Puigdemont vira la nau de Junts sis anys després
BarcelonaEn els dies posteriors al 27-O, i quan ja sabia que el seu destí seria la presó, Oriol Junqueras va fer virar la nau d'ERC de l'unilateralisme cap al pragmatisme. Va ser un gir molt ràpid i fins i tot brusc, que només es podia executar sense tensions internes des de la posició de lideratge i legitimitat que donava ser un pres polític i estar disposat (en aquell moment no se sabia quants) a passar una bona colla d'anys entre reixes. La història des de llavors és prou coneguda i ERC sempre va defensar que era fals que hi hagués dues estratègies diferents en l'independentisme un cop constatats els límits de la via unilateral la tardor del 2017. Només n'hi havia una que es basava en dues premisses: vots i diàleg, és a dir, acumulació de forces per obligar l'Estat a negociar. I així van arribar, per exemple, els indults. Sis anys després, Carles Puigdemont ha protagonitzat un cop de timó molt similar a aquell, i ho ha fet, com Junqueras, des d'una posició de lideratge absolut.
Les dues principals naus de l'independentisme naveguen ara en la mateixa direcció i, per tant, ja no es tracta de definir l'estratègia sinó de competir per saber qui l'executa millor. És en aquest sentit que, tot i que el gir de Junts suposa una clara victòria estratègica d'ERC, no està clar que els republicans en surtin reforçats. Això dependrà de molts factors. El primer és veure si Junts demostra una cohesió interna similar a la que va mostrar ERC el 2017, cosa que anirem veient els pròxims dies, quan es digereixin els vots favorables a Francina Armengol entre les bases. Un segon factor serà veure com ERC metabolitza la pèrdua del monopoli de ser el soci català del PSOE, just quan el PSC i Junts mostren una indissimulada proximitat ideològica al Parlament en molts aspectes. I, finalment, caldrà comprovar com gestiona el PSOE la competència entre els dos partits per penjar-se medalles. L'experiència de PNB i Bildu demostra que els socialistes es mouen bé en aquest escenari.
L'episodi de la mesa del Congrés dona bastantes pistes del que suposa negociar per separat amb el PSOE, que és capaç de prometre el mateix als dos i alhora posar-li un llacet de diferent color a cada acord perquè tothom estigui content i tingui la seva quota de pantalla. En aquest sentit, el know how negociador dels postconvergents és superior al dels republicans, però aquests tenen l'avantatge de ser a la Generalitat. La cursa entre els dos es preveu apassionant. ¿Negociarà Junts millores concretes per a Catalunya sabent que les gestionarà ERC? D'entrada, però, el principal problema per a Junts serà que, així com sembla que ERC ja ha explorat quin és el seu sòl electoral, els juntaires poden perdre ara votants cap a noves opcions unilateralistes. Perquè si Junts ara fa d'ERC, la pregunta que cal fer-se és: qui acabarà fent de Junts?
