1934-2017: Del federalisme a l’independentisme

BarcelonaEl 6 d’octubre del 1934 el president Lluís Companys sortia al balcó de la Generalitat quan passaven deu minuts de les vuit del vespre per proclamar l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola durant el transcurs d’una vaga general per la derogació de la reforma agrària. Vuitanta-tres anys més tard, el Govern debat declarar la independència, però aquest cop des del Parlament, tal com estableix la llei del referèndum. ¿Aquell moviment insurreccional del Govern contra la involució conservadora del règim republicà espanyol té algun paral·lelisme amb la situació actual? L’historiador Manel López, autor del llibre Els fets del 6 d’octubre de 1934, defineix aquest episodi com una “acció de força i sobirania que conjuga la proclamació de l’Estat Català amb una mobilització social en una coincidència d’interessos davant l’amenaça clara per acabar amb la República i l’autonomia”. Aquest professor de la Universitat de Lleida i de la UOC deixa clar, però, que no va ser una proclama independentista: “Les coordenades polítiques eren unes altres perquè no hi havia una majoria social independentista”.

Coincideix en el diagnòstic l’historiador Josep Fontana: “Companys no va fer de cap manera un plantejament de separació, reivindicava un estat federal”. L’historiador Borja de Riquer emmarca la proclamació de Companys en clau espanyola: “La Generalitat va assumir, en nom de les esquerres espanyoles, que no tenia poder a Espanya, el no reconeixement del govern d’Espanya per l’entrada a l’executiu de la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas), de tendències autoritàries”. Riquer reitera que en cap cas va ser una declaració d’independència: “El Govern apel·la a l’esperit fundacional de la República del 1931 per reivindicar que fos federal i no centralista i ho imposa de facto amb una sobirania compartida que demostra la seva insatisfacció”.

L’historiador Enric Ucelay remarca el component social dels fets del 6 d’octubre. “Era un conflicte entre esquerres i dretes, no una confrontació entre Catalunya i Espanya, a Europa avançava el feixisme i el conflicte tenia ressonància internacional”. El professor emèrit de la UPF anota que la llavor del conflicte va ser la reforma agrària que volia impulsar Catalunya, la famosa llei de contractes de conreu, que no tenia el suport de la Lliga Regionalista ni dels grans propietaris i que va ser anul·lada pel govern espanyol per inconstitucional. “Les semblances amb la situació actual són el xoc de legalitats, la crisi constitucional oberta perquè el Tribunal de Garanties, que va anul·lar la llei que lluitava contra el latifundisme en favor dels rabassaires, és l’antecedent de l’actual Tribunal Constitucional”. López veu un paral·lelisme entre la situació dels anys trenta i l’actual: “Tant Companys com Puigdemont utilitzen un capital polític per fer un pas endavant per transformar les regles del joc”. El docent lleidatà subratlla que tots dos s’aferren a un mateix principi: “Parteixen d’una legitimitat referendària i parlamentària per desbordar la legalitat existent i plantejar un nou escenari polític”. El fonament de la legitimitat catalana uneix els dos presidents catalans en una pràctica que s’ha repetit al llarg de la història de Catalunya: “Les grans ruptures catalanes s’han fet saltant-se la legalitat existent: el president Macià va proclamar la República el 14 de juliol del 1931 després de guanyar les eleccions municipals amb l’objectiu d’ensorrar la monarquia i la legalitat constitucional”.

“La repressió podria ser similar”

La proclamació de Companys, que va durar deu hores, va fer que Madrid declarés l’estat de guerra i l’exèrcit prengués els carrers de Barcelona, cosa que va provocar una setantena de morts i gairebé 300 ferits. L’Estat va detenir els membres del Govern, condemnats a 30 anys de presó, i va estendre la repressió a tots els municipis, fins al punt que dos mesos després hi havia uns 3.400 presos polítics. Es va suspendre l’autonomia catalana indefinidament i es va nomenar com a governador de Catalunya i president accidental de la Generalitat el coronel Francisco Jiménez Arenas. Els ajuntaments governats per ERC van ser dissolts i el governador va nomenar al seu lloc polítics locals de la Lliga, el Partit Radical i la CEDA i va prohibir les activitats de formacions, sindicats i associacions catalanistes i d’esquerres.

Riquer alerta que l’escenari repressiu podria ser “similar”, però recorda que “la repressió indiscriminada acaba convertint els perseguits en triomfadors”. Fontana també creu que es pot suspendre l’autonomia o empresonar dirigents i insinua que “encara hi ha escenaris pitjors”, sense donar més detalls. En qualsevol cas, el prestigiós historiador no té cap dubte que “és bastant lògic que es repeteixi el que va passar a l’octubre”. Ucelay exposa que “ni l’Estat sap com ha d’aplicar l’article 155” i afegeix que “el cost polític és molt alt, sense oblidar que la nova força independentista que es presentés si és prohibissin les actuals podria obtenir una victòria molt més contundent”. I López no descarta que s’apliqui la llei de partits per impedir que es presentin els independentistes: “L’Estat pot alterar el dret a sufragi per canviar el mapa polític”.