Ens ocupa, ens preocupa, no miram cap a un altre costat... Estam treballant

Els psicòlegs Lynn Hasher, David Goldstein i Thomas Toppino varen donar nom l’any 1977 a l’efecte de veritat il·lusòria. Segons aquest biaix cognitiu, les persones tendeixen a percebre la informació que han sentit repetidament com més vertadera i fiable que aquella que reben per primera vegada. És a dir, la repetició és una eina de persuasió eficaç: fa que un missatge, a força de sentir-lo, guanyi credibilitat. Dit això, no sé si els nostres polítics han estudiat mai l’efecte de veritat il·lusòria, però sí que el dominen a la perfecció, encara que sigui d’una manera intuïtiva.

El conseller d’Habitatge, Territori i Mobilitat, José Luis Mateo, n’és un bon exemple. “Anam a treballar en aquesta línia”; “en aquesta línia seguim treballant”; “anam a seguir treballant en aquesta línia”; “anam a treballar per millorar el servei”; “estam treballant en aquesta línia i anam a seguir en aquesta línia”... Queda clar que ‘treballar’ és el seu verb preferit, el que repeteix ple rere ple, fins que l’oient tingui clar que en el seu departament es treballa de valent, per molt que hagi tallat un 52% les freqüències de tren aquest agost a Mallorca, contradient el mandat que li va fer el Parlament i que l’emergència de l’habitatge s’hagi enquistat a les Balears, amb habitacions de poc més de 10 m2 que arriben als 800 euros mensuals de lloguer. Mateo treballa en la línia que sigui, perquè mai no ha concretat què vol dir “aquesta línia”.

Pel que fa a l’habitatge, el que més repeteix el Govern, amb la presidenta Marga Prohens al capdavant, és que es farà habitatge públic “per a la gent d’aquí”. Es farà. Si la gent d’aquí ara no en té, sempre es pot apuntar a la llista d’espera de l’Ibavi, que ronda les 10.000 famílies d’aquí, no d’allà.

Prohens no va aclarir si està disposada a limitar la compra d’habitatges per part de ciutadans no residents a les Illes. Una cosa és prometre pisos públics per a la gent d’aquí, i una altra cosa és que les carteres d’allà no puguin continuar tensant el mercat immobiliari, amb uns preus que podem trobar en indrets com la Costa Blava i la Toscana, encara que amb menys glamur. “El Govern aplicarà totes les mesures jurídicament viables i efectives”. Va dir i repetir Prohens en el ple de dimarts. Una manera com qualsevol altra de no aclarir aquesta qüestió.

La presidenta va treure pit que hi ha 10.000 habitatges a preus assequibles en tramitació. Fa un mes n’hi havia 8.000, segons consta a la pàgina web del Govern. Sigui com sigui, aquest tsunami de pisos encara no s’ha fet realitat.

De fet, anunciar milers d’habitatges ja s’ha convertit en tradició a les Illes, governi qui governi. L’exconseller socialista Marc Pons va proclamar el març del 2019 que el Govern disposava de 1.039 pisos de grans tenidors (per un temps de set anys). Però el 2021 se n’havien expropiat 16, i el 2023 només se n’havien llogat 4 d’aquests 16. L’actual conseller va heretar aquesta propensió a la grandiloqüència: Mateo va assegurar que l’Executiu esperava que entre 2.000 i 3.000 habitatges se sumassin al programa Lloguer Segur en la seva primera fase i dimarts en va actualitzar la xifra quan va enumerar les fites de la seva gestió: hi ha 113 habitatges. D’aquesta manera, només és qüestió de temps comprovar en què quedaran els 10.000 que hi ha en tramitació. De moment, l’única cosa que s’ha construït és el relat.

Ceuta, eix de la política balear

“Hem arribat al punt culminant de la política balear aquesta setmana, sobre els problemes que afecten els ciutadans i les polítiques del Govern”. Així va començar la seva intervenció el portaveu de Més per Menorca, Josep Castells (alguns enyorarem les seves intervencions de sentit comú quan no hi sigui la propera legislatura) durant el debat de la Proposició No de Llei (PNL) del PP en defensa de la integritat territorial (d’Espanya) i en suport a Ceuta. És clar, ni el PP ni Vox estan disposats a desaprofitar la finestra d’oportunitat que suposa la ciutat autònoma per desgastar un govern espanyol que, amb la seva gestió, es basta tot sol per caminar cap a l’abisme electoral.

Com és habitual cada vegada que el PP fa l’ullet a l’extrema dreta, la diputada Cristina Gil va defensar la iniciativa, i va demostrar que l’elegància i la política no tenen per què anar de bracet. Gil va recordar de manera compulsiva el malnom de la ministra de Defensa, la Pàjara, no sé si amb aspiracions de fer riure o plorar. També va aixecar el to de veu quan va parlar de la defensa d’Espanya i de la seva integritat territorial, enmig de l’ovació de la seva bancada, que de vegades es confon amb un grup d’aficionats en un partit de futbol.

Ara bé, les proclames de Gil no varen entendrir la diputada de Vox Manuela Cañadas, que va apel·lar al desplegament de les forces armades a Ceuta. “La sobirania nacional no es prega”, va dir visiblement enfadada, abans de reclamar al PP el seu suport per activar l’article 102 de la Constitució per fer “seure PedroSánchez al banc dels acusats”. Per traïdor, és clar, no sigui que passi una setmana sense recordar-ho.

Ja que hi era, Cañadas va criticar que “el PP i el PSOE aproven plegats el 90% de les iniciatives a Brussel·les”. No demaneu per què el 90% ni quantes iniciatives han tirat endavant junts. Es tracta d’amollar un percentatge com qui tira una pedra a la mar. La setmana que ve potser és el 95% o el 80%.

Per si de cas, la representant de l’extrema dreta va advertir que Ceuta és el mirall del que espera a les Balears. Just això, el mirall.