Pablo Iglesias passa comptes: de la "narcisista" Yolanda Díaz a "l''enfant terrible'" Pedro Vallín

Barcelona"Un ministre té molt menys poder que el propietari d’una televisió, el director d’un diari o que l’amo d’una xarxa social". L'últim llibre de Pablo Iglesias, Enemigos íntimos (Navona), editat per la periodista –i col·laboradora d'Iglesias– Irene Zugasti, té bàsicament un fil conductor: demostrar la progressiva "dretanització" d'Espanya i assenyalar aquells a qui ell considera que són els culpables. Amb els mitjans de comunicació –i els periodistes– en la diana, però també els polítics, l'exlíder de Podem, avui centrat en continuar fent política des de Canal Red, passa comptes amb molts dels que han estat en un moment o altre els seus aliats.

"Jo a la Yolanda l’estimava molt. Era una amiga personal, no només una companya". No és estrany, doncs, que el capítol probablement més punyent del llibre el dediqui a qui ell va designar com a successora i que avui no amaga que és una enemiga en la trinxera política. "Yolanda es va enamorar de la fama i va canviar la seva forma d’actuar", opina Iglesias, que veu la vicepresidenta espanyola "en un núvol de narcisisme del qual no ha sabut baixar". Ella, i també Íñigo Errejón, considera Iglesias, han estat dues "construccions mediàtiques" per intentar acabar amb Podem. Quin és l'origen de l'enemistat? Segons Iglesias, l'acte a València el novembre del 2021 que Díaz va fer amb Ada Colau, Mónica García i Mónica Oltra –i sense Ione Belarra ni Irene Montero. I les seves "mentides". "No veig Yolanda Díaz seguint en política després de tot el que ha passat", conclou.

Iglesias és conscient que amb el llibre no farà "amics", però més aviat s'encarrega de recordar les persones que han deixat de ser-ho. En el capítol de periodistes, l'exredactor de La Vanguardia Pedro Vallín té un capítol especial. Iglesias recorda que, quan Vallín va començar a seguir Podem, es van caure bé i va arribar un punt en què fins i tot li consultava decisions que prenia el partit. "Venia a casa, teníem una relació molt propera..., per això va ser dolorós el que va passar". Segons Iglesias, Vallín "es va enamorar del seu propi personatge a les xarxes", un "enfant terrible", i va recórrer a la mentida contra Podem, el partit "que li va brindar una fama i una posició que no va saber gestionar".

El president del govern espanyol és una persona de tracte "impecable", tot i ser "impenetrable" i té un "agut instint de supervivència política" que posa per davant de qualsevol consideració ideològica. Per a Iglesias, Sánchez "no ha sigut mai d'esquerres" i, tot i les disputes amb la vella guàrdia del PSOE, "en el fons, està d’acord amb Felipe González en moltes coses".

Quines són les pitjors decisions polítiques de Pablo Iglesias? Públicament, ja ha dit que es penedeix d'haver confiat en Yolanda Díaz com a successora i al llibre afegeix que també renega de les aliances amb persones com Manuela Carmena, que va arribar a ser alcaldessa de Madrid. "Un dels nostres majors errors polítics van ser les confluències", reflexiona. De Carmena diu que el seu llegat serà "haver reforçat una mica més el PSOE".

No totes les garrotades d'Iglesias van a parar als excompanys de viatge. També en destina cap a rivals polítics, com la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, que "ha convertit Madrid en l’epicentre de la ultradreta espanyola i a ella en la seva millor representant". Menteix sense càrrec de consciència, diu Iglesias, i li funciona l'estratègia de regar de diners els mitjans ultres. I això que quan van començar a coincidir fa deu anys a La Tuerka, "era encantadora i intentava no semblar molt de dretes".

"Si Ayuso és la trumpista política, Ana Rosa és la icona del trumpisme periodístic, de l’assumpció de la mentida com a matèria primera de la seva feina". La durant molts anys líder de les matinals televisives és l'exemple, segons Iglesias, que cal combatre la dreta mediàtica amb les seves armes i per això ell s'ha embarcat en Canal Red.

"Ana Rosa i Ferreras són operadors polítics complementaris", reflexiona Iglesias, que recorda com el presentador de La Sexta li va explicar un dia que ell era "fill de Florentino (Pérez)": "Ferreras és el master of puppets [mestre dels titelles], el paio que probablement ha entès millor fins a quin punt un periodista pot ser poderós a Espanya. Ser «fill de Florentino» és ser un home del Reial Madrid, amb tot el que això implica".

No és la primera vegada que ho diu, però en el llibre Iglesias insisteix que se sent "molt més identificat amb José María Aznar que amb Felipe González", tot i que pràcticament no ha creuat paraula amb cap dels dos a la seva vida. D'Aznar valora que no hagi deixat de fer mai política i d'intentar influir en el debat, per exemple, des de la fundació FAES. En canvi, de González opina que és un personatge "cansat", que genera titulars, però que avui "ja no està a la partida". "Crec que em detesta políticament", opina Iglesias de l'expresident socialista, a qui atribueix bona part de la "dretanització" del PSOE. "La Transició va acabar el 1982 perquè González va voler, perquè amb 202 diputats la Transició hauria d'haver començat llavors".

"Felip VI és més de dretes que el seu pare", però tots dos s'han mogut, segons Iglesias, per la mateixa lògica: "Que la monarquia sobrevisqui com a institució". Del rei, més enllà d'insistir que és molt de dretes, i que la monarquia és una forma de corrupció, Iglesias assegura que ha desafiat sovint el govern espanyol, atribuint-se un paper més enllà del simbolisme que li reserva la Constitució. "La monarquia espanyola desafia el govern moltes vegades. No ho puc explicar amb detall perquè respecto el secret de les deliberacions, però ens han vacil·lat moltes vegades".

De Pablo Motos diu que si alguna cosa li va esquerdar l'ego "no van ser les bromes sobre la seva estatura ni els crítics de televisió ni els seus enemics interns llargament silenciats: va ser el feminisme". Del director d'Eldiario.es, Ignacio Escolar, en destaca la intel·ligència, que el porta a "avaluar quins són els espais de poder i com pot instal·lar-s'hi". El cas d'Escolar li serveix a Iglesias per afirmar que la independència periodística "és una enorme mentida". "No es pot fer un diari d’esquerres amb periodistes", arriba a concloure.

Al llibre també surten assenyalats Josep Borrell, Carmen Calvo, Victoria Prego, Juan Luis Cebrián, Santiago Abascal, Ciutadans i el jutge Manuel García-Castellón, l'instructor, entre d'altres, de la causa contra el mateix Pablo Iglesias, que l'Audiència Nacional va acabar arxivant. "Els jutges són inamovibles i es cuiden entre ells. Són operadors polítics fonamentals que operen a favor de la dretanització d’Espanya".