Què ens jugam els illencs a les eleccions de l’Habitatge?

PalmaHi ha una antiga caserna militar a Palma que fa més de dues dècades que espera convertir-se en habitatges públics. És Son Busquets, un immens solar de propietat estatal on avui hi ha previstos 831 habitatges protegits. 20 anys d’anuncis, projectes i discussions entre administracions que no han servit per posar els pisos a disposició de la ciutadania. Mentrestant, l’habitatge ha passat de ser un problema important a convertir-se en una emergència social.

És una imatge del que ens jugam els illencs en unes eleccions generals marcades per la crisi de l’habitatge. També del poc que hem aconseguit resoldre, independentment de qui hagi governat a Madrid, al Consolat de Mar i a Cort. Perquè a Son Busquets hi ha competències estatals, autonòmiques i municipals. I el que no hi ha són pisos.

“A Son Busquets fa dues dècades que hi ha un projecte per fer-hi habitatges públics”, lamenta el jurista i exdiputat Josep Melià. Considera que el cas resumeix fins a quin punt les Balears tenen poc pes a Madrid, on els grans partits estatals no sempre situen les necessitats de les Illes entre les seves prioritats. Però Melià tampoc no perdona la inacció de les institucions pròpies. Assenyala que l’Ajuntament de Palma ha estat incapaç d’aprovar el planejament urbanístic necessari i recorda que, quan era diputat, va reclamar una llei específica per desbloquejar el projecte.

“El Govern va ser bo per fer-li una llei a Rafel Nadal”, retreu, en referència a la norma aprovada el 2012 per facilitar la construcció del Centre internacional de tennis de Manacor. Aquella llei no és una simple anècdota. L’exposició de motius reconeixia que els tràmits urbanístics ordinaris no avançaven i que calia una llei per donar un impuls decisiu al projecte. El Parlament va aprovar una norma específica que establia les condicions urbanístiques de l’actuació.

Segons Melià, aquell precedent demostra que, quan hi ha voluntat política, es poden cercar solucions extraordinàries. Es demana per què no s’ha actuat amb una determinació semblant per construir habitatges públics a Son Busquets. La comparació posa damunt la taula les prioritats institucionals. El jurista parla de desídia estatal, autonòmica i municipal. I anticipa que ara, quan la crisi de l’habitatge ha esclatat, els grans partits se la tiraran pel cap durant la campanya electoral.

El cas retrata una de les grans contradiccions del model autonòmic: les competències es reparteixen, però les responsabilitats no sempre queden tan clares. Quan una actuació depèn de diversos governs, la discussió sobre qui ha de fer què pot durar molt més que les legislatures.

El dret a una casa

El professor de Dret Constitucional de la UIB Amir Al Hasani Maturano acostuma a plantejar als alumnes des del primer dia una qüestió essencial. Per garantir un dret constitucional no basta recollir-lo com un principi general: “S’ha de desenvolupar”.

És una distinció fonamental per entendre la crisi de l’habitatge, que marcarà els comicis del 29N. L’article 47 de la Constitució reconeix el dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat, però el situa entre els principis rectors de la política social i econòmica. No té, per tant, les mateixes garanties judicials que els drets fonamentals.

Al Hasani considera que aquesta és una de les grans mancances del sistema. Els drets necessiten lleis que els concretin, obligacions que es puguin exigir i recursos per fer-los efectius. “Ara que hi ha tanta sensibilitat sobre el tema, convé recordar als governs que cal legislar per traduir en normes i polítiques concretes un dret que avui veim com imprescindible per actuar en un moment d’emergència com el que pateixen les Illes”, assenyala.

El professor subratlla que els diferents governs no han desenvolupat el dret a l’habitatge amb prou ambició, però sí altres qüestions que, “pel que sigui”, han interessat més. Les Illes tenen les competències d’habitatge i urbanisme, però Madrid conserva instruments decisius: la legislació civil i d’arrendaments, les bases de la planificació econòmica, la fiscalitat estatal i una part important del patrimoni públic. Per tant, què ens jugam a les generals? Entre altres coses, les lleis que regulen el mercat del lloguer i els desnonaments, i una qüestió política incòmoda: com és possible que el reconeixement constitucional d’un dret hagi conviscut 40 anys amb la incapacitat de garantir-hi un accés suficient?

Competències sense dotació

El repartiment de competències s’articula principalment a través dels articles 148 i 149 de la Constitució i dels estatuts d’autonomia. El 148 permet assumir determinades matèries; el 149 fixa les que queden reservades a l’Estat –algunes exclusives i d’altres que accepten el desenvolupament de normes o l’execució autonòmica. El sistema va ser un avanç històric, però, més de quatre dècades després, encara genera conflictes. Al Hasani apunta que el model és excessivament obert en determinats àmbits i defensa una evolució “cap a una estructura federal que defineixi millor les responsabilitats” de cada administració.

Però una cosa és assumir competències i l’altra exercir-les amb recursos suficients en una comunitat amb grans necessitats d’inversió, afegeix Melià. Considera que les Balears tenen una dotació insuficient i que això limita la possibilitat d’impulsar polítiques contundents pel que fa a Habitatge, Sanitat i Educació. “Ara mateix són el bessó del bloqueig social que patim”, afirma. La comparació amb el País Basc, que té un sistema de concert econòmic diferent del règim comú, li resulta “aclaridora”, pròpia d’un model que “funciona millor”.

L’economista menorquí Guillem López Casasnovas, especialista en finançament autonòmic i catedràtic emèrit de la Universitat Pompeu Fabra, també denuncia les limitacions del sistema. No es tracta només de repartir els ingressos d’una altra manera, sinó d’ajustar els recursos a les necessitats reals. “Que no es reconegui la immigració dins el finançament autonòmic és un error que s’ha de solucionar”, va dir en una entrevista a l’ARA Balears, en referència a l’arribada de població nova i l’atenció que requereix. També adverteix que les propostes de reforma no tenen prou en compte el cost de la vida, un factor decisiu a les Illes. A les generals es decideixen majories que poden modificar el sistema de finançament.

El poc pes de les Illes a Madrid

Els doblers no són l’únic problema. López Casasnovas posa el dit a la nafra d’una altra qüestió que també denuncia Melià: el poc pes polític de les Balears a Madrid i la manca de pressió per influir en les decisions estatals. “Vivim perillosament del turisme i d’una política mesella de Madrid”, advertia l’economista en l’esmentada entrevista. Encara va ser més explícit en comparar el pes polític dels territoris: “La pressió que els partits de Catalunya han fet a Madrid, a les Balears no l’hem viscuda mai”. També va lamentar que “el Parlament mai no hagi demanat els comptes del dèficit fiscal”.

La crítica no s’adreça només a Madrid. També interpel·la els partits majoritaris de les Illes i la dependència de les direccions estatals. Melià comparteix aquesta visió des d’una perspectiva política favorable a més autogovern. Assenyala que el predomini de forces d’obediència estatal condiciona la defensa dels interessos específics de les Balears. Les competències recollides a l’Estatut no són tota la resposta: també compta qui negocia, amb quina força i quines prioritats defensa.

Sanitat i Educació: qui ho paga?

Sanitat i Educació són competències assumides per la comunitat autònoma, però l’Estat en continua regulant aspectes essencials. El Govern gestiona els hospitals i els centres educatius, mentre que Madrid manté competències sobre les bases i la coordinació general de la Sanitat i sobre les normes bàsiques del sistema educatiu. Melià adverteix que el creixement demogràfic de les Balears ha augmentat la demanda de serveis públics sense que el finançament s’hagi adaptat prou a aquesta realitat. López Casasnovas hi posa un accent: els serveis públics han de poder atendre l’arribada de població nova, perquè sense una integració adequada es posa en risc la cohesió social.

La població creix i calen més professionals, escoles i centres de salut. Però la comunitat no té plena autonomia fiscal ni normativa per decidir sobre els instruments que condicionen aquesta resposta.

Atrapats pel cost de vida

Melià denuncia que l’elevat cost de l’habitatge dificulta cobrir i mantenir places de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil a les Balears. La rotació dels agents perjudica la continuïtat del servei i el coneixement del territori. “A les generals ens jugam decisions estatals sobre plantilles, retribucions i recursos” per garantir que els agents es puguin establir aquí.

Amb la Justícia passa el mateix. Melià denuncia que el preu de l’habitatge també “dificulta cobrir places de funcionaris judicials a les Balears”, mentre que Al Hasani adverteix que el sistema no s’adapta prou a les diferències territorials del cost de la vida. La manca de personal i la rotació repercuteixen en el servei que reben els ciutadans.

Aeroports, la porta d’entrada

És un dels exemples més evidents del debat sobre les competències: el Govern té competències en turisme i ordenació territorial, però no controla les principals infraestructures que condicionen la connectivitat aèria. Recentment s’ha comprovat com “tota la societat eivissenca ha dit no a l’ampliació i ha estat ignorada”, recorda Melià. A les generals s’hauria de decidir si es manté aquest model de gestió aeroportuària o si se’n modifiquen les normes per donar més participació a les institucions insulars, sense que es permeti que “ports i aeroports eludeixin qualsevol control urbanístic o ambiental de la comunitat on impacten”, diu. Per a sorpresa de ningú, “no hi ha intenció entre les grans formacions de tocar el model actual”, sentencia Melià.