Cronologia de la legislatura: el poder judicial acorrala Sánchez

Madrid"Res de crisi de govern i res de Santos [Cerdán] fora del PSOE", "De Santos res de res. Ens trobarem un àudio parlant sobre obres, però res de contraprestacions". Només 24 hores abans de conèixer-se l’informe de la Guàrdia Civil i la gairebé imputació de l’ex número 3 del PSOE al Tribunal Suprem, diverses fonts de la Moncloa tancaven files i es mostraven convençudíssimes que la mà dreta de Pedro Sánchez a Ferraz estava net. "Estem molt tranquils", insistien. ¿Cerdán va enganyar fins a l’últim instant a tot el seu partit? ¿Assegurava que no s’havia de defensar de res perquè no s’imaginava que Koldo García havia estat més de quatre anys gravant converses en secret? Aquesta és la versió que Pedro Sánchez planteja per sobreviure al cas Cerdán, el cop més dur d’una legislatura contaminada per l’acció als tribunals fins a punts insospitats, ja sigui per la legítima fiscalització d’una corrupció endèmica o per les temptacions de fer política des de la judicatura.

• Si vols investigar la cronologia amb més detall, obre la versió en alta resolució en una altra pestanya.

Sembla que quedi lluny, però la setmana va començar amb el processament del fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz, un dels episodis que demostrarien que hi ha jutges fent "oposició real" al govern espanyol, en paraules del ministre Óscar Puente. Quan el titular de Justícia, Félix Bolaños, sent la paraula lawfare a l’hemicicle del Congrés, utilitzada per portaveus independentistes, afirma que "aquest anglicisme és inadmissible", tal com va dir dimecres, però en privat els missatges són ben diferents. La majoria de fronts judicials contra el govern dibuixaven un marc propici per al relat de la màquina del fang que Sánchez va batejar quan el jutge Juan Carlos Peinado va imputar la seva dona, Begoña Gómez, i la prova és que tots els seus socis l’hi havien comprat. Fins al mateix dijous encara hi havia aliats, com Junts, que consideraven Cerdán una víctima de la persecució policial i mediàtica.

Tanmateix, els indicis reals de corrupció són un torpede per al discurs de Sánchez sobre una "cacera" de tot el conglomerat de la dreta. Continua existint, va traslladar el líder del PSOE en la seva compareixença a Ferraz quan va parlar del "setge de l’oposició amb múltiples coses que no es corresponen amb la realitat" –i va mencionar el cas Leire Díez–, si bé deixa de ser la nota dominant de la fiscalització judicial al govern espanyol. Ara pren protagonisme un cas greu de corrupció que estava circumscrit a José Luis Ábalos i Koldo García, però que ja esquitxa Cerdán i amenaça de convertir-se en una gran causa judicial sense un perímetre definit. De fet, l’UCO al seu informe insinuava alguns elements que apuntarien a un possible finançament irregular del PSOE. Amb tot, Sánchez se’n vol sortir situant-se també com a víctima d’una traïció de qui ha estat un dels seus col·laboradors més estrets, la qual cosa dibuixa un escenari d’absoluta desconfiança, que ni els dirigents polítics poden creure en els seus companys. "Tinc molts defectes i un és creure en la netedat de la política", deia dijous el president espanyol.

La legislatura del ‘lawfare’

Amb el permís del cas Koldo-Ábalos-Cerdán, aquesta podia ser la legislatura del lawfare. "És clar que es fa política des de la magistratura, però això no és nou, els catalans fa anys que ho patim. Vam incloure la paraula lawfare al pacte d'investidura. Se'ns deia que no existia i ara que hi ha altres víctimes sembla que es posen les piles”. Així s'expressava a principis de setmana la portaveu de Junts a Madrid, Míriam Nogueras, arran del clima de tensió política i judicial que es viu a l'Estat. El portaveu d’ERC, Gabriel Rufián, apuntava: "Estem en guerra. I en una guerra no s’intercanvien soldats". Es referia a si havia de dimitir el fiscal general de l’Estat pel seu processament. Aquest episodi, fins i tot, ha propiciat un enfrontament gens habitual entre dos dels principals diaris espanyols, El País i El Mundo, pel fet que la capçalera conservadora acusés periodistes del Grup Prisa –propietari d'El País i la Cadena SER– de sortir “a l’auxili” d’Álvaro García Ortiz amb el seu testimoni.

A l'equador de la legislatura –encara no–, el llistat de fets relacionats amb ingerències de la justícia en la política, i viceversa, és molt llarg. Al gràfic adjunt, una cronologia d'una quarantena de moments clau resumeix un mandat marcat per la polarització i el xoc, amb un origen clar, l’amnistia, que no deixa de ser una esmena total del poder legislatiu al poder judicial, amb el component afegit de ser un peatge que Sánchez va pagar per aconseguir els set vots de Junts per a la investidura. És simptomàtic que, després que el 28 d’octubre de 2023 el candidat a la presidència anunciés l’amnistia en un comitè federal del PSOE a Ferraz, la segona fita és el "Qui pugui fer que faci" de l’expresident espanyol José María Aznar en una xerrada. A partir d’aquí es desferma una ofensiva indissimulada de determinats magistrats contra l’amnistia, com Manuel García-Castellón amb el cas Tsunami Democràtic i Joaquín Aguirre amb el cas de la trama russa del Procés. Tots dos procediments acaben arxivats, el primer per un error processal del jutge de l’Audiència Nacional i l’altre perquè no té base.

A la infografia es pot constatar com el capítol de l’amnistia és el que més apareix al calendari i en vindran més, perquè el Tribunal Constitucional es pronunciarà la setmana de Sant Joan i el Tribunal Suprem continuarà la seva croada contra l’aplicació de la llei a Carles Puigdemont. Al llarg d’aquests mesos s’han anat afegint més carpetes: per exemple, el cas Begoña Gómez, que va motivar els cinc dies de reflexió del president espanyol, que va decidir continuar a la Moncloa per engegar un pla de regeneració democràtica que afecta institucions, mitjans de comunicació i la justícia. Aquesta setmana, jutges i fiscals han fet una aturada per protestar contra les reformes impulsades per Bolaños. També la causa judicial contra el germà de Sánchez i, com s’ha comentat, la del fiscal general, totalment vinculada al procediment obert contra la parella d’Isabel Díaz Ayuso, que discorre en paral·lel. Mentrestant, se celebra la comissió de l’operació Catalunya al Congrés, on el PSOE mira de situar els focus en la guerra bruta del PP –els conservadors pretenen elevar a la mateixa categoria el cas Leire Díez– i, al Consell General del Poder Judicial, els dos blocs afins als partits tradicionals bloquegen el nomenament del relleu de Manuel Marchena a la presidència de la sala segona del Suprem.

“Patrimonialització imparable”

Precisament, aquest fet posa de manifest la “patrimonialització imparable” de les institucions que practiquen PP i PSOE, analitza el politòleg de la Universidad Carlos III de Madrid Pablo Simón. Succeeix amb els mitjans –Ayuso amb Telemadrid i Sánchez amb RTVE, apunta– i, sobretot, amb la justícia. Per què? El sistema de poders està dissenyat perquè el judicial i el legislatiu-executiu xoquin, i això incentiva els partits a polititzar la justícia i a judicialitzar la política, explica. Aquest context provoca que, de fons, el debat sigui on s’ha de situar el “llindar de la dimissió” quan un càrrec públic és encausat, tenint en compte que entra en joc la possibilitat del lawfare, per al qual hi ha pocs mecanismes de control.

Amb aquest retrat i unes acusacions de corrupció que no cessen, quines expectatives hi ha per a la regeneració democràtica? Malgrat tot, Sánchez creu que la pot abanderar en el que queda de legislatura.