considerar: no tenen res a perdre. O, dit d’una altra manera, disposen d’un ample marge per arriscar.

Migdiada política

Però bé, de moment, si voleu animació, a Eivissa haureu d’anar a la discoteca. No la busqueu en la política. La migdiada política eivissenca contrasta amb una situació social convulsa. No és que no hi hagi problemes per arreglar. A Eivissa se’ns acumulen les contradiccions, les vil·les d’ultraluxe i els assentaments d’infrahabitatges. Un model econòmic que és com jugar a la ruleta apostant a un únic número. A Eivissa, la sensació de col·lapse és tal que fins i tot el PP ha entès que l’illa ens ha fuit de les mans; per això els populars han acabat per comprar el discurs tradicional de l’esquerra: contenció, regulació, prohibició...; creixement sí, és clar, però només en qualitat.

I Vox? A Vox no diuen ni piu. No fos que si diguessin res ficassin la pota. Com un depredador silenciós i eficaç, esperen per arreplegar els darrers vots dels rebotats de la ‘derechita cobarde’ i d’una part dels nous votants, adolescents que es pensen que Franco era una antiga cadena de pizzeries. Six seven bro. Kebabs només per als espanyols: això deu ser la prioritat nacional. Vox és el partit amb l’estratègia més clara i que ho té més fàcil: no han de fer res. Al cap i a la fi, el ‘mode Déu’ del PP segurament caducarà en les pròximes eleccions. Llavors serà el seu moment.

I ara que parlam del ‘mode Déu’, el bisbe Vicent Ribas va fer fa unes setmanes una de les declaracions més interessants dels darrers temps a les Pitiüses. Les va fer en una entrevista a Diario de Ibiza. “Com a pastor de l’Església d’Eivissa, apel a la consciència dels cristians; no es poden cobrar segons quins lloguers”. Declaracions que no han passat desapercebudes. Només la socialista Ana Juan havia dit alguna cosa pareguda quan era presidenta del Consell de Formentera. Al bisbe no li falta raó: la manera més eficaç de resoldre el problema de l’habitatge a Eivissa ara mateix seria que la gent tinguéssim una mica de consciència. I són declaracions simptomàtiques: haver d’invocar la moral per resoldre les desigualtats delata el fracàs de la política.